La veu de Joan Fuster

«Res d’Homenatges, home! La hipocresia és una exigència que la virtud imposa al vici». Aquest aforisme de Joan Fuster hauria de ser una de les condicions a complir, de manera estricta, rigorosa (cigarreta planiana) i fidel l’any Joan Fuster. De fet, un dels problemes, però també dels reptes, que tenen aquestes commemoracions és, sens dubte, aconseguir fer-les innecessàries, de manera que no calgui cap efemèride institucional o acadèmica per a rellegir un autor, i més encara si es tracta de l’escriptor i intel·lectual català més decisiu de la segona part del segle XX en la cultura catalana. L’objectiu hauria de ser aconseguir que la relectura de Fuster sigui permanent, com la seva lliçó.

Nascut el 1922, Joan Fuster iniciava als anys quaranta, primer en poesia i poc més tard en Diaris i Assaig humanista una de les obres intel·lectuals i assagístiques més influents del segle XX, que fixa els fonaments d’una de les principals propostes històrico-crítiques de la literatura catalana, i es plantegen els reptes polítics de futur per als Països Catalans, tot resseguin la seva història unitària i diversa

Fa una dècada, el 2012 ja va declarar-se, amb timidesa, un any Fuster, pels 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians; aquell mateix any va aparèixer el segon lliurament de la nova Obra Completa, que incloïa els volums segon (Assaig, I) i tercer (Assaig, II), a la col·lecció Clàssics Catalans, impulsada per Edicions62 i la Universitat de València, a cura d’Antoni Furió i Josep Palàcios. Dos noms en qui confiar, aquesta vegada sí, que tindrem una Obra Completa de Joan Fuster, en edició crítica i publicada amb bon gust i rigor.

Avui, 23 de novembre de 2022, aniversari i centenari del seu naixement, ens trobem en ple Any Fuster proclamat de manera solemne per les institucions –cal subratllar el fet històric que la Generalitat Valenciana va prendre la iniciativa, i després tant la Generalitat de Catalunya com el Govern Balear s’hi han sumat: tres comissariats per un sol any Fuster, que va començar a Sueca amb un tort gairebé antifusterià, per la tria en el cas dels comissaris de l’any valencià del lema unamunià: País, Paisatge, Paisanatge, que ha suscitat una polèmica veritablement erudita a les xarxes socials, arran del subratllat que hi va fer lúcidament Amadeu Viana. Algú hauria de donar explicacions... La pregunta òbvia és: què en sortirà de l’any Fuster? i ja comença a haver un bon estol de respostes, com les que ha recollit Manuel Lillo en aquest mateix diari.

Però molt més enllà de les activitats oficials, cal preguntar-se: Quina figura de l’intel·lectual funda i traça l’obra de Fuster? Què hi ha en l’obra de Fuster que ens ajuda a pensar la nostra contemporaneïtat? Per què és tan actual? Què ens fa imprescindible rellegir-lo? També és el moment de veure amb quins problemes topa la recepció crítica i per part dels lectors de la seva obra, al costat d’altres preguntes i iniciatives que, sens dubte, generarà la relectura de la seva obra també en el segle XXI: Congressos, monogràfics de revistes, reedicions d’obres de referència, taules rodones, conferències, clubs de lectura –en realitat, tractant-se de Fuster, tot club de lectura és un club de relectura–, documentals, i actes diversos, sempre que no siguin merament homenatges.

El resultat d’aquest any 2022, pel que fa a Joan Fuster, –com segurament també caldria que fos en el cas de Gabriel Ferrater o Guillem Viladot–, hauria de ser, precisament un conjunt heterogeni i heterodox, complex però intel·ligent i amè, de relectures de la seva obra i sobretot, de possibilitats de relectura. En els darrers mesos, l’aparició de reculls d’assaigs com ara Joan Fuster. Figura d’Assaig (Comanegra), la publicació de Joan Fuster i el pensament nacional, de Toni Rico, la nova vida que segurament tindran alguns llibres anteriors, Fuster per a ociosos, de Xavier Aliaga (Sembra), Matar Joan Fuster i altres històries, de Francesc Bayarri (Companyia Austrohongaresa de Vapors), Escrits contra el silenci, de Toni Mollà (Vincle) i, si se’m permet, el meu Joan Fuster. La paraula assaig (Afers), l’antologia poètica 77 poemes (Pagès), a cura de Josep Ballester, que també ha publicat l’assaig Fuster instantani (3i4). Fins i tot un llibre de Josep Pla, aparegut els darrers mesos de l’any passat, Hem d’acorstar-nos més a València (3i4) també pot considerar-se, en el fons, una obra fusteriana. Potser podria aprofitar-se l’avinentesa per a d’altres reedicions possibles, com per exemple el precursor Fuster Portàtil (3i4) de Josep Iborra, o les Converses inacabades (Tandem) de Toni Mollà. Però sobretot, les noves edicions d’escrits de Fuster mateix: Escrits de combat, Diaris (1952-1960), Causar-se d’esperar (3i4), Consells proverbis i insolències (Comanegra) i la traducció Consejos proverbios e insolències (Hurtado y Ortega) Heretgies, revoltes i sermons (Afers) són notícies excepcionals, importantíssimes. I és sobretot el moment de tornar a impulsar l’edició de l’obra completa d’un clàssic com Fuster, sobretot quant a la seva relectura i reedició més enllà de l’edició crítica: n’han sortit dos volums més, dedicats a Llengua i Literatura.

També va més enllà de l’homenatge la traducció a l’anglès de Judicis finals, Final Judgements (Fum d’Estampa Press), a càrrec de Mary Ann Newmann, que se suma a les de Diccionari per a ociosos,A Dictionary for the Idle (Continuum) que Dominic Keown va publicar el mateix any de la seva mort, i la traducción francesa del meteix llibre, Dictionnaire à l’usage des oisifs (Anacharsis), en traducción de Jean-Marie Barberà, de 2014. Aquestes traduccions, absolutament plausibles, haurien de ser complementades per moltes més.

Perquè tal com recordava ell mateix en un magnífic article, «Literatura entre literatures», publicat l’any 1961 a la revista Pont Blau –on conviuen preocupacions com la necessitat d’«internacionalització» del «problema català» o la professionalització de l’escriptor català–, la difusió de la cultura catalana a l’estranger és, com la traducció al català d’obres estrangeres, fonamental. I, tot plegat, gravitant al voltant de la idea que una manera de continuar fent literatura és considerar-la com una literatura més, posar en valor i fer visible el que tenim, que no és poc, i que en molts aspectes és perfectament equiparable a les produccions literàries d’altres cultures, especialment si tenim present que l’objecte i destí de bona part de les traduccions:

Examinant sense passió el conjunt de la producció catalana contemporània, podem proclamar tranquil·lament el seu nivell normal de qualitat, en comparació amb el nivell normal de qualsevol altra literatura. Quant a la poesia, ningú no ho discutirà: en termes absoluts, la poesia catalana, de Maragall ençà, és una gran poesia. En els altres gèneres la cosa és més boirosa, ja ho sé: la consistència de la nostra narrativa, del nostre teatre, del nostre assaig, resulta bastant irregular. Però, quan goso parlar del seu nivell «normal», penso en una sèrie no gens esquàlida d’obres autòctones que poden posar-se al costat de la majoria de les que, procedents d’altres llengües, són traduïdes cada dia al francès, a l’anglès o a l’alemany. No hem tingut un Faulkner o un Hemingway, un Kafka o un Musil, un Malraux o un Sartre, un Huxley o un Joyce, —ni tan sols un Silone, un Moravia o un Pavese. Tampoc no es tracta d’això. De tota manera, el tràfic internacional de traduccions no reposa sobre els llibres de categoria singular, sinó sobre obres adequades a l’exigència mitjana del públic, nobles de qualitat i vives en la intenció. I obres d’aquest tipus abunden en la nostra literatura, o almenys no són insòlites.

Si Joan Fuster, en compte de ser un escriptor de Sueca, en llengua catalana, hagués estat un autor de Lille, en francès; de Brighton, en anglès; o de Karlsruhe, en alemany; o de Pisa, en italià, seria estudiat com un autor imprescindible en qualsevol introducció a la història comparada dels intel·lectuals; però va escriure gairebé sempre des de Sueca, en català. És un luxe que molt poques literatures tenen, i cal compartir-lo, traduir-lo. Fer veure als lectors francesos que forma part de l’estirp de Montaigne, Sartre i Camus, als anglesos que era un gran lector d’Orwell, i als alemanys que –malgrat fer-ho a través de Revista de Occidente– era un gran lector de filosofia alemanya del segle XX; i als italians que la seva lectura de Gramsci és de les més lúcides més enllà de Roma.

Escrivia Fuster, en una carta a Josep Pla que va servir a l’empordanès per a redactar el seu Homenot sobre el nostre autor que «no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i “en forma” al País Valencià, uns quants equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure —o almenys d’intentar-ho— aquesta societat en perpetua somnolència digestiva...»; alguns dels autors que publiquen habitualment en Nosaltres la Veu –i la mateixa existència d’aquest mitjà de comunicació– són la prova fefaent que Fuster va aconseguir el seu propòsit amb escreix, i que el sentit d’aquelles paraules implica també molts no valencians, i noves veus de la crítica literària i de la literatura comparada que no havien conegut personalment Fuster, ni en són especialistes, entre les quals cal destacar veus femenines com Nosaltres, les fusterianes (3i4), Núria Cadenes, Lourdes Toledo, Carme Vidal Huguet, Isabel Robles, entre d’altres. Noves perspectives que, per tant, aporten noves lectures a la relectura permanent a què ens convidava en un dels seus aforismes més citats: «L’única manera seriosa de llegir és rellegir».

Que algun dia tots aquests llibres i molts més es puguin trobar plegats en una secció especial de les llibreries seria el millor resultat imaginable d’aquest Any Joan Fuster. Amb aquesta esperança, vam començar a rellegir-lo, un dia.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.