Crec que resulta evident i que es pot dir obertament, que els governs espanyols del PSOE i del PP (així en plural, tots) no és que no tinguen cap interés a fer que el finançament siga just, sinó més bé que tenen un interés explícit i innegable a seguir espoliant certs territoris entre els quals hi ha, per damunt de tot, el valencià. I que eixe interés els resulta gratuït i rendible, ja que el poble alacantí, castellonenc i valencià (en la seua immensa majoria almenys) no els passa factura ni pràcticament es queixa per un tracte colonial «de llibre». Evidentment només ens volen per pagar. Assumim ja la realitat.
Per intentar repassar on estem amb un sol paràgraf: aportem una quantitat de diners que no es correspon de cap manera amb el nostre nivell de renda (paguem molt més del que ens correspon) ni amb el que rebem de l’estat (en finançament i també en inversions). Ens fan pagar infrastructures que a altres territoris han sigut gratuïtes. I recordem que aquest desfasament entre el que mereixem justament i allò que rebem fa que augmente el nostre deute, que tinguem molt pitjors serveis i que paguem, a més a més, una exageració en interessos il·legítims. I fa dècades que obviem el cost d’oportunitat respecte a altres territoris no espoliats.
Però malgrat el brutal maltractament econòmic que patim (pertànyer a Espanya ens ix molt més car del que podem pagar… ací ho deixe), al carrer el poble valencià no reflecteix, ni de lluny, la reacció que caldria esperar. Per desinformació, per meninfotisme, o perquè fugim dels «mals rotllos» com de la pesta. Però ignorar els problemes no els fa desaparèixer, sinó que els fa créixer.
El cas és que ens trobem en un punt en el temps en què sabem que s’ajuntaran unes quantes «crisis» juntes. No serà la immobiliària del 2009 o la sanitària del 2020, sinó que s’ajunten una econòmica (deutes insostenibles i inflació), una de recursos (s’acaben uns quants que ens resulten vitals, com el petroli), una energètica, una moral (valors), una climàtica, una europea (que perdrà gran part de la seua importància mundial), i vàries guerres (actuals i futures). I, a més, tot alhora.
En algun moment dels propers mesos, tindrem la sensació d’estar passant per una situació infernal. En eixe punt, el fet de no tenir els recursos econòmics necessaris per esmorteir el colp, i la total certesa que el govern espanyol ens tractarà (com sempre) molt pitjor que altres territoris, hauria de suposar, seguint el sentit comú, una desafecció generalitzada i un colp sobre la taula per tal de, no només detindre la tortura, sinó d’exigir revertir-la. I, en cas que ningú escolte a l’altra banda (com sempre), espere la valentia de tots per considerar el que hauríem d’haver considerat fa dècades: si no estaríem millor sols que amb un «pare maltractador». No ens decebem a nosaltres mateixos arribat el punt…
