Crec que alguna vegada vos he contat que allà pels anys 90 vaig militar a EUPV al meu poble, a Paterna. Amb la perspectiva del temps ho recorde com una època molt bonica, en la qual vaig fer algunes amistats que conserve fins a hui. Teníem molta il·lusió i realment ens pensàvem que estàvem lluitant per canviar el món i la societat valenciana de la millor manera possible. De vegades fins i tot enyore aquella puresa de la militància. Però no puc oblidar com va acabar allò per a mi. Encara em bull la sang quan recorde la traïció dels «companys» de Nova Esquerra, el seu sucursalisme servil i la seua lluita aferrissada pel «carguito», que segur que al PSOE el tocaven abans. I també recorde la fatiga que em produïa la constatació que passàvem molt més temps preparant les assemblees, tractant de guanyar-les, que enfrontant-nos directament a la dreta que per aquells temps estava saquejant el país. Era molt estranya aquella sensació que de vegades em podien arribar a caure pitjor companys de partit que la gent del PP, que no coneixia personalment i que acabaven per semblar llunyans. Eixa va ser una de les raons per les quals em va devastar emocionalment aquella escissió, després de tantes energies per guanyar l’assemblea anterior. Però vaja, ubi sunt Albert Taberner, Ricardo Peralta i fins i tot Diego López Garrido? «Qué fueron sino verduras de las eras?», que diria el clàssic.
Però vos conte això perquè en rebre la notícia de la defenestració de Mireia Mollà la setmana passada a mans d’Aitana Mas vaig sentir una sensació semblant. Primer de tot cal dir que no estic segur de qui té raó, i no dubte que Mireia Mollà haurà fet alguna maniobreta que altra, però… realment era necessari això? No s’haurien pogut tancar les dos, dir-se’n fins a quedar-se a gust, posar les cartes sobre la taula i fer un acord de mínims per treballar juntes? Vull dir, el que es transmet a la societat valenciana i als seus votants al remat és que les lluites al si d’un dels partits de Compromís, Iniciativa, fill, per cert, d’aquella EUPV de la meua joventut, han acabat per esguitar el govern, i això pot semblar si més no una mica irresponsable. Continuem gastant moltes energies en véncer el company i la companya, i a més ara continuem arreant-li al govern autonòmic. I això sense comptar el que té de record d’una vella pràctica de l’esquerra més caïnita com a pràctica tradicional després d’una d’aquelles assemblees complicades: la part que guanya trau el corró i no deixa ni un de l’altre grup en posicions de poder i visibilitat.
Fa uns mesos vaig dedicar una columna a la destresa amb l’esgrima de ganivet curt de Pilar Lima que per aleshores s’havia carregat Naiara Davó i tot el que es menejava fora de la seua capelleta a Podemos, i clar, hui, per una qüestió d’equanimitat, he hagut d’escriure la segona part. La lluentor dels ganivets i la seua incisió a l’esquena del company és un tret transversal de l’esquerra, i no d’ara. I no sembla haver recanvi per a aquests inveterats costums.
Davant això, poques eixides ens queden. Podem dir com Larra tal dia com hui que ací jau l’esperança i tot per l’aire i a fer la mà, o podem contra tota evidència recordar allò de «la historia es nuestra y la hacen los pueblos» i pensar que el que cal és articular vertaders subjectes col·lectius i que ja tardem. Perquè mentre els nostres partits siguen lluites de tots contra tots, de lleva’t tu perquè em pose jo, d’aprenents de Jocs de Trons i de lluites aferrissades per tocar «carguito» i després mantindre’l, que, per cert, tot plegat són dinàmiques prou neoliberals, l’únic que farem serà anar dia a dia sembrant el camp del desencís i de la desafecció. Perquè els feixistes no arribaran al poder perquè siguen més ni perquè estiguen oferint il·lusions ni res d’això, sinó per incompareixença de l’adversari, per creixement de les files de l’abstenció.
Com era allò de «sí que es pot», que deien aquells? Doncs caldrà tornar a començar a veure si esta vegada ens ix millor i ens en recordem qui està del nostre costat i les coses importants, la terra, la justícia social, els drets civils, la igualtat, per les que estem lluitant.
