Comence el dia llegint els diaris. M’entretinc amb les primàries dels partits d’esquerra i amb les picabaralles de Junts i ERC… Em canse molt prompte i, de sobte, recorde que, abans de la pandèmia, tenia el costum d’anar, molts diumenges, al mercat de Corbera. Pense que el maleït bitxo ha trencat moltes de les meues bones rutines. M’agradava molt fer, a peu, el camí Castell, que va de Riola a Corbera. És un camí tranquil en què a penes hi ha trànsit. Només alguns dels pocs homes que van a treballar al camp o esportistes que corren a peu o amb bicicleta. Com que avui és diumenge i és una passejada molt agradable, em decidisc a tornar-la a fer. Vaig sol i em busque, a través del mòbil, la companyia de la novel·la Herejes, d’Alejandro Padura. Immediatament, però, veig que és una mala elecció i apague el mòbil. Encara que té una història que promet —el detectiu Mario Conde persegueix les petjades d’un antic retrat de Rembrant—, no em permet desconnectar de les coses que passen al món, perquè també conta fets històrics lamentables. Preferisc entretindre’m amb les històries del paisatge per on camine.
Quan passe el cementiri de Riola, tinc un bon tros en què, a l’esquerra, hi ha arrossars i, de fons, la muntanya de Cullera. A la dreta, predominen els tarongers. Com que faig el camí sovint, comprove com, cada dia, són més els camps de tarongers abandonats i que, a poc a poc, el terme es va convertint en una selva obscura. Espere que no m’isca al pas cap pantera, ni cap lloba o lleó, com li varen eixir al Dant de la Divina Comèdia. Jo no tinc cap Virgili que em guie pel recte camí. Una selva obscura, amb un toc exòtic que li donen algunes palmeres també abandonades a la seua sort. En determinants moments del camí, em sent en un lloc estrany, ja que, malgrat de tindre enfront el castell de Corbera, no acabe de reconèixer el meu paisatge de tota la vida. I això que el castell va apropant-se amb els set turons que té el poble de Corbera, com Roma. Abans d’arribar-hi, encara passe per llocs estimats, com ara el Molí de Montsalvà, que ni para ni va, i que van restaurar els amics de la Mancomunitat de la Ribera Baixa amb l’objectiu de donar a conéixer el patrimoni paisatgístic, monumental i etnològic de la comarca. La veritat, però, és que no sé en què ha quedat el projecte i si es fa, o no, alguna cosa. L’única vegada que hi vaig entrar encara conservava tota la vella maquinària. Era cosa de veure. Pel camí també queden les restes de l’ermita de Sant Miquel construïda pels pobladors d’aquestes terres poc després de la conquesta de Jaume I. La muntanyeta, del mateix nom, també està destrossada per una cantera que ja no està en funcionament. En més d’una ocasió, he abandonat un poc el meu camí i he pujat a l’ermitori per comprovar que ja no queda res. Quatre parets sense sostre. Molts dels carreus de l’ermita es poden trobar en els camps dels voltants fent de fites de separació de propietats. I, abans d’enfilar-me ja directament cap a Corbera, encara hi ha la Font, aigua nascuda que, amb a la dels barrancs que baixen de la muntanya, donava més vida a l’antic riu Corbera. Un riu que encara es pot trobar en el Mapa del Regne de València segons Cavanilles.
Abans d’anar al mercat, busque el bar Musical per pegar un mosset. No havia tornat des d’abans de la pandèmia i ho comente amb el responsable de l’establiment que m’acull molt cordialment. Després, quan li dic que em cobre, que vull fer un volt pel mercat, em diu que no n’hi ha, de mercat, que l’Ajuntament no troba una solució a la brutícia que genera. I em sent decebut perquè m’agradava caminar per aquelles parades buscant llibres, plomes i bolígrafs que és el que jo comprava. Un dia, em vaig poder fer, per sis euros, amb l’obra completa de Borges en una edició del Círculo de Lectores completament nova. A més, aquelles passejades em permetien fer alguna broma quan em trobava amb el llibre d’algun amic. Li feia una foto i l’enviava al seu autor. Li deia que, si el seu llibre estava per terra en aquell mercat, ja era un autèntic clàssic, com Agatha Christie, que és la que mana, la que més llibres hi té. A més, em servia per recordar vells temps. Per cinquanta cèntims, m’emportava algun exemplar de Corín Tellado o de Lafuente Estefania. Li vaig telefonar al meu amic Manel Chaqués, que també és un gran aficionat al mercat. Un dia va aconseguir la primera edició de El País Valenciano de Joan Fuster, que va poder restaurar per regalar-me-la un vint-i-cinc d’abril. Li vaig contar la mala notícia del tancament i es va lamentar. Em va dir que la darrera afició que havia adquirit era comprar làmpades antigues per restaurar-les. I, com de moment no hi ha res a fer, torne a casa a poc a poc, com Déu mana.
