Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
En un article anterior, em vaig referir a les opinions i judicis generals de Coderch. Ho vaig fer a partir de citacions extretes d’unes converses amb Enric Sòria Badia, recollides en Coderch de Sentmenat. Conversaciones, publicat cinc anys abans de la mort de l’arquitecte. El tema d’aquell article era el parentesc de Coderch amb una raça de personalitats europees que acostumem a qualificar de reaccionàries i, en particular, amb Josep Pla. Encara voldria estirar aquest últim paral·lelisme, ara en relació amb les obres respectives.
De Coderch i Pla, reprenent el fil, ens sorprèn el contrast entre les seues posicions reaccionàries i la «modernitat» de les obres que van produir. No em referesc al fet que ens interessen vivament, sinó al fet que són modèliques avui per a nosaltres, en el sentit que ofereixen una opció a seguir. Naturalment, hi ha dues maneres de seguir un model. La primera és reproduir determinats girs personals de l’autor, els tics o les manies. Això equival a imitar-lo, en el pitjor sentit de la paraula, perquè deixa al descobert la seua faceta més mecànica, la més arbitrària i la menys interessant. A Coderch, per exemple, no li agradaven les persianes enrotllables. Preferia les mallorquines. Els «arguments» que adduïa no tenien ni cap ni peus. No li agradaven les persianes, i punt. Sovint els arquitectes hem fet ús de les mallorquines ofuscats per l’admiració cap a Coderch, com escrivim determinats girs perquè ens n’enlluerna l’efecte en els textos de Pla. El resultat pot arribar a ser còmic o, com a mínim, superficial. Coderch detestava, del racionalisme arquitectònic, precisament la vulgarització de l’aprenentatge de l’arquitectura a partir d’una sèrie de receptes i consignes que el geni propagandístic de Le Corbusier propalà eficaçment. El mateix Coderch, malgré lui, va contribuir involuntàriament a aquesta degeneració, en ser popularitzats els seus projectes entre els arquitectes. Imitar, en aquest sentit, té per a Coderch una valoració negativa: «Imitar no, porque el que imita degrada siempre.» No obstant aoix, Coderch era conscient de la necessitat d’una nova tradició, però d’una tradició que havia de ser autèntica i viva, un terreny comú per a la majoria. No son genios lo que necesitamos, titulava el seu famós i únic escrit publicat, recollit en un apèndix del volum citat. Val la pena reproduir in extenso un dels seus paràgrafs:
«… no tenemos clara la tradición viva que es imprescindible para la mayoría de nosotros. Las experiencias llevadas a cabo hasta ahora y que indudablemente en ciertos casos han representado una gran aportación, no son suficientes para que de ellas se desprenda el camino que haya de seguir la mayoría de los arquitectos. A falta de esta clara tradición viva, y en el mejor de los casos, se busca la solución en formalismos, en la aplicación de metodologías de moda o en la rutina y en los tópicos de gloriosos y viejos maestros de la arquitectura actual, olvidando sus errores y prescindiendo de su espíritu, de su circunstancia y, sobre todo, ocultando cuidadosamente con grandes y magníficas palabras nuestra gran irresponsabilidad (que a menudo sólo es falta de capacidad de reflexión), nuestra ambición y nuestra ligereza. Es ingenuo creer, como se cree, que el ideal y la práctica de nuestra profesión puedan condensarse en slogans como el del sol, la luz, el aire, el verde, lo social, lo político y tantos otros. Una base formalística y dogmática, sobre todo si es parcial, es mala en sí, salvo en muy raras y catastróficas ocasiones. De todo esto se deduce, a mi juicio, que en los caminos diversos que sigue cada arquitecto consciente tiene que haber algo común, algo que debe estar en todos nosotros, sin olvidar la Historia, y su antigua sabiduría.»
Imitar un model, aleshores, consisteix a seguir-lo com a exemple únic i irrepetible, com a punt de partida, perquè no és possible fer res a partir de no res. El germen personal no s’aprèn ni es pot crear artificialment:
«Uno mismo no puede crear ese germen, es imposible. Lo que sí puedes hacer, y ocurría en las épocas de tradición en que había unas normas, es seguir unos modelos.»
Una de les qualitats que els models han d’oferir és la claredat expositiva, precisament una característica de l’arquitectura de Coderch —per això és modèlica. Com la prosa de Pla, els edificis de Coderch «enganxen» de seguida i són fàcils de «llegir». Atrauen l’atenció directament i estimulen l’interès amb naturalitat, sense forçar-lo. Coderch identificava aquesta claredat amb la «serenitat»:
«La casa es propiedad de la gente que se pasea, de todos los ciudadanos, y por eso digo que el arquitecto, por encima de todo, ha de dar a las obras una cosa: serenidad. Dentro de la serenidad hay orden, algo que no inquiete, porque las cosas que inquietan cansan.»
Una qüestió diferent és si, superposats a aquesta voluntat d’intel·ligibilitat, hi trobem altres estrats més complexos que d’entrada passen desapercebuts. En tot cas, la claredat no té res a veure amb la imposició d’una idea o concepció aliena a l’arquitectura: «Y yo siempre he visto, y me han molestado una barbaridad, estas grandes construcciones geométricas pero simples.» Avui ha fet fortuna molta arquitectura que s’autoanomena minimalista, de volums despullats de tota gràcia. Aquesta arquitectura no és autènticament simple, sinó que penja una pancarta proclamant la seua simplicitat. És una arquitectura simplista, que treballa amb unes idees preconcebudes i que té com a resultat una caricatura de l’arquitectura. Coderch busca una altra simplicitat; o millor, no la busca, espera trobar-la, si les cicumstàncies l’acompanyen:
«Picasso, que era un fresco de categoría, decía que las cosas se las encontraba. Hay quien encuentra más y quien menos. Yo tengo que reconocer que he tenido mucha suerte. Pero no la he buscado, no he empleado trucos.»
Una simplicitat «deliberada» ja no és simplicitat, sinó que pateix d’artificiositat, de pedanteria:
«No hay que ir con la preocupación de buscar transparencias, de buscar simplicidad y todo eso. La simplicidad puede conseguirse también con curvas, en plantas articuladas.»
La recerca de la simplicitat té a veure amb el refús a tota arbitrarietat:
«Los edificios han de tener serenidad, no han de ser arbitrarios y han de tener vida. (…) Las piedras devuelven la buena voluntad, muy respetable, si existe, de su autor.»
En un artista, és impossible eliminar completament l’arbitrarietat (no m’agraden les persianes!). A vegades, l’arbitrarietat serveix a l’artista per a acotar un camp de solucions, per a autolimitar-se, per a decidir-se. En aquest sentit, l’artista li’n treu un rendiment. Però és una opció arriscada i Coderch, quan la detecta, se’n desmarca.
El camí a seguir és la disciplina i el rigor, exercits a través de l’ofici. Coderch es considerava un homme de métier. Per això, se sent incòmode quan veu els seus projectes tractats com a chef-d’œuvres. La casa Ugalde, per exemple, ha generat una vasta literatura, sovint plena de profundes reflexions. He llegit en algun lloc que «la casa Ugalde plantea la intención de resolver la angustia de esta época». És possible i no diré jo que no. Aquesta casa, com altres de Coderch, han estat reproduïdes infinitat de vegades en llibres, revistes i exposicions. Quan parlem d’ella, els arquitectes posem els ulls en blanc. Enric Sòria, en un moment de l’entrevista, planteja aquesta qüestió: «La casa Ugalde y la casa Rozes son como dos monumentos…» L’entrevistat el talla i no el deixa acabar: «A mí nunca me han gustado los monumentos.» Per a ell, l’explicació de la gènesi de la casa Ugalde és una altra: «era un señor que subió al terreno, se sentó bajo un algarrobo y vió unas vistas que le gustaron una barbaridad. Entonces me encargó la casa para salvar esto y para disfrutarlo.» És a dir, per un costat, hi ha un client, que té unes necessitats, i hi ha un solar; per l’altre, hi ha l’arquitecte, que coneix uns procediments constructius i que té l’obligació de resoldre l’encàrrec amb honestedat i dedicació. Si l’encerta o no, això no està a les seues mans: «El resultado se nos escapa.» A més, hi ha uns diners disponibles, que no cauen del cel: «si yo hago una obra y me dicen que ha sido un desastre económico, yo considero que he fracasado.» Quan un client li demana una obra d’art, ell refusa: «Y yo contesto que de ninguna manera, que no se hagan ilusiones. Lo único que le puedo garantizar como hombre de oficio es que una porquería no se la haré. (…) Lo otro no. Lo otro es una cosa que se nos da o no.» Són aquestes circumstàncies concretes que activen la gènesi d’una obra: «algún snob te dice: haz lo que quieras. Y dices, vaya. Así no sé qué hacer.» Coderch està satisfet dels seus projectes en el context d’un encàrrec particular i de l’exercici de la professió. Fora d’aquest context, retrospectivament, trobarà la gràcia d’aquest o aquell edifici, o d’aquella solució, però també que l’edifici Monitor «es muy flojo», que a les torres Trade li falla el coronament i que l’Hotel de Mar «no valía nada». De la mateixa casa Ugalde diu que «yo tenía que haber trabajado más para evitar algunos desórdenes gratuitos. Ya puestos a hacer, a menudo te pasas. Un poco más de orden y seriedad.» La crítica que se li puga fer, Coderch l’accepta sense resistència. En el fons, no l’afecta: «Es un proyecto de arquitecto y hay que mirar de resolverlo.» Les circumstàncies concretes d’un encàrrec són les que són; el resultat, incert:
«Con los años he conseguido hacer compatible una cosa muy importante, y es estar absolutamente seguro de que esta cosa se ha de hacer de esta manera, pero al mismo tiempo estar absolutamente seguro de que me puedo equivocar. Me dicen: ¡Esto es contradictorio! Y la vida es contradictoria…»
És l’ofici, doncs, la clau de l’arquitectura. O millor dit: els oficis. De la mateixa manera que l’ofici de l’escriptor passa pel domini de la llengua, el de l’arquitecte exigeix el coneixement d’uns procediments constructius: els que practiquen els oficis. Si no podem imaginar un escriptor sense una llengua i una tradició literària vives —seria un escriptor mut—, tampoc un arquitecte al marge d’unes tècniques i d’una tradició constructives. Encara podríem imaginar un escriptor que escriu en moltes llengües, com també un arquitecte que projecta segons molt diverses tradicions constructives. De fet, moltes estrelles de l’arquitectura de les últimes dècades responen a aquest perfil, sempre viatjant en avions d’una part a l’altra del món. Sovint el resultat se’n ressent per força. És impossible fer una arquitectura decent al marge de la realitat constructiva d’un lloc i un temps determinats, hic et nunc. Com a molt, serà una arquitectura amb un atractiu visual o pictòric sobre el paper, però sense qualitats pròpiament arquitectòniques. Per això, Coderch menysprea el dibuix: «Precisamente, en este despacho el dibujar bien lo tengo limitado.» Una idea arquitectònica no té consistència fins al moment en què és concebuda per a ser construïda, de la mateixa manera que cap pensament no té realitat si no s’expressa amb paraules. El dibuix és com un guió del que cal construir, però no és l’edifici, com un esquema o un resum d’un llibre no és el llibre.
Arribats en aquest punt, aquest article es fa ja massa llarg. El pobre lector de La Veu té molts problemes i ha d’anar a resoldre’ls. Serà abusar de la seua paciència si anuncie encara un tercer article sobre Coderch?
