Caminant pel meu poble, que ja no és un poble

Pel bé de la nostra salut ens recomanen fer exercici, i per als més majors, específicament, caminar. Al meu poble, que ja no és un poble, ens ho prenim amb molt d’interès i cada vesprada, acabades les obligacions laborals i familiars, molts, jo una entre tants, ens llancem als carrers ben calçats, disposats a lluitar contra el sedentarisme, els mals resultats de la darrera analítica o l’ansietat, o tot plegat. Tenim molts circuits: una ronda urbana, una d’eixes rutes que a molts llocs anomenen “del colesterol”, un parc cèntric, avingudes amples, alguns bulevards, i molts carrers per on es desplega la ciutat, abans poble, amb tot el colorit que aportem els caminants.

Visc a un poble –en realitat una d’eixes ciutats que anomenem mitjanes- apegat a la capital, que no deixa de canviar en cada embranzida del sistema econòmic. La proximitat a Alacant, la situació privilegiada al centre dels més importants nusos de comunicació cap a tots els punts cardinals, la presència de la Universitat i els preus fins fa poc més econòmics de l’habitatge, l’han convertit en un destí a l’alça. Ja des dels anys seixanta arribaren per motius laborals els primers nous habitants, des de pobles andalusos, manxecs, o murcians, que construïren barris de noms obvis: Granada, los Manchegos... Mai van tindre la necessitat, però, d’aprendre valencià, la llengua del poble, i a poc a poc, aquesta va anar fent-se residual, feble com era i abandonada pels autòctons –tema aquest sociolingüísticament ben reportat a tot el País Valencia. Però no vull parlar de llengües.

O sí, però des d’un altra perspectiva. Durant els passejos vespertins, trobes gent solitària, prou dones i cada dia més homes, sovint acompanyant un gos que fa les seues necessitats. De vegades es creuen amb corredors o ciclistes apressats, també solitaris, posant-se a prova ells mateixos. En quina llengua pensen? Grups de dones madures, abillades esportivament, caminen i xarren. En quina llengua ho fan? I estan els xiquets que estiren l’últim minut de diversió al parc, amb els pares esperant-los a un banc mentre, avorrits, miren el mòbil. De tant en tant, sents que criden el fill o la filla: Jordi, Aina! I segueixen parlant en castellà a la criatura juganera: venga, vámonos, que ya es tarde! Quines coses, la moda i la diglòssia de la mà!

I per l’artèria principal de la ciutat, eixa que ja no és poble, pots sentir parlar un castellà de fonètica i modismes inequívocament valencians, i, és clar, també els diferents accents del castellà americà, de vegades amb el to dolç dels acompanyats de velles i vells en cadires de rodes o andadors, de vegades amb el to peremptori d’algú que fa un negoci o es baralla amb l’amant... De tant en tant una parella, de cabell llarg, negre com l’atzabeja, ben trenat, conversa en quítxua; i d’altres transeünts ho fan en llengües –àrab, thamazigh, suahili, igbo?-, o sents el xinès dels comerciants dels basars–tal volta siga el wu?-. També podràs sentir gent guaixada, parlar en rus, o en romanès. I a les acolorides botigues de fruita i verdura quan els empleats estan a soles, parlen urdú, i als kebabs ho fan en turc... I de nou una dona de trets orientals, seu a un banc estratègicament situat davant del petit supermercat que regenta. En quina llengua pensa ella? Quines llengües modelen l’ànima dels meus veïns? Però si t’acostes a un supermercat, dels moltíssims que han proliferat al meu poble-ciutat, i podràs veure joves, fent una compra col·lectiva, comunicant-se en valencià: estudiants universitaris, sense cap dubte. Des d’allà d’on ells venen fins ací on som ara, s’estén un abisme? És possible. Avesats com estem a transitar el buit entre nosaltres i desconèixer què passa un poc més enllà del nostre particular pati de veïns, com saber-ho?

Els diumenges per la vesprada tot el poble –la ciutat- es buida. Als carrers només acudeixen els passejadors de gossos: la biologia canina obliga. Les terrasses estan prou plenes, però, i l’església roman oberta. Decideix entrar un moment, per descansar, i admirar la seua neta decoració neoclàssica, presidida per un San Vicent Ferrer de dit admonitori, i m’entropesse amb una missa ben concorreguda, amb bastants joves. El retor parla un castellà amb marcat accent valencià, i sermoneja sobre com guanyar el cel, segons ell la veritable realitat més enllà de la projectada a la caverna platònica. Es fa un embolic filosòfic l’home, per passar a parlar dels germans macabeus i els màrtirs de la guerra civil, a qui dedica l’ofici. Pare l’orella. Amb una malvolença impròpia d’un religiós, carrega tota la maldat del món –que diu està hui ben present: on, rumie jo?- sobre els bocins dels catòlics morts defensant la seua durant la guerra civil. Res diu sobre d’altres, morts pels seus ideals igualitaris, durant i després de la contesa. Com a mostra d’allò que s’ha de fer per guanyar el cel, ens posa l’exemple de les beates màrtirs d’Algemesí, una mare i quatre filles religioses. Alguns feligresos es menegen incòmodes davant l’exposició truculenta amb regust pel detall. Segurament el senyor retor pensarà que no està fent política... Ai, l’Església Catòlica, tan sobrada de metafísica, d’especulacions i de propaganda, i tan llunyana del patiment i les passions humanes!

Fins ací, em dic, i m’alce del banc del temple per acabar el meu passeig per un poble/ciutat babilònic, en repòs dominical, excepció feta de la bel·ligerant missa. I pense que, malgrat tot, la vida va fent camí, que arribarà el dilluns amb tots els seus colors i tonalitats i que tenim encara massa baules per trencar dins la caverna i tants ponts per construir en aquesta realitat múltiple, complexa, diversa, difícil i bonica que ens toca viure!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.