L’altre dia vaig veure a Twitter que La Fúmiga havia fet una versió en valencià de la Macarena. Reconec que d’entrada em va semblar una ocurrència més o menys estranya però en sentir-la vaig pensar que les xarangues valencianes (i no només, que a l’agost vam sentir a Almazán, Sória, una xaranga local fent una versió més que digna de «Mediterrània») ja tenien una nova peça per incorporar al seu repertori. També vaig entendre un poc millor el context en assabentar-me que la versió havia nascut per a la Marató de TV3. Em va semblar curiós i em va fer gràcia que la banda fos coneguda al sempre difícil Principat i no li vaig donar més importància… fins que em vaig adonar que el grup valencià estava rebent tota mena de hate per part de puristes de divers pelatge.
Vaig llegir diverses reaccions més o menys malhumorades que convertien La Fúmiga en poc menys que un epifenomen de la decadència més absoluta del País Valencià, la seua davallada alegre i xaranguera cap als inferns de la irrellevència amb bon rotllo i comboiet, el neoblaverisme i no sé quantes plagues bíbliques més. Em divertien alguns fils que creaven una mena d’Edat d’Or en els temps d’Obrint Pas i La Gossa Sorda a partir dels quals va començar la davallada que la Fúmiga culminava donant-li al seu cor alegria, Macarena.
Per motius generacionals vaig veure moltes vegades Obrint Pas en concert, fins i tot al mític Tirant de Rock a la Plaça de Bous. Guarde com un tresor una maqueta en casette que vaig comprar al Glop de Benimaclet i els tinc molta estima. També, és clar, a La Gossa Sorda, algunes de les cançons dels quals («De cara a la paret», per exemple) considere la banda sonora dels anys de plom de l’hegemonia pepera. Però un dels pocs avantatges de tindre ja una edat és que puc percebre amb claredat les ficcions retrospectives i recorde el que es deia aleshores sobre la música en valencià.
Em crida també l’atenció -i en el fons és un senyal de bona salut- aquest gest de convertir en clàssics determinats referents (encara que se m’acudeixen alguns altres que podrien estar també en eixe lloc) per fer una mena d’escissió entre bona música pop (i utilitze la paraula «pop» en sentit ampli, el de música com a producte cultural de masses) i música pop dolenta per comercial. No deixa de ser la versió nostrada d’eixa reproducció de les jerarquies de l’alta cultura importades a la cultura de masses, que parla de fet en termes d’alta i baixa cultura pop, d’edat d’or i de clàssics. Doncs molt bé em sembla. Cadascú es construeix la distinció postmodernament com millor li pareix.
El que ja no em sembla tan bé ni tan divertit és que això servisca de pretext per atacar, amb els notables graus d’agressivitat que les xarxes socials acostumen, un grup valencià que ha eixamplat el públic de la música en valencià, que ha proposat una mena de xaranguisme pop molt arrelat en la nostra cultura popular i que a més són molt bons i conviden a l’alegria de viure. Qui fa eixos fils apocalíptics sembla oblidar que al nostre país el fet de fer cultura en valencià és polític en ell mateix, i no fa falta explicitar consignes per lluitar i, fins i tot, per construir hegemonia. La Fúmiga ha fet molt per la llengua, per la cultura i, m’atreviria a dir, per a la nostra autoestima com a poble, i ho ha fet com sense donar-li importància, festivament, ocupant amb alegria l’espai públic, multiplicant-se en xarangues, fent festa en valencià, estenent ponts amb la seua eufòrica secció de vent entre les festes valencianes més diverses, creant himnes transversals a la potent xarxa d’associacions festives que tan importants són per al nostre país.
Dit això, et pot agradar la Fúmiga o no, et pot agradar que facen una versió de la Macarena o no, però la impugnació apocalíptica a la totalitat em sembla poc respectuosa amb el seu treball, i a més castradora, el vell tic dels qui diuen parlar del i pel poble, que sempre tenen el poble a la boca, però que senten una mena de refús visceral del poble diguem-ne empíric, de les seues eleccions i preferències, de les seues manifestacions culturals.
Clar que no tot ha de ser la Fúmiga, però que la Fúmiga existisca és un pas cap a la normalitat cultural tan desitjada. I si la Fúmiga no existira, caldria inventar-la. Que bé que no fa falta, que bé que som força, fúria, sang, les sendes que hem xafat, protagonistes d’una història que no et contaran… I que la nit és nostra. I també el dia, també el cel blau i ple de la nostra festa, que és oberta i popular.
