El diccionari de l’AVL diu que statu quo prové del llatí; frase la qual vol dir «estat actual de les coses, situació que ens trobem». La Viquipèdia ampliant, aclareix que fa referència a l’estat general d’un assumpte en un moment donat, i que normalment es tracta de qüestions amb dues parts interessades més o menys contraposades, tot pertanyent a un conjunt de factors que donen lloc a un cert equilibri, de vegades perdurable en el temps, sense que aquest equilibri haja de ser igualitari. Ho exemplifica quan la situació de dominació és a favor del dominador.
La digital ens diu així mateix que el concepte ve del terme diplomàtic statu quo ante bellum, la qual cosa significa com era abans d’una guerra, en el sentit de recuperar la situació de poder i lideratge que existia abans de la contesa. Aclareix la Viquipèdia que, d’eixa manera, s’evita explicar els factors d’enfrontament que existeixen, encara que els interlocutors saben sobradament quins hi són.
Fet el romanç, servidor, neòfit observador de la història, ho compara en fets repetitius i inalterables d’allò que ens han contat, i es pregunta, quin és l’statu quo al qual hem estat i estem sotmesos valencians i valencianes? És clar com un ull de peix: la perpetuació per les bones o per les males de la perniciosa monarquia hispànica, sostinguda pels seus rentacares a sang i foc des d’antuvi, els quals se n’han ocupat, més aviat pels seus interessos personals, de silenciar les barrabassades de la institució. En diverses ocasions he parlat dels modus operandi de la corona en articles en aquest mateix digital, els quals podeu llegir ací mateix; com per exemple «La pràctica fa mestres» del 21 d’agost d’enguany, o «Déu només per damunt del Rei» del 3 de juny, també d’aquest any, entre altres.
El digital Infolibre, a través de la seua col·laboradora Piedad Sancristóval, es va ocupar de comentar i divulgar en un article del 20 de setembre proppassat de diversos abusos de poder, uns coneguts, altres no, protagonitzats per l’emèrit, arran del pòdcast Xrey estrenat exitosament a la miniserie Salvar al Rey. Remarca Sancristóval, fent-se ressò de la minisèrie, que entre les operacions d’encobriment a l’Emèrit hi figura Franco, ja que el colpista, per tal de protegir-lo perquè ocupés el tron per damunt del seu pare en Joan, qui hi disposava dels drets dinàstics, en Joan Carles era més fàcil de controlar, ja que aleshores era un xiquet. Cal dir que, a en Joan, son pare, li va costar l’acció com era previsible, com una mena d’engolir gripaus enormes.
La periodista d’Infolibre comenta episodis i infidelitats vers la seua muller na Sofia els quals ja sabem; com que la majoria són de caràcter privat, ja s’ho faran els interessats, altres no; és el cas de la participació d’en Joan Carles en l’intent de cop d’estat del 23F, i s’anomena Diego Camacho, exagent del CESID, del qual es diu que estigué involucrat en l’assalt a Congrés de Diputats, sense aclarir si com a partícip o investigador, quan va afermar al seu moment amb claredat que «El rei és el motor del cop». Es comenta al respecte que la impossibilitat de desclassificar documents secrets de l’Estat impedeix aclarir, en part, allò que hi va succeir. Sabino Fernàndez Campo, Pedro J. Ramírez i Mario Conde foren en aquella època versos solts, així com Manuel Soriano Navarro, biògraf de Fernàndez Campo, tots plegats ben coneguts pels que hi pentinem, amb major o menor mesura, cabells blancs. Aprofundint en els coneixements dels “gloriosos” nomenats, donaria peu a esbrinar bona part de tot allò que va ocórrer. No ho faran.
D’altra banda, de les diverses accions protagonitzades pels governs de la monarquia, cal parar esment profusament amb dues accions sistemàtiques al llarg del temps, com és la persecució inalterable de la nostra llengua amb el propòsit de dividir-la i minvar-la per tal de posar-la en una urna de cristall i dedicar-li oracions, i al mateix temps ordir operacions de distracció, per tal d’escurar-nos les butxaques, espoliant els nostres recursos, i amb més cara que rostre, implantar i consolidar un finançament horrorós mai de la vida recompost. I allò pitjor: tothom content!
De capolar la nostra llengua hi ha diverses accions al llarg del temps, però pararé esment en dues relativament recents del «campechano», una ens la recorda el nostre polifacètic, saberut i intel·lectual Alfons Llorenç d’Alcoi en una entrevista recent d’Esperança Camps Barber del digital Vilaweb realitzada el proppassat 25/10, quan Llorens assegura que «la casa reial va prendre partit contra els valencians» tot en el marc de la participació del d’Alcoi com a cap de ganivet del president Albinyana l’any 1978 i fins a gener de 1980, quan els feren fora per decidir, majorment, sol·licitar l’autonomia del País per la via de l’article 151. Una decisió feta pel ple del Consell a Morella quan li van demanar a l’ajuntament, també a altres del País, perquè era preceptiu.
Aleshores l’UCD i la relació d’Emilio Attard amb els anticatalanistes, els havien portat a posicions radicals, ja que la constitució prohibia federar autonomies. Llavors, quan el Consell va dur la documentació a Madrid, per tal de salvar amb els acords dels ajuntaments l’accés a l’autonomia per l’article 151, es va trobar amb Rafael Escudero president de la d’Andalusia, qui va prendre nota del procediment i van fer el referèndum quan van voler; no així el País Valencià, perquè hi havia un pacte entre Alfonso Guerra, Abril Martorell, Felipe González i Adolfo Suárez. Endemés de la intercessió de la casa reial. La medalla que la casa reial va donar a Maria Consuelo Reina (diari Las Provincias), la gran desestabilitzadora, era un pagament pels favors. La casa reial va prendre partit contra els valencians.
Abundant amb les descreences de la «corona», en la persona d’en Joan Carles I respecte del País i el seu idioma vos remet recordant allò que digué «el campechano» el 2001 al seu discurs en el lliurament del Premi Cervantes: «Nunca fue nuestra llengua de imposición, sino de encuentro… a nadie se le obligó nunca a hablar castellano… fueron los pueblos mas diversos quienes lo hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes». Que què?
Vos deixe amb Marc Granell, un altre dels nostres, qui ens diu al seu poema Decàleg, de Poesia Completa 1976-2016, editada per la Institució el Magnànim:
«I: no pensaràs, no parlaràs veritat a la terra, festejaràs la metralla que et destrossa, honoraràs la por, no alçaràs el puny contra aquell de qui ets trencaràs el teu cos abans de nàixer, donaràs la pell sense condemna, emmudiràs la vergonya, custodiaràs l’avorriment dels segles, agrairàs per sempre que et foten fins a l’últim gram de la vida. Manen.»
