Com a escriptor, Joan Fuster va difondre i dignificar la nostra cultura literària alhora que ens deixà un llegat molt valuós d’assaigs, i d’articles periodístics. Com a intel·lectual, l’assagista de Sueca va participar en la formació i modulació d’una voluntat política, no precisament dient als altres allò que havien de fer, «adoctrinant», sinó donant un toc d’alerta o senyal d’alarma, subratllant allò que no anava bé, les carències, les misèries col·lectives… Fuster no oferia solucions ni fórmules màgiques, però posava el dit en la nafra, i allà vostès… Una mena de «jo ja els ho he dit, això potser no és així, no ho veig gens clar, ara jo, tampoc sabria dir…» En tot cas, ell, per si de cas, ja ens havia avisat, i qui avisa… ja sabeu…
En Fuster convergeixen dues grans tasques: d’una banda, la vida i la reflexió literària, i d’altra, l’home pensador i agitador d’idees, és a dir, l’intel·lectual engagé que, posem per cas, el 1976 respon a una carta de Montserrat Roig on li demana la seua implicació per tal d‘ajudar-la a reactivar i dinamitzar l’Ateneu Barcelonès. Una tasca que tots dos entenien com a necessària i profitosa per a la cultura i la societat catalanes, en el sentit més ampli. Per a Fuster—igual que per a Montserrat Roig— l’Ateneu podria esdevenir un excel·lent aparador de la cultura valenciana a Barcelona: «Amb mi, (li diu Fuster a Roig) pots comptar-hi, és clar, però amb unes certes limitacions. Una d’elles, i la principal, és la de qualsevol intervenció “pública”. D’uns anys ençà porto una tàctica —calculada— de “retracció” […] Ara: els teus projectes no poden deixar-me indiferent, i pots estar segura que t’ajudaré tant com tu voldràs i jo voldré. No és una qüestió per detallar-la a través de cartes, per desgràcia. Però, a finals de l’estiu o al començament de la tardor, jo vindré a Barcelona , i podríem parlar de “viva veu”. La “cultura valenciana” actual necessita un cert estímul barceloní, i les teves propostes són providencialment afectuoses. Puc suggerir-te unes quantes —poques!— opcions, que serien fructuoses si fossin possibles: de poetes, de narradors, d’erudits, d’economistes. Caldria preparar-les amb calma i amb una certa mà esquerra. En parlarem, un dia, i ja veuràs com en sortirà alguna cosa de positiu […]».
Fuster hi respon, i ho fa engrescat perquè cap tema li és aliè i perquè sent una responsabilitat cívica forta envers el seu poble. De fet, l’escriptor —tal com va assenyalar Jacobo Muñoz en «Fuster entre el compromís i el distanciament», text recollit en Crítica i veritat, recentment publicat per la Institució Alfons el Magnànim— li dedicà al compromís “una atenció remarcable, com no podia ser d’una altra manera atesa la seua formació, la seua atenció als debats històrics en què li tocà desenvolupar la part central de la seua obra i la seua reflexió constant, d’una dimensió sense dubte autoaclaridora, sobre el sentit del treball intel·lectual en un món que deixava ràpidament enrere els supòsits sobre els quals havien aixecat la seua obra aquells dels quals se sentia hereu: d’Erasme a Montaigne (recordem ara l’entrada «Intel·lectual» en Diccionari per a ociosos), dels grans moralistes francesos a Voltaire i, en fi, de Gide a Sartre. Sense oblidar, és clar, Bertrand Russell, a qui considerà un detergent imprescindible… I dit això, no és gens anecdòtic que Fuster fou el primer a parlar a Europa de la «mort de l’intel·lectual», el 1960, bo i reprenent reflexions anteriors, i que de nou tractés el tema en Diccionari per a ociosos.Un llibre —tal com ell mateix contà a Toni Mollà en Converses inacabades— que «encara m’agrada i m’admire i encara m’hi reconec». No debades és un llibre clau per a copsar les seues inquietuds, allò que el preocupava i el (com)movia, i on Fuster posava la mirada i esmolava el pensament, sobretot aspectes sempre ben propers a la dignitat humana, a l’emancipació i l’alliberament de l’ésser humà en totes les seues dimensions: la preocupació per la llibertat, la justícia, l’amor i les dones com a protagonistes en condicions d’igualtat, el nacionalisme i el dret dels pobles a ser el que són, la figura de l’intel·lectual davant de la seua societat, la violència envers les dones (l’uxoricidi), el sexe… I tants altres temes inajornables de la vida gens aliens a la política perquè, ja sabeu, «l’escriptor fins i tot quan no fa política, fa política», i per al Fuster autor de llibres d’idees, que és al capdavall el Fuster en essència, la importància de la política fou indestriable de l’escriptura: la cultura, la política i l’escriptor no van, per a Fuster, per camins separats ni divergents.
Com a articulista —writer, en dirien els anglosaxons—Fuster va contribuir a formar opinió, a «modular una voluntat política», a agitar les consciències. Durant dècades ha estat ben present en boca de molts, «molts més dels que ells volen i diuen»: en diversos cercles intel·lectuals, culturals i polítics de tot el territori del català, perquè, a banda dels temes nacionals i polítics, Fuster parlà dels temes històrics i literaris i socials d’actualitat, inclosos també -sí!- els canvis relacionats amb el moviment d’alliberament de la dona, sobretot a partir dels anys setanta. Ja ho he dit abans, res li fou aliè. «Nihil humanun a me alienum est..», diu la dita de Terenci (cara a Karl Marx, per cert).
Tant en els seus assaigs, com als seus articles en la premsa i en nombroses revistes (no podem obviar que molts dels seus llibres pouen dels articles i les anotacions dels diaris), Fuster donà què parlar i posà els seus lectors en acció. En aquells articles, que van anar canviant i evolucionant, agafant tons diferents i adaptant-se a les necessitats i circumstàncies del moment, hi hagué un compromís ferm, sincer i honest, però també als inicis de la dècada dels vuitanta un desengany, i fins i tot un «cabreig», diria que encara més sincer i honest.
I fou així perquè Fuster no enganyava ningú i no tenia pèls en la llengua. Arriscava, pensava i escrivia amb valentia, i deia allò que molts mai no haurien gosat… Posava en entredit l’establishment, no combregava amb la correcció política, de fet, resultava molest i incòmode en molts ambients, i encara avui… I sobretot, perquè sabia com d’important era ser lliure per a un escriptor, per a un intel·lectual. I que aquesta llibertat no te la donen tant des de fora com des de dins de tu mateix. Parle de la llibertat que ell mateix, Joan Fuster, s’atorgà per tal de crear una obra sòlida, coherent, provocadora i perdurable.
