Juan Roig i el trenet de la «güela» bruixa

Dilluns 8 d’agost. A les 8.15 del matí el meu fill i jo hem de pujar a un Euromed per anar a València. Com els euromeds ja no ixen des de l’Estació de França que ens agafa més a prop de casa i a fi de no fer tard, agafem un taxi fins a la de Sants. Quan arribem, l’estació, petada, sembla un d’aquells accessos a l’última nau espacial d’evacuació abans que els extraterrestres no rebenten el planeta amb tot de persones nervioses exhibint braç en alt els seus bitllets o preguntant nerviosos una vegada i una altra què està passant exactament. Són encara les set del matí i escaig i just en aquell moment comença a arribar més gent. Descobrisc als panells electrònics que el tren de les sis del matí que va a Madrid no ha eixit encara i que, a més, no és l’únic comboi que va endarrerit.

Per la megafonia no paren de repetir el mateix missatge estúpid anunciant les cancel·lacions i advertint que tothom reste a l’espera de noves informacions. Els empleats que RENFE ha posat per a contenir el personal no saben gairebé res o bé es contradiuen flagrantment: uns asseguren que la cosa va per a molt llarg, uns altres en canvi que en una estona de no res s’haurà solucionat tot. En això, amb unes cintes tanquen els passadissos que menen fins a les vies de bona part dels trens de llarg recorregut. Davant de l’oficina d’informació al client comencen a formar-se cues per reclamar o per saber i, de sobte, apareixen discretament entre la multitud enfurismada algunes parelles de Mossos d’Esquadra armats fins a les dents.

Sobre les 9.30 per acabar-ho d’adobar bota la llum de la cafeteria més gran de l’estació que fins aleshores ha estat el refugi dels viatgers d’edat i dels més castigats per l’espera. Els cambrers per força suspenen el servei i la clientela, a les fosques, més nerviosa que mai discuteix què cal fer o bé fan trucades a familiars, empreses i amics.

Finalment, sembla que un jove de 19 anys ha robat un cable de fibra òptica de 600 metres que afecta la línia entre Catalunya i Madrid i deixa en terra fins a 12.000 passatgers. Ens assabentem per les xarxes socials, atès que els missatges que s’escolten per megafonia continuen tenint tot l’aire d’un repetitiu, hipnòtic sermó del Germà Major que es va inventar Orwell.

Tenim sort, però, i al cap de tres hores podem pujar al nostre tren. D’altres clients hauran d’esperar-ne dues més encara. Els bitllets han eixit per un ull de la cara i el viatge com de costum es fa llarg i tediós amb aturades que es fan inacabables, un servei de cafeteria amb uns preus que ni en el Transiberià-L’or del Tsar i amb els serveis bruts de pixum a penes abandonem l’estació del Camp de Tarragona. Després de més de tres hores, arribats a Joaquín Sorolla, caldrà córrer cames ajudeu-me per agafar el bus d’enllaç fins a l’Estació del Nord ple fins a la bandera. I, encara, arribats a la del Nord tornar a córrer per no perdre el rodalia de Xàtiva on no hi cap un cap d’agulla.

Dissabte 29 d’octubre. El meu fill i jo tenim bitllets per a l’Euromed de les 8.15. Repetim l’operació del taxi només que aquesta vegada la companyia a la qual hem reservat el dia abans el servei ens el suspèn pocs minuts abans de l’hora convinguda. Els dissabtes a les set del matí els carrers de Barcelona estan buits però els taxis van plens de joves estrangers beguts com a bocois que tornen als seus hotels procedents dels locals d’oci de la ciutat. Per sort un xicot paquistanès ens arreplega en Marina i ens duu fins a Sants. Disciplinadament fem cua per a embarcar, però de sobte per megafonia ens anuncien que el nostre tren va endarrerit. Cap més explicació. Cues de nou. Xiquets plorant. Gent molt cabrejada. Empleats que passegen amunt i avall amb els seus uniformes blau cel posant cares de circumstàncies. Estrangers que fan ganyotes mentre es miren els panells electrònics. Al cap de tres quarts d’hora més tard del previst ix per fi el nostre tren, en realitat, dos trens enganxats plens de gom a gom. En aquesta ocasió tampoc no ens han regalat els bitllets, ni ens han rebaixat el preu de les consumicions del vagó-cafeteria, ni ningú no ha netejat els pixats dels serveis del comboi.

Fa uns dies amb motiu de la cimera d’empresaris de Barcelona a favor de la infraestructura del Corredor Mediterrani -la construcció del qual va a tota virolla als voltants de Madrid-, l’amo de Mercadona, Juan Roig, ha afirmat que és una ofensa que es tarden més de tres hores en arribar en tren des de València a Barcelona mentre que de Madrid a València només se’n tarda una i mitja. Roig ha dit que el temps per arribar a Alacant ja és infinit. No està malament que un senyor que sol viatjar en avió privat a Catalunya haja provat el tren de la «güela» bruixa que per a més inri paguem, com tot, els desgraciats dels assalariats amb els nostres impostos. Llàstima que em semble poc creïble perquè al remat, com tots els empresaris valencians i la major part de la classe política indígena, l’amor a Espanya i el sucursalisme els pot més que les humiliacions de Madrid al País Valencià.

D’altra banda, el Gobierno ha dit que al Corredor ja li tenen un peu al coll i que el 2030 ja ho tindran arreglat. Sempre la mateixa cançó. Tant per tant estic per tornar a viatjar fins a València amb bus com als anys 90 quan era estudiant: tardaré el mateix, pagaré la meitat.

Encara ens passa poc.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.