Aquest cap de setmana Sumar va celebrar el seu acte corresponent a la gira «proceso de escucha» que consisteix bàsicament que alguns teloners i teloneres vagen caldejant l’ambient perquè després es produïsca el míting de la líder carismàtica. També em fa la impressió que serveix per passar llista de presències i absències i que una nodrida representació de polítics professionals de les diferents províncies isquen en la foto per mostrar la seua adhesió. El dissabte em feia una mica de nosa llegir tuits gairebé clonats de diferents partits a l’esquerra del PSOE. Tot, és clar, molt il·lusionant. Molt rutinàriament il·lusionant, per a ser exactes.
En les guerres fratricides que últimament assolen les diferents faccions de l’esquerra per la villa y corte sembla que la sensació de la setmana passada ha sigut que Pablo Iglesia li retraguera a Yolanda Díaz la seua tebiesa en donar suport a Irene Montero. Té raó, és clar. Però no hauria de ser una sorpresa. Més gran encara va ser la tebiesa -la gelor i el silenci- en el suport a Mónica Oltra quan va haver de dimitir víctima del lawfare de la ultradreta i del tacticisme del PSOE i del que no és el PSOE també. És especialment sagnant perquè va ser precisament Mónica qui va impulsar l’acte aquell de l’Olimpia del qual Yolanda Díaz va eixir reforçada com a cap visible de la nova política, la màtria i no sé quantes coses més molt xules de sentir.
Fa temps que Yolanda Díaz em transmet una certa imatge de buidor calculada, i que és d’eixes persones que utilitzen la gent mentre els és útil i després no dubten a deixar-la tirada quan arriba el moment de tornar un gest o un favor. Potser si Pablo Iglesias, a més de dedicar-li programes a Isa Serra com a exemple de víctima de lawfare, amb tota la raó per cert, fora capaç de mirar més enllà de Madrid alguna vegada, ara no estaria tan astorat ni tan sorprés. El que els valencians i les valencianes possiblement hauríem de pensar és que no és casualitat que Pablo Iglesias no parle de Mónica al seu podcast mentre Yolanda ni l’esmenta en el seu acte de València que, per a més ironia, va tindre lloc en el terme municipal de Paterna, el poble de Mónica. El País Valencià és per a ells, en els millor dels casos, una casella provincial més en el seu joc d’escacs polític. Potser seria interessant no estar tan preocupats per posicionar-se, per prendre partit en les lluites de la cort, i vincular-se a plataformes efímeres i oportunistes. Potser el que caldria és tractar d’afermar i consolidar una veu pròpia. Perquè, parafrasejant Al Tall, quan el foc refresque l’aigua i el gel la faça bullir per curar el mal d’Almansa ens vindrà res d’una senyora que ens anomena «Levante español» parlant amb el Papa.
És curiós perquè en escriure aquesta columna, l’altra opció de tema era la manera amb la qual el seleccionador de futbol Luis Enrique s’ha llevat de damunt Gayà amb un pretext que no acaba de semblar sòlid per portar al que probablement haguera preferit dur des del principi. Havia decidit no parlar d’aquest tema perquè al remat té a veure amb l’infame Mundial de Qatar i la idea és no donar-li visibilitat, però mentre escrivia se m’ha fet palés el paral·lelisme. Gayà no només és un bon xicot de Pedreguer, sinó que a més té una pinta de ser-ho que tira d’esquenes, i malgrat això és odiat per la Federació Espanyola de Futbol d’un personatge d’ètica tan dubtosa com Luis Rubiales, li cauen partits de sanció per declaracions d’allò més habituals a la lliga, i ara és menystingut pel seleccionador qui sap si per no incomodar el president.
Crec que la lliçó està clara: per molt bones xiquetes i bons xiquets que vulguem ser els valencians i les valencianes, per molta lleialtat que li tinguem al seleccionador espanyol de torn, per molt que els tirem una mà als líders ungits des de Madrid, per molt que eixim a la Sexta sent d’allò més simpàtics i per moltes fotos que ens fem amb polítics i polítiques en gira per províncies, des de les institucions estatals o les plataformes mediàtiques i polítiques nascudes de la villa i corte només rebrem hostilitat, menyspreu o utilització interessada.
