Com qualsevol escriptor amb alguns anys de recorregut, jo he tingut la meua experiència amb els premis literaris. Els he conegut des de dins i des de fora: me n’han donat alguns de certa importància i, al seu torn, he fet de jurat en determinades ocasions.
Curiosament, vivim una explosió de premis. Cada vegada se’n convoquen més i cada vegada s’hi presenta més gent. Amb la pandèmia, rara és la persona que no ha eixit del confinament amb una novel·la de 300 pàgines sota el braç. Com escriure és tan fàcil (o això pensen molts), qualsevol fill de veí creu sincerament que pot emular Shakespeare o Joanot Martorell, que només és qüestió de dedicar-hi algunes hores.
Ja sabeu què pense sobre aquest darrer tema: escriure, en realitat, no és fàcil, és un dels oficis més complexos del món (i més solitaris). El requisit fonamental per a dedicar-se a l’escriptura, en tot cas, és haver emprat prèviament per quadruplicat en la lectura activa el temps que pensaves dedicar a redactar. Exactament igual que si vols aprendre a tocar el piano: el primer que t’ensenyaran és a fer moltes escales, mentre escoltes els gran pianistes de la història fins saber-te les seues partirtures de memòria. Llegir, doncs, és la condició prèvia i sine qua non de l’acte literari. La majoria dels escriptors actuals, però, creuen que havent fullejat alguns volums més o menys relacionats amb els seus interessos (novel·la negra, històrica: clàssics pocs) ja és suficient. I com tot o quasi tot acaba publicant-se, ja tenim el drama muntat.
En les últimes convocatòries de premis en el nostre àmbit cultural, s’ha observat, ja dic, el fenomen del progressiu augment dels originals. Mentre el nombre de lectors absoluts en català no deixa de baixar (com testimonien els tiratges minvants de les novetats), el nombre d’aspirants a escriptors es dilata…
Ara, a més, s’està observant un altre fenomen, no menys inquietant i descoratjador. Fa poc Xavier Bosch entrevistava al diari Ara Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Una professional irreprotxable, no cal dir-ho. En un moment la conversa va prendre un rumb inquietant, ràpidament estroncat. Aquest és el moment en qüestió:
Pregunta: L’any que ve farà 20 anys que el premi Sant Jordi de novel·la el va guanyar l’última dona. Va ser Carme Riera el 2003. Com t’ho expliques?
Resposta: N’estem parlant amb Òmnium Cultural perquè estan preocupats. Per què les dones reben molts menys premis que els homes? Una de les coses que ens deien a Òmnium és que el jurat no sap si les novel·les són d’homes o de dones.
Pregunta: El jurat jutja a cegues, sí. Llegeix les novel·les sense saber qui ha escrit cada obra.
Resposta: Els que treballem en aquest tema hem arribat a la conclusió que les dones s’hi presenten menys, per raons sociològiques. A les dones no ens agrada que ens examinin, potser tenim síndrome d’impostura, per… S’hi presenten menys i això és ciència. Òbviament, si t’hi presentes menys, tens menys possibilitats.
Aquesta frase terrible, sí: «el jurat no sap si les novel·les són d’homes o de dones». Oportunament amagada amb elegància, amb l’atenció sàviament desviada. Però proferida, quin dubte hi pot cabre. I amb la inevitable cua que queda surant en l’aire, sense eco possible: si el jurat no sap identificar les dones sota els pseudònims, com podria privilegiar-les al marge de la seua qualitat literària?
Jo ja he observat el fenomen de dones -irreprotxablement feministes- fent de jurat en premis que rebutgen premiar sistemàticament els millors originals presentats si no van en consonància amb el nou mot d’ordre femellar. Es premia –ho acabe de dir clarament- no els millors, sinó només les dones amb la sang neta o els hòmens assimilables. A no ser, és clar, que el jurat no sàpiga si sota el pseudònim hi ha un home o una dona, i el text no aclarisca res…
Tot açò, què voleu que vos diga, em sembla una gran pantomima que només beneficia els enemics del feminisme (jo no en soc un, per cert, bàsicament perquè no soc estúpid). Hi ha hagut, hi ha i hi haurà grans escriptores dones. No necessiten cap ajuda innoble per traure el cap.
Però el fet cert és que per a guanyar un premi literari, avui dia, el retrat robot de la candidata és obvi: dona, jove (les dones grans no són fotogèniques), amb una història al voltant d’una altra dona víctima d’una violació, d’un maltractador, d’un assetjador o de qualsevol altra malvestat de la vida. Contra això, ja s’hi pot presentar Marcel Proust: li donaran carabasses.
I ara dic jo: i tot això per a què? Realment el feminisme requereix aquests microfanatismes per tirar endavant? No sabia que les coses estaven tan malament…
