Quan aquest estiu, concretament el mes de juliol, els nostres companys d’Alzira, Raül i la seua companya Amèlia, van proposar fer una marxa a peu per a la manifestació que, com cada any, es fa a Madrid a mitjan octubre, els companys i companyes del País Valencià, així com d’altres comunitats autònomes ens vam oferir a col·laborar en el repartiment de les diferents etapes del Quadern de Ruta. No obstant això, el gruix de treball respecte a l’organització de la Marxa va recaure en les persones d’Alzira, les impulsores.
Ara que tot ha acabat amb èxit, tant la Marxa d’Alzira-Madrid com la manifestació multitudinària, ve el moment de la reflexió.
1. Ha pagat la pena tant de treball per part dels organitzadors i Plataformes de la COESPE (Coordinadora Estatal per la Defensa del Sistema Públic de Pensions)?
2. Ha pagat la pena tant d’esforç (tant físic com mental) per part de les persones que vam fer la Marxa a Peu?
3. ¿Ha pagat la pena, per una banda, l’esforç econòmic de tots aquells amb qui els seus ajuntaments no foren tan generosos com va ser el nostre, i, per una altra banda, l’esforç físic de milers de persones majors, que es desplaçaren des dels quatre punts cardinals de l’Estat, durant una llarga nit sense dormir per tal d’arribar a Madrid a hora?
4. Per què són tan pocs els Mitjans de Comunicació que s’han fet ressò d’aquesta Marxa.
1. Sí que ha pagat la pena l’esforç i el treball de totes les Plataformes que conformen la COESPE. Per una banda, els companys i companyes de Madrid que s’han implicat amb cor i fetge, tant en la nostra Marxa com en la Manifestació del dia 15, han treballat sense descans, durant mesos; d’altra banda, els companys i companyes que es dediquen a la Comunicació, muntant centenars de vídeos rebuts de persones conegudes i no tant, de col·lectius de treballadors i treballadores donant suport a la Manifestació, perquè no oblidem que les nostres reivindicacions no només van en la direcció d’unes pensions dignes (la mínima igual al SMI – salari mínim interprofessional -), demanem la revaloració segons IPC real acumulat de salaris i pensions, perquè la inflació afecta tota la població; per uns serveis públics de qualitat (Sanitat, Educació, Residències Públiques); per la desaparició de la bretxa de gènere en salaris i pensions; i per l’auditoria pública de la Caixa de la Seguretat Social, aprovada per llei al Parlament (el mateix govern ha incomplert el termini de sis mesos després d’aprovar la llei).
2. Sí que ha pagat la pena l’esforç, tant físic com mental, de les persones que hem caminat durant 14 dies, per arribar el 15 a l’eixida de la manifestació de Madrid. Perquè totes hem hagut de superar moments difícils, com ens ha passat en la major part de les etapes, arribar al poliesportiu, on passàvem la nit, i no tindre ni una dutxa d’aigua calenta que és el que més desitjàvem després d’una marxa de 5 hores per camins pedregosos, plens de pols i amb calor (cap dia ha fet fred, només un dia va ploure durant la marxa, una pluja fina i un dia de vesprada, fort, però ja havíem arribat a bon port). Però la rebuda, l’acolliment per part de les persones de les associacions que ens esperaven, com de les mateixes autoritats municipals, han superat amb escreix els moments dolents. Ens ha omplert d’emoció quan alguns pobles ens han convidat a dinar, d’altres a sopar, d’altres, les veïnes han aparegut al poliesportiu amb truites de creïlla per a sopar i un gran bescuit per a desdejunar. En la majoria dels pobles hem sentit el caliu i l’afecte de les persones. Hem fet xerrades en Centres Socials i un Institut de Secundària sobre els avantatges del Sistema Públic de Pensions i els inconvenients sobre la llei, aprovada el passat mes de juny, dels Plans Privats de Pensions d’Empresa. Vam aconseguir la promesa dels alcaldes, davant de tot el públic assistent, de pagar un autobús per a les persones que volgueren vindre a la manifestació de Madrid. Vam despertar la consciència de la gent jove de primer de batxillerat de l’IES Jorge Manrique de Motilla del Palancar que, l’endemà de la xerrada, quan nosaltres començàvem la marxa, a les vuit del matí, ells que entraven al Centre, començaren a aplaudir-nos, des dels més menuts fins als més grans. No puc oblidar-me de la rebuda de les persones que eren, tant a Vallecas, on passàrem la nit a l’església de Sant Carles Borromeo, com a Atocha quan nosaltres, junt amb els companys i companyes de Vallecas, arribàrem en manifestació. Allí, persones de totes les edats ens abraçaren, aplaudiren i un conjunt de gaites asturianes començaren a tocar. Tanta espontaneïtat ens va copsar i emocionar, per uns instants ens van fer sentir importants. Sí que ha pagat la pena l’esforç que hem fet!
3. Sí que ha pagat la pena, pels resultats obtinguts. Encara que molts pensionistes, més de la meitat, no arriben al SMI. Pel que fa a les dones, la majoria està per davall del llindar de la pobresa, sobretot les vídues que no han cotitzat i quan mor el marit passen a cobrar el 60% de la pensió que ell cobrava. És cert que no tots els ajuntaments han finançat l’autocar per anar a Madrid i això, segur que haurà frenat més d’una persona; nosaltres, a Sueca, l’Ajuntament ens l’ha finançat, la qual cosa, des d’aquestes línies, li agraïm enormement. Tot i això, més de 100 autocars arribaren a Madrid per a la manifestació.
4. Abans de començar en aquest punt, agrair a DIARI LA VEU el seguiment que ha fet cada dia de la Marxa. Però és cert que cap altre mitjà de comunicació: diari en paper o digital, ràdio o televisió, ha fet un seguiment de totes les nostres etapes. Només en una de les etapes vingué de la 1 de TVE, el programa Hablando claro i va tornar el dia de la manifestació. També el programa de ràdio d’À Punt Podríem fer-ho millor, en la primera etapa l’1 d’octubre, i À Punt Notícies el dia 15 en la manifestació. Aquest matí m’ha arribat un article del diari EL SALTO que respon la meua pregunta: «les inquietuds i els problemes de la gent treballadora, sembla que no tenen gens d’interés per als caps de redacció de les grans cadenes del negoci informatiu». En efecte, ni tan sols els va interessar el fet que venia la companya Luisa, de Barcelona, de 83 anys, per preguntar els motius que impulsen una persona de la seua edat a caminar tants dies, i patir les incomoditats ja esmentades. És clar que la nostra iniciativa incomoda molta gent, som la pedra en la sabata, la veu de la consciència que mai no es calla, ho podem dir més alt, però no més clar: volem una societat més justa, més igualitària, volem unes pensions públiques i dignes per als nostres fills i filles, nets i netes i, com deia Luisa, per a les besnetes i els besnets.
Què hem de fer ara?
Ara hem de continuar, aquesta xicoteta victòria no ens ha d’enlluernar. Els nostres adversaris (els poders econòmics i financers amb els seus representants polítics) pretenen fer-nos culpables de l’agudització de la crisi si no es retallen i es fixen les pensions. La seua demagògia és tan gran que s’han oblidat que les pensions són un dret, no són una despesa, com contínuament diuen «la despesa en pensions», és un salari en diferit. S’obliden fins i tot de l’article 50 de la Constitució espanyola: «Els poders públics garantiran mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat».
Continuarem eixint al carrer de cada poble i ciutat. El Moviment Pensionista, junt amb totes les organitzacions socials i sindicals que tinguen els mateixos objectius, continuarà la lluita en una nova jornada de protesta el 19 de novembre del 2022.
