No pregunteu com va començar tot per a Volkswagen, allà a l’Alemanya dels anys 1930, però potser sí que tocaria ja preguntar com acabarà açò de la gigafactoria de Sagunt, la qual, a les acaballes d’aquest any del senyor de 2022, vol ser una catxa al pòquer i no arriba ni a sainet, per part de la multinacional de l’automòbil. Si Rita Barberá ja va deixar clar que, per a segons qui, «lo que haga falta», ara Ximo Puig ha tingut la mateixa deferència amb Herr Volkswagen, així com, ahir mateix, Pedro Sánchez es va traure de la màniga una ajuda pública addicional d’uns 700 milions de € -pam amunt, pam avall, u ja s’hi perd- que ve acompanyada d’una estoreta rogeta perquè hi aterre com cal el grup alemany. Ja sabeu: ací tots els immigrants venen perquè regalen «pagueta», segons ens explica el centre moderat i reformista local.
La gigafactoria de bateries elèctriques de Volkswagen venia, fins i tot, acompanyada de la retòrica habitual sobre el canvi de model, la sostenibilitat, la transició ecològica i etc., ja que la producció que s’hi manufacturaria s’hi presta, a tota aquesta retòrica. Tanmateix, a mi em sembla tot el contrari, tot i que segurament siga producte del meu enteniment justet. Voleu dir que una multinacional que ja hi aterra fent xantatge amb el volum de les ajudes públiques suposa un mínim canvi de model? Voleu dir que no hi ha una destinació millor per a una injecció monetària d’aquestes proporcions? Voleu dir que tot açò no deixa de ser un nou episodi d’una política de grans esdeveniments, tot i que ara aplicada a la indústria?
Estem parlant d’un volum d’ajudes públiques que, amb una política a llarg termini i invertides estratègicament en el teixit empresarial valencià, sí que podria marcar una diferència substancial en el model econòmic. Ara bé, si el nostre paper en l’economia espanyola -i europea- és el de ser un monocultiu del turisme, no deixa de ser també, en certa manera, un model paral·lel, amb multinacionals com la Ford i ara Volkswagen que es passegen per casa nostra a la recerca dels salaris baixos i de l’administració pública que faça el paper del millor postor. Crec -sincerament- que hi ha un terme mig entre l’autarquia i el xantatge, però sobretot veig que la història es repeteix, i ja sabem que, des de fa prou de temps, ens toca farsa, dins d’aquest cicle.
Ha arribat l’hora, doncs, d’encetar el meló del suposat benefici d’injectar milions i milions de € d’ajuda pública a grans deïtats totèmiques que no gosa qüestionar ningú. Perquè resulta que els qui viuen de la «pagueta de Papà Estat» no són els magrebins o els subsaharians que tens com a veïns, sinó fins ara Mr. Ford i, a partir d’ara, entra com a candidat amb força a fer-li companyia Herr Volskwagen. Exactament, quin retorn econòmic -real, no patrocinat per HOSBEC- tenen les subvencions a Ryanair amb les quals ens arriben a Benidorm turistes britànics all inclusive per al cap de setmana? Exactament, quin retorn econòmic té que la Ford ens faça xantatge any rere any amb emportar-se la planta d’Almussafes on siga que haja de pagar menys la mà d’obra si precisament va vindre ací per eixa mateixa raó?
Sincerament, si Herr Volkswagen decideix que no ve a Morvedre, bon vent i barca nova i que s’emporte Mr. Ford amb ell. Perquè no es tracta només del -o la falta de- retorn de les ajudes públiques, sinó del model, que ens genera un cost d’oportunitat inassumible: mentre continuem cedint al xantatge de les grans multinacionals -de totes- perdrem tots els trens que van eixint per a transformar la nostra economia del monocultiu del turisme a una economia diversificada i que enfronte el repte de la transició ecològica. Si som la zona zero del canvi climàtic a la Mediterrània i l’únic que se’ns acudeix -talment com «gigafactories»- és omplir el territori de macrogranges solars perquè els Iberdrola de torn especulen més encara, pense que l’únic que hem entés és com matar mosques a canonades.
