Als estudiants de Secundària d’avui els semblaria ciència ficció, però ara fa trenta-vuit anys, el 1983, just quan vaig entrar a l’institut, jo no havia tingut mai a les mans cap llibre escrit en valencià, ni a casa ni a l’escola ni a la biblioteca. És més, desconeixia per complet que existís una literatura i una cultura lligades a aquells sons i significats que havia adquirit —tal com s’adquireixen les llengües— per simple exposició, en el meu cas, durant nombroses reunions familiars. Fer-ne ús, però, en contexts diferents, eren figues d’un altre paner, i saber llegir-la i escriure-la era anar molt més lluny.
En els anys vuitanta, a la ciutat de València, almenys al meu barri, la xicalla vivia d’esquena a la nostra llengua. De fet, vaig entrar a l’EGB i vaig eixir-ne sense haver sentit ni llegit ni escrit cap paraula en valencià a l’escola pública on anava. I fou en desembarcar a l’institut, que vaig descobrir —no sé si com un gerro d’aigua freda o com una taula de salvació— que hi havia molta vida darrere d’aquella llengua, per mi associada a les vacances al poble, sobretot els dies de Pasqua, els estius vora mar, o les vesprades i nits de bous al carrer… De manera que, aquell estiu de 1984, quan encara no sabia qui era George Orwell —amb el temps el llegiria molt i descobriria que tenia un llibre que duia per títol 1984— va marcar un abans i després.
En acabar primer de BUP —i després d’haver suat per a entendre allò que Mercè Rodoreda i Pere Calders em volien contar— el meu primer diccionari de valencià, que encara conserve, estava rebregat per tots els costats. Una bona dosi de tossuderia, soc de mare aragonesa, i un cert desconcert i ràbia davant allò que sospitava m’havia estat negat i silenciat fins aleshores, em van «enverinar». Un «verí» que fou més efectiu i productiu any rere any, en part, per l’influx que van produir en mi alguns professors.
De la mà d’aquells professors vaig descobrir, entre altres, l’obra de Mercè Rodoreda, Víctor Català, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Josep Lozano, Ausiàs March, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Pere Calders, Carme Riera, Ferran Torrent i Quim Monzó, i em vaig familiaritzar amb traduccions d’autors clàssics de la literatura universal i contemporània, per descomptat, també amb Orwell.
Amb els anys, la fascinació per la literatura i pels llibres va anar creixent, i les descobertes guardaven sovint la intensitat d’un renaixement, d’una alegria incondicional. ¿No heu desitjat mai tornar per un noment a ser aquells lectors joves que tenien tant per descobrir? El consol agredolç davant d’aquest impossible és, però, que els llibres no s’acaben, no s’acaben mai, i la pila de títols nous i antics creix mentre nosaltres decreixem.
Tot això ho pensava alhora que preparava les caixes amb llibres per a una de les darreres mudances. Encuriosida, anava obrint els volums i llegia de tant en tant la data en què els havia adquirit o algú me’ls havia regalat, fins que aviat vaig haver de parar perquè, si continuava així, no hauria acabat mai aquella mudança.
Recorde que un matí assolellat, fa ja molts anys, mentre, d’alguna manera, em preparava per a la vida, vaig entendre que si llegia molt, però molt, tal vegada fos capaç d’harmonitzar la vida amb els llibres i a saber què n’eixia… I això és bàsicament el que he fet durant dècades: llegir i escriure sobre llibres i aquells que els han escrit, i comprovar com els llibres i la vida viatgen junts, i no només en les mudances…
