Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Si la Sra. Díaz no haguera tret la reforma laboral, hauria quedat molt tocada i indiscutiblement tot el projecte personal se n’hauria anat en orris. No és que em preocupe especialment la seua personal situació i molt menys la salut de l’esquerra nacionalista espanyola, igualment crec que la reforma que ha liderat Díaz, «ni es reforma ni es na» que dirien els vells cantautors Víctor i Diego. El que em preocupa, millor dit el que m’interessa des d’un punt de vista social, perquè ho tenim a casa, és el paper d’ERC, un partit que amb la seua actuació diària està esdevenint un destructor de projectes, i això en si mateix és d’un interés antropològic de primer ordre.
Es va carregar el projecte independentista, i ara es carrega el projecte de construcció d’una esquerra diferent del PSOE. Cofois han d’estar a ca Sánchez, veient com s’ensorra la reforma laboral. Els del PSOE faran tot el teatret que calga, però al final la reforma laboral no reeixirà, no li interessa a ningú, als primers als treballadors del nostre País, però tampoc al PP, i molt menys al PSOE, si bé a cadascú per motius diferents. Als primers per no vore esmenada la seua llei, als segons perquè maten l’enemic abans i tot de néixer. I els treballadors?, com diria la Trinca «narinan narinana narinan».
Al centre de tot aquest trist escenari polític hi trobem ERC, un partit que ha perdut el nord. I és que no es pot estar a missa i repicant, o estàs per un projecte per a un País, o vius al limbe de l’absurditat. Vox, PP, PSOE, PCE (i les seues diverses «matriusques» fins a arribar al PD –Partit de Díaz-, a manca de millor nom), tenen un projecte per a un país, el seu, i la política la fan en clau de país, el seu. ERC (i el seu escolanet Compromís), en deixar de banda un projecte de construcció nacional diferent, viuen les contradiccions diàries que suposa donar suport a un projecte de construcció nacional que està pensat contra el nostre país.
Amb la seua acció política ERC ha arribat a un atzucac: o reforça Espanya per la via de consolidar Díaz (el que suposa anar contra ells mateixos en l’eix social) o reforça Espanya per la via d’enfortir el PSOE, en eliminar l’alternativa Díaz a Sánchez. Un atzucac similar al que es troba Compromís, si bé en aquest cas, és molt més trist perquè a Compromís damunt se’n riuen en la cara, amb el seu «non-nat» projecte de reforma del finançament autonòmic.
I és aquest moment el que resulta interessant des del punt de vista de l’observació d’allò que passa. Com és de necessària la coherència de l’eix nacional i social, i com és de fals contraposar l’eix social al nacional. De fet, són dues cares d’un mateix projecte de construcció social, i no s’entén l’un sense l’altre. ERC i Compromís, fa anys van caure (o no) al parany de la intelligentsia espanyolista i van comprar el seu discurs on es fa veure que es dissocia el fet nacional del social. Atenció, sols es fa veure, perquè de fet, ells continuen construint la seua nació: 25% d’espanyol a les escoles, no reforma del finançament… per citar-ne dos exemples. Els que renuncien a la construcció nacional són ERC i Compromís, i en fer-ho reforcen la construcció d’un Estat que no és el seu.
Però la mateixa dinàmica de les polítiques socials obliga a generar instruments més potents per assolir els objectius, i com a resultat lògic apareix el projecte Díaz una vegada esgotat el projecte Iglesias (com abans Podemos va sorgir amb l’esgotament del projecte d’IU), i ves per on, en eixe moment, probablement per l’experiència adquirida amb Podemos, s’adonen que no poden seguir per eixe camí i es carreguen el projecte de Díaz via no donar suport a la seua reforma laboral, però ja van fent tard, el tauler polític espanyol també s’ha menejat, i l’ensorrament de Díaz, volgut pel PSOE, obrirà el pas a noves formes polítiques que giraran de nou al voltant del PSOE. I així ERC haurà tancat el cercle, s’haurà carregat el projecte de construcció nacional catalana, i el projecte de construcció de l’esquerra espanyola. Podem dir doncs que ERC esdevindrà un partit pària.
Ja poden estar agraïts els espanyols a Esquerra, perquè sobre la miopia política d’ERC s’està construint un estat molt més fort del que mai haurien imaginat. Potser ara resulta que els dirigents d’ERC s’han adonat de l’absurditat de les seues polítiques, però ai las, és massa tard, estan enfront d’un win-win. Facen el que facen, «Roma vincit».
Més prompte que tard, els seus electors se n’adonaran i assistirem a l’ensorrament d’ERC, com assistirem a l’ensorrament de Compromís, perquè en termes de política espanyola, són absolutament prescindibles, i en termes de política nacional, són absolutament rebutjables en haver renunciat a un projecte nacional.
