Viatge sentimental a Romanyà de la Selva

Feia temps que covava curiositat i desig de caminar per la serralada de les Gavarres. I en llegir Retrat de Mercè Rodoreda de Mercè Ibarz –una història de vida construïda sobre la investigació literària i periodística en la qual Ibarz visita els llocs on va viure Rodoreda: Ginebra, Viena, Bordeus, París i Romanyà de la Selva– vaig tenir clar que, al més aviat possible, faria una passejada per Romanyà, aquell racó del món empordanès, envoltat d’uns paratges bonics i misteriosos, on Mercè Rodoreda va decidir tenir casa pròpia i posar fi a aquella «quimera, després d’anys escrivint novel·les centrades en una casa o cercant-ne una».

M’encuriosia conèixer de primera mà aquells paisatges: els horitzons de verdor, la llum filtrant-se entre els arbres, els fruits d’arboç espetegant com pompons rojos en l’aire, les fulles tardorenques fent catifa, i aquelles pedres mil·lenàries que van provocar en Rodoreda gran impressió. De manera que vaig aprofitar una estada de feina a Girona per a enfilar-me en el cotxe cap a Romanyà. Sabia que era un viatge curt i bonic.

En eixir de Girona vaig passar per Quart, el poble de l’escriptor Miquel Pairolí i de Fina Pairolí, i un pensament reconfortant de prosa assossegada, quotidianitats i estima em va embolcallar. Després vaig deixar a la dreta Cassà de la Selva, el poble de l’editor i amic Àngel Madrià, i vaig continuar recte, direcció Sant Feliu de Guíxols. De sobte, i quasi sense adonar-me’n, em vaig trobar enmig dels boscos de les Gavarrers. De fet, una mica més i m’hauria passat de llarg l’entrada a Romanyà de la Selva. Així que vaig parar a les portes del poble i vaig deixar el cotxe junt amb altres vehicles. El poble convidava a caminar.

En arribar a Romanyà, pedania pertanyent al municipi baixempordanès de Santa Cristina d'Aro, em va omplir una sensació de pau i de suspensió en el temps. Només entrar-hi, els ulls van anar de seguida cap a l’església Sant Martí de Romanyà, una església romànica molt petita, amb una nau de planta de creu grega del segle X i un campanar del segle XI. Abans d’arribar a l’església, però, em van cridar l’atenció les restes d’una pica d’aigua i un abeurador per als animals. És un conjunt arquitectònic bellíssim, tan harmònic i ben conservat, que sembla una postal nadalenca.

El poble és ben petit i el dia lluminós d’una tardor que triga en arribar tornava la pedra encara més radiant i poderosa. És aquest el mateix poble que Mercè Rodoreda descrivia en «Viatge al poble de les dues roses», dins del seu llibre Viatges i flors: «El poble l’havien bastit en un gran pla a dalt d’una muntanya solitària que s’alçava al mig d’una estesa de camps de blat. Era petit: dotze cases i un hostal».

En vorejar el campanar, hi vaig trobar una petita esplanada: el mirador de Can Roquet. Val la pena estar-s’hi uns minuts i deixar anar la vista sobre aquella vall, ensumar l’aire i guardar una mica de tota aquella dolçor per als moments en què la bellesa sembla lluny i fins i tot irreal. El mirador de Can Roquet té una força que atrapa, obliga el visitant a aturar-se, a omplir el cap i els pulmons d’aire, els ulls de llum, i a projectar la vista cap a tota la verdor possible. Des d’allà dalt es fa difícil no sentir un desig fort de viure.

Rodoreda se’n va enamorar, i amb raó, d’aquella estesa de camps, de la verdor vellutada, els arbres de formes i ombres màgiques...«Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya. Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola».

Des del mirador de Can Roquet, fins al cementiri on l’escriptora va decidir descansar, el passejant pot seguir l’itinerari literari de Mercè Rodoreda a Romanyà i recórrer les seues petjades: el camins per on passejava, la casa on va viure, el jardí que conreà, els paisatges que la van seduir... I al final del trajecte, com no podia ser altrament, tanca el cercle el lloc on va decidir descansar, una tomba senzilla, tal com ella volia, coberta d’una pedra d’on surten quatre barres, el seu bust i el colom en al·lusió a la «Colometa» de La Plaça del Diamant.

Aquets paisatges on Rodoreda va viure durant la darrera etapa de la vida, formen part de la seua literatura.En Mirall trencat (1972), Viatges i flors i Quanta, quanta guerra (1980) hi ha una presència constant dels paratges de Romanyà, un paisatge observat per una dona que finalment podia tenir cura del seu jardí, sense presses, fugides ni necessitats imperioses i imminents. A Romanyà, deia, tenia davant la mirada una àmplia extensió de Catalunya, la terra que tant havia estimat i enyorat en els durs anys de l’exili.

Aquest paisatge tel·lúric de Romanyà: els dòlmens prehistòrics mil·lenaris, la cova d’en Daina tres segles anterior a la nostra era, el suro Xato i els arbres gegants del Bosc, són un escenari, com ha escrit Mercè Ibarz, «que també sembla a posta per a La mort i la primavera, engegada feia tant de temps quan no podia imaginar el seu Romanyà».

Potser Rodoreda ja somiava amb uns paratges semblants, abans de descobrir-los. Sovint ens anticipem a allò que vindrà en els desitjos i en els somnis. No debades va escriure fragments com aquest: «Que m’enterrin on em mori. Tant me fa. El panteó de la família, el nínxol de la família… la cova dels esquelets… quina misèria, que petit, tot… I la mort amb la seva infinita grandesa et para el cor i et dóna a la terra, sigui d’on sigui [...] Si l’ànima va pel cel, perduda, la vull entre estrelles, arrapada a la lluna com un gat rabiós. Una ànima d’estrella nana a estrella geganta… milers d’anys d’una estrella a l’altra, milions d’anys d’un foc d’estrella a un altre foc d’estrella, mig esglaiada per entre la fúria de les galàxies… Per a poder-me arrecerar en el ventre d’una estrella vella de quaranta mil milions d’anys, donaria de gust el tros de vida que em queda.»

A nosaltres, els lectors, ens va donar el millor tros de vida: històries, personatges, paisatges... Tota la literatura que va brollar d’una vida viscuda «perillosament», com ella la concebia. Al final, però, aquesta perillositat trobà la calma i l’assossec, i si algun dia viatgeu a Romanyà i us endinseu en el bosc de gegants, m’entendreu...

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.