No és la primera vegada que ho escric, però em preocupa i em sobta el retorn d’una mena de revival positivista molt segle XIX. Sempre dic en classe que en eixe segle es començà a jugar una partida que encara no ha acabat i, per cert, que si això pot ser dit en general és sense dubte més veritat a l’estat espanyol, però, vaja, hi ha idees d’aquell segle que hom podria pensar que estaven superades i que de sobte tornen amb renovades forces al tauler de joc.
Pot ser que siga perquè al remat en la meua formació vaig passar pel postestructuralisme, i també per la psicoanàlisi, però crec que les opressions arrelen en el que és simbòlic. És a dir, tenen a veure amb el que és real, el que és fisiològic estrictament, però el desplacen, el passen a un altre nivell quan projecten mapes, quan naturalitzen categories que són històriques, ideològiques, culturals. Ho hem comentat moltes vegades: una persona blanca a Espanya no ho és als Estats Units, ni tampoc al centre d’Europa, allà on habiten els blancs caucàsics estrictes, perquè la condició de blanc, estant relacionada amb uns trets físics, és fonamentalment simbòlica, té a veure amb la ideologia, l’estructura social, les relacions de poder i les maneres de significar-les. La diferència racial ha servit històricament per naturalitzar diferències de classe.
Això, és clar, no vol dir que les opressions no siguen reals. I tant que ho són. Són legitimades, s’originen discursivament en el nivell simbòlic, però són els cossos qui les pateixen. Evidentment. I crec que és impossible escapar del que és ideològic, del que és cultural, de la manera de compartimentar el caos fluid del que és real. Fixar binarismes rígids, suposadament basats en la realitat tal com és també ideològic i cultural perquè la realitat tal qual és, l’ésser en ell mateix, que diria el filòsof, és incognoscible. Quan el nomenes ja l’encabeixes en un sistema de conceptes, en un paradigma, sotmés a diverses oposicions i significat en relació amb elles.
De fet, establir diferències fisiològiques essencials en els éssers humans és perillós, perquè moltes vegades eixes diferències absolutes són les que legitimen les diferències de rols, les diferències de drets, també, donat que apareixen com a naturalitzades en eixa diferència essencial suposadament anterior al llenguatge. El racisme n’és un exemple, però també les diferents versions del patriarcat, que consideraven que les dones en tant que diferents essencialment tenien diferents funcions socials, havien de tindre diferent educació i tindre i exercir drets diferents. Eixa és de fet la posició -i la pràctica al seu si- de l’Església catòlica. Combatre el patriarcat, com combatre el racisme, s’ha de fer també al nivell simbòlic, en la famosa guerra cultural, perquè entenem que eixes diferències són culturals i ideològiques i no estan arrelades essencialment a la realitat, sinó que creen la realitat, la modelen, en nomenar-la. Com diria aquell, l’anatomia no és el destí, o no ha de ser-ho.
I per això entenc que deconstruir el binarisme, és a dir, visibilitzar les identitats en trànsit, les zones de gris, precisament el que fa és fer evident el que de convenció -d’acció performativa, que diria Butler- tenen les identitats binàries. I, això, clar, no invisibilitza ningú, sinó que redefineix i allibera i deixa de naturalitzar la diferència entre tasques de xics i tasques de xiques, per exemple. És més, fa evident de manera inequívoca que eixa diferenciació no era «natural» sinó ideològica.
De tota manera, el que he dit fins ara és una reflexió diguem-ne teòrica, intel·lectual. Però com he dit abans les opressions s’arrelen simbòlicament, però les pateixen els cossos. I els cossos que trenquen el binarisme ho pateixen especialment. I no perquè hagen decidit trencar-lo, perquè s’hagen alçat un dia i els haja pegat per ahí. Són així, simplement són així, i desafien amb la seua existència les categories estretes superposades a la diversitat proteica del món, no hi caben, i per això són persones minoritzades, amb unes condicions de vida duríssimes en molts casos.
Per això -i és on volia arribar en tot aquest article, on havia d’arribar en aquest article aquesta setmana per sentir-me bé amb mi mateix i poder seguir escrivint després- estic completament a favor del reconeixement dels drets de les persones trans. Perquè reconéixer els seus drets no lleva drets a cap altre col·lectiu. De fet, entenc que en alguna mesura, per les raons abans exposades, és alliberador per a tots i per a totes. I, sobretot, perquè reconéixer drets de minories, crear les condicions legals i d’existència perquè col·lectius sotmesos a opressions milloren les seues condicions de vida fins a fer desaparéixer l’opressió, la justícia social, en una paraula, ha de ser un objectiu irrenunciable de les polítiques d’esquerres.
