Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Llegint Ian Kershaw, en el seu volum Descens als inferns, on fa un repàs a allò que va dur Europa a les portes de la II Guerra Mundial, en un moment donat, analitza l’error de les potències democràtiques, Anglaterra i França, i els seus màxims representats Chamberlain i Daladier, en jutjar Hitler, el seu tarannà i els seus interessos, i com les polítiques d’apaivagament van portar Europa a una guerra que ja el 1933 alguns van veure com a inevitable. La conclusió de Kershaw és que tota aquesta estratègia política va dur a l’enfortiment d’Alemanya i el nazisme, tan a la mateixa Alemanya com als territoris limítrofs. Podem aprendre de la història, almenys d’algunes actituds per extraure conclusions, perquè al remat les circumstàncies canvien, però les motivacions, les actituds i les seues conseqüències són sempre iguals. De l’actitud d’Anglaterra i França esdevingué la II Guerra Mundial, atenció, no vull dir que foren els responsables, però tal com apunten els historiadors, una actitud distinta podria haver limitat i molt la naturalesa del desastre, en qualsevol cas queda per a l’especulació.
El que ara m’interessa és traslladar aquell escenari de submissió a Hitler i el que suposava, al nostre actual present de renúncia a confrontar amb Espanya. D’ençà la instauració del règim del 78, tot començant per acceptar la impossibilitat «constitucional» de construir el nostre País afavorint el vot positiu a la seua constitució, i seguint pels llargs anys on vàrem apuntalar la governabilitat d’Espanya (allò del «peix al cove» a Catalunya) la deixadesa de les reivindicacions d’una autonomia plena al cas del País Valencià, o la renúncia sistemàtica a defensar ni tan sols la llengua catalana com a eina comuna de subsistència. Però, com la repressió no es pot mantenir indefinidament, arribà un punt a l’1-O on es va trencar la baralla i vam fer front a Espanya, no tot el País, però sí una part important d’aquest. En eixe moment, cal dir que vam guanyar, però sols momentàniament, el fet de no consumar el procés ens va portar a la derrota i a encetar un camí desconegut. Hi havia, encara hi ha de fet, dues postures: una de confrontació, fent tant de mal com hom puga en el terreny de la governabilitat (recordem que si Compromís i ERC no hagueren votat Sánchez, Espanya estaria molt més feble que no ho està, o que si Junts no haguera votat el PSC a la Diputació de Barcelona el PSC, seria més feble), al carrer, etc., a Espanya; o assumir que hom pot dialogar amb Espanya.
I ací trobem el paral·lelisme amb l’anàlisi de Kershaw. S’enganyen aquells que creuen que Sánchez, Díaz o Casado són distints, ells serveixen el seu país, Espanya, nosaltres amb les renúncies i donant-los suport, els fem més forts, i això ens allunya de l’objectiu d’assolir la independència, i indissolublement una major justícia social, perquè de la mateixa forma que Espanya no dialoga, també, i en clar paral·lelisme amb Kershaw, s’enganyen els que fan una anàlisi que comporta que Espanya potser transforma socialment. No pot ser. Espanya és un «constructe» per garantir el poder d’una oligarquia fortament establerta, i els actors polítics que pul·lulen al si del seu Estat, l’únic que poden (i volen) aspirar és a gestionar sense que es note massa la injustícia de l’aparell d’opressió nacional i envers les classes desfavorides. Mireu si no la burla amb el tema del finançament, l’atac al català, la manca d’infraestructures, el «cachondeo» dels trens de Rodalia, per no parlar de la tupinada de la «mesa del diálogo» o la reforma laboral. I mentre els nostres acomplexats polítics, votant com si no hi haguera demà, una vegada i una altra les propostes espanyoles. De fet, la utilitat actual dels partits, diguem-ne, nostres, és nul·la, ostatges com són del relat imposat per Sánchez, el PSOE i l’establishment espanyol, un mal negoci en qualsevol cas.
