Fa uns dies vaig tirar al reciclat l’últim rastre que quedava en casa d’aquelles vesprades sense fi de jocs i inventiva on la plastilina obrava el miracle de l’entreteniment i la purpurina atreia el caos en segons. Amb una facilitat sorprenent, aquells productes i altres com la goma eva o les aquarel·les ens portaven a signar obres diverses que no acabarien exposades en el Pompidou ni en el MoMA, però que ens permetien guanyar posicions en l’escala de la creativitat fins a límits insospitats. Benaventurades les manualitats perquè d’elles serà sempre l’equilibri emocional de les mares necessitades de continguts d’entreteniment allunyat de pel·lícules Disney o succedanis. Tallers de rebosteria amb plastilina, contacontes amb titelles de creació pròpia, exposicions de pintura amb inauguracions en tota regla… Tot tenia cabuda en les nostres sessions de diversió particulars.
Tal volta aquella sobredosi de dedicació en exclusiva als meus fills és ara la responsable de recordar-me internament que cada vegada és menys el temps que compartim, però en realitat tampoc sembla afectar-los. Sense adonar-nos-en, hem entrat en una nova etapa on ja no volen el meu temps, sols els meus serveis. Llei de vida, que dirien alguns i, en part, un descans per a mi. Descans relatiu, això sí. M’ho havien repetit de manera insistent, però he arribat al punt exacte de comprovar en primera persona que les coses es compliquen amb l’arribada de l’adolescència. Eixe moment en què ta casa deixa de ser ta casa per a ser casa de tots i, per tant, has de renunciar a costums com eixir pel corredor en roba interior a buscar la tovallola de la dutxa que has oblidat perquè, a banda de la tovallola, a l’altre costat del corredor pot esperar-te el teu fill i la colla d’amics que han arribat per sorpresa. Done fe que eixes coses passen i no són producte de la meua imaginació.
Eixe moment en què ta casa deixa de ser ta casa per a ser casa de tots i, per tant, has d’obrir una agenda de reserves perquè els convidats d’un a dinar no se solapen amb els convidats de l’altre a dormir i viceversa.
Eixe moment en què ta casa deixa de ser ta casa per a semblar casa de ningú perquè només hi ha silenci i desconcert, tot el desconcert i la inquietud que et genera no saber què està passant darrere de les portes d’eixos dormitoris que són casa per a ells i, més encara, què està passant darrere d’eixes pantalles que els porten a un món virtual que se’ns escapa. Val que en la meua adolescència el meu dormitori també era casa, però el més perillós que podia fer a l’interior era escoltar Hombres G amb aquell walkman i auriculars a joc prehistòrics. I val que per a ma mare les amistats que arribaven a casa no sempre eren familiars, però amb un simple «i tu de qui eres?» els dubtes quedaven resolts en una mil·lèsima de segon i la pau s’instaurava en l’ambient de manera absoluta.
Ara les opcions són infinites i preocupants a parts iguals. Només queda confiar que aquelles vesprades de dedicació exclusiva i creativitat desmesurada no hagen sigut inútils i deixaren com a fruit un mínim criteri per a saber diferenciar i ser selectius. De vegades, des de darrere de la porta, s’escolta algun tema de Coldplay o trobes en la seua tauleta de nit algun llibre de Millás o Trueba que et reconforten. I, això sí, almenys de moment, tampoc renuncien a compartir temps amb mi sempre que la proposta porte associada una maleta per enmig i prou quilòmetres de distància.
Una etapa nova per superar on un vermut a temps sempre serà l’aliat perfecte a tenir en compte.
