Fa dos diumenges em trobava a Benidorm. Havia passat el cap de setmana en un hotel excel·lent, en bona companyia. L’hotel en qüestió era el Melià Villaitana, a un preu molt raonable: meravelles de la temporada baixa. En pujar al cotxe per tornar cap a casa, però, un imprevist ho va espatllar tot: la roda dreta del davant estava punxada. S’havia desunflat al llarg de la nit, es veu, i estava completament inservible. Com ara els fabricants ja no instal·len de sèrie la roda de repost, vaig haver de trucar l’assegurança. En resum: ens van posar un vehicle VTC per al retorn.
El conductor del cotxe va resultar un tipus peculiar, i ja està. Va dir que era argentí. La cosa es va posar interessant quan va començar a parlar. De primer, em va fer observar les ratlles que deixaven al cel els avions que hi passaven. Segons va assegurar, impertèrrit, eren rastres no dels motors sinó de les substàncies que hi amollaven. Metalls pesats i d’altres elements químics causants de mil malalties, especialment el càncer. No era una conversa que m’estimulara però vaig ser educat: li vaig preguntar quin interés hi havia a llançar, des de l’aire, agents infecciosos.
Llavors va iniciar una llarga perorata sobre la gran amença que ens assetjava. Les autoritats mundials volien reduir dràsticament la població. Nou de cada deu habitants del planeta havien de ser sacrificats. Només hi sobreviurien 500 milions d’habitants. Naturalment, la covid 19 era un invent d’aquests inductors malèfics: la malaltia no existia. Però el que llançaven els avions en provocava els símptomes.
Sense acabar d’interessar-me pels camins que prenia la conversa (dis-li conversa, dis-li monòleg), vaig fer una pregunta ingènua: però si no existeix la malaltia, com és que n’existeixen els símptomes? Llavors el conductor, ufà i ple d’una supèrbia triomfant, va reblar el seu argument amb una frase sensacional: «La enfermedad no existe pero sus síntomas sí». Després em va preguntar, amb una lògica perfecta, si jo estava vacunat. Sí, li vaig contestar, amb tres dosis. «Pues te queda poco tiempo de vida», va rematar. «La vacuna es la vía principal para ir eliminado población».
En aquell punt jo ja no sabia on amagar-me. Com que els escriptors, però, no desaprofitem mai els viaranys possibles d’una bona història, vaig decidir estirar-li la llengua. Quin sentit tenia per a les «autoritats mundials» reduir tan dràsticament la demografia? Llavors el conductor, sense ni un àpex d’ironia, em va assegurar que els principals líders mundials o eren extraterrestres (en el sentit literal de l’expressió) o bé aquests els havien rentat el cervell i xuplat la personalitat. Estàvem en mans, en suma, d’intel·ligències interplanetàries que es disposaven a consumar un colp de mà colossal.
En aquell punt va cessar la meua curiositat. Li vaig dir amb tot el tacte possible a l’amic argentí que la conversa era molt interessant, però que ja la continuaríem: necessitava dormir un poc. Em vaig posar un coixinet cervical i un antifaç i vaig desconnectar. No vaig dormir, però el vaig fer callar. El parany va fer efecte, i la resta el viatge va continuar en silenci.
L’anècdota, en tot cas, em va fer pensar. Des que va esclatar la pandèmia, un percentatge més o menys gran de la població s’ha abonat a tota mena de conspiracions i paranoies. Conspiranoia, és l’amalgama lèxica que descriu més sintèticament la situació. Puc entendre que hi haja gent que desconfie de vacunes poc assajades i que responen a interessos de farmacèutiques perfectament sospitoses. Puc entendre que hi haja personal que creu en extraterrestres. Puc entendre que molta gent desconfie de l’existència de malalties que no es poden vore. Però tot a la vegada… això ja en fa un gra massa.
Estranya època la nostra, on els ignorants estan carregats de raons, amb informacions de tot tipus a l’abast, amb bibliografia i videografia. No dubte que, de moltes coses del nostre món, n’ignorem la causa i que ens enganyen sovint des del poder o des del seu abús. Però, per favor, jo només havia punxat una roda. Help!
