Una de les coses més aparentment difícils d’este món és saber soltar. Tallar les amarres que ens unien a alguna cosa que ja s’havia convertit en un llast, en un pes, en una presó per a la nostra ment o per a la nostra ànima. Succeïx contínuament, i no podem evitar-ho. Passar per un d’estos processos és molt dolorós, perquè s’activen sentiments i emocions retrobades, es declara una batalla en el nostre interior que pot arribar a paralitzar-nos. Quan arriba el moment de soltar els vells lligams ens trobem en un encreuament de camins, una situació que solem esquivar, acostumats a allò conegut, a les inèrcies, a la comoditat d’allò repetit. I el mateix que servix per als individus servix per a les societats.
A les persones ens agrada formar part d’una cosa més gran que nosaltres, una cosa carregada de significat que ens eixample i ens eleve a una certa transcendència, encara que siga profana. La clau és «pertànyer»: a una família, a un partit, a un sindicat, a una religió, a una nació, a una ideologia, a un grup. Sentir-se part d’un col·lectiu amb els seus principis, il·lusions i activitats. Compartint una cosmovisió, combregant amb uns ideals, afirmant-nos en un projecte amb el qual col·laborem amb el nostre lliurament i la nostra fe. Perquè, en gran manera, combregar amb alguna cosa col·lectiva és qüestió de creure i de tindre fe. Però la vida és un conjunt de processos, i el procés és moviment i transformació, i pot ser que arribe un moment en què hàgem perdut eixa fe, en què hàgem albirat les clivelles abans invisibles del que créiem sòlid, el moment del desencantament, el moment de comprovar que la nostra vella adhesió ens fa mal, que ens allunya de la vitalitat i de l’aposta pel nou, que ens expropia del nostre propi judici i individualitat. I llavors advertim, amb gran pesar, que ja feia temps estàvem autoenganyant-nos, mentint-nos. I ens sentim cada vegada més pesats, cada vegada més incòmodes i més dissidents, insatisfets en la nostra intimitat. Perquè descobrim que, abans de res, som individus amb una personalitat única, i que no la podem continuar traint.
Quasi sense adonar-nos-en, ens anem allunyant d’eixe credo, d’eixe compromís, ens tornem més crítics, i potser més tristos. Especialment més tristos, perquè sentim clarament que s’imposa la separació, tallar els llaços, soltar les amarres d’una nau que ens va portar per la mar durant un temps, fins que el temps va mutar i la nau se’ns va fer rèmora i vam haver d’admetre que ja res tornaria a ser igual. S’imposa l’angoixa, la por al buit i alhora una certa excitació… Perquè així és com es mor si s’està viu, i així és com es viu si entenem que cada mort ens acosta cada vegada més al Món en majúscules. Fa mal, però ens dona oxigen, alimenta el nostre esperit i ens reconcilia amb la vida. Però cal atrevir-se. En això consisteix el treball de transformar i alliberar la mateixa consciència.
Un treball ardu i permanent, que no es pot dur a terme de qualsevol manera. Sobretot quan les circumstàncies socials semblen conspirar en contra. El món que ens envolta és, essencialment, un món ple de soroll i ple de gent. I un món en crisi. Les societats urbanes, cada vegada més gegantesques i esteses, són essencialment contenidors de masses desplaçant-se i consumint, laberints de vehicles de tot signe i potència, deambulacions constants, espais congestionats, rotondes plenes de riscos, gasolineres multifuncionals, àrees comercials brollant com a fongs, residencials atipats de gent sorgits del no-res, tot això amb el seu consegüent festeig de cridòries, motors d’explosió, pantalles enceses, bullícia ambiental i múltiples sons que retronen pertot arreu.
Enfront de la munió i el soroll moderns, la vida de les societats tradicionals, encara visible en els xicotets pobles i zones de camp, es revela més pausada i tranquil·la. Amb tot, seria no veure la realitat negar que els estrèpits i multituds modernes expressen la vida contemporània de l’ànima. Con assenyala Wolfgang Giegerich, l’ànima real està en totes eixes coses actuals, en tota eixa vertiginosa obsolescència, en la tecnologia, la ciència i els renovats invents, tant com ho va estar en el passat en els boscos encantats, les fonts miraculoses o els camps misteriosos. L’ànima ha mutat i habita hui dia tot allò que els que lamentem el desencantament del món menys sospitaríem: internet, els mòbils, la teleporqueria, el menjar ràpid, els lletjos barris d’extraradi, els multicines de masses, els megacomplexos turístics, els avançats centres tecnològics. I fins i tot amb això, necessitem també el silenci i la soledat.
Els necessitem perquè ens donen el respir necessari per a entendre què ens passa i què succeïx al nostre voltant. Perquè impliquen un parèntesi en l’agitada vida que ens arrossega. Perquè, vulguem-ho o no, induïxen en nosaltres alguna cosa semblant a la meditació, una cosa similar a ser presents, molt pròxim a quedar-se amb els nostres pensaments, per a observar-los i veure cap a on ens porten, per a ser conscients de quines passions ocultes contenen, i de quins camins oberts existixen, eixos que a simple vista creiem tancats.
En soledat i silenci es pot i s’ha d’estar, encara que siga de tant en tant, encara que als subjectes ultramoderns que som ens done pànic eixir d’eixa gàbia de grills en la qual habitualment ens movem i sentim, la d’un món que indefectiblement col·lapsa. Sota els valors embogits i ecocides que regixen, sembla estar mal vist apartar-se del ramat, refugiar-se en la solitària terra del silenci, la quietud i les mateixes certituds, soltar les connexions amb el món ordinari de la productivitat, la competència i el consum. Però la nostra ànima, allò que sent d’origen prehumà ens fa humans, ho necessita com els peixos a l’aigua. Es tracta d’una demanda per a mantindre la nostra salut psíquica, per a saber quin terreny trepitgem i sobreviure als riscos del sorollós i promiscu corrent mundial que descendix entre agitades espumes i revoltes còsmiques cap a alguna mena d’abisme insondable. Perquè només així, paradoxalment, en soledat i silenci, u pot entrellucar el seu propi abisme i comprendre que, en última instància, tots els abismes estan profundament connectats.
