Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
De tant en tant, parlem de l’arquitecte Coderch. Les últimes setmanes, a propòsit de la nova edició del festival Open House de Barcelona, centrada en la visita de vuit dels seus edificis. La seua figura i obra no decauen. Recentment, Pere Antoni Pons ha publicat un article, Coderch, la modernitat rigorosa i arrelada, que comença amb el relat d’un episodi lamentable: José Antonio Coderch de Sentmenat, oficial de l’exèrcit franquista victoriós, irromp amb la tropa en l’antic local del GATPAC de Barcelona, acabada d’ocupar, amb la missió de requisar-lo. Per a fer-se càrrec de la significació de l’esdeveniment, cal recordar que el GATPAC era el grup d’arquitectes —Sert i Torres Clavé, entre d’altres— responsable de la introducció del moviment modern a Catalunya durant els anys trenta. Als qui, com ara jo, contemplem els edificis de Coderch amb la boca oberta, meravellats, aquest episodi ens fa patir, perquè sempre ens resulta difícil distingir, en un artista, l’autor de la seua obra.
Aquest incident ens recorda un altre fet contemporani que es conta de l’editor José Manuel Lara, quan, pistola a la mà, anava requisant paper de les impremtes de Barcelona. Però els interessos de Coderch eren uns altres. El material que va trobar al local del GATPAC el va meravellar i el va marcar per sempre. L’home Coderch s’assembla a un franquista o un espanyolista com un ou a una castanya. Ell no era feixista. Era un reaccionari. Així és com anomenem els personatges de dretes que no dissimulen les seues idees ni les edulcoren per adaptar-se als temps. Asimètricament, als homes d’esquerra amb una idèntica actitud, els anomenem terroristes.
El segle XX ha donat il·lustres reaccionaris. Sovint han estat els testimonis més intel·ligents i lúcids de les profundes transformacions socials i culturals que culminen amb les dues grans guerres. La seua clarividència els va acular en una posició intransigent davant dels canvis, que veien com una gran catàstrofe i contemplaven impotents. Alguns dels qui encara ens fem la il·lusió de dir-nos d’esquerres, tenim la desgràcia de sentir-nos irremissiblement atrets per aquests personatges infames. Són homes independents, sovint malcarats, que van a la seua, que liquiden una qüestió amb un gest brusc de la mà o amb una grolleria. Josep Iborra ha escrit: «El que hi ha, bàsicament, és la percepció històrica, real, comuna als revolucionaris i als reaccionaris, que s’havia acabat tota una època i que havia començat una altra cosa.» Entre nosaltres, és inevitable pensar en Josep Pla. A propòsit d’un dels seus atacs frontals, sense matisos, contra Picasso, Josep Iborra diu, en el Diari 1965-1977, de publicació imminent:
Està en marxa una «civilització» aberrant, i aberrant és —ha de ser— tot el que ella engendra. Per què justificar-ho? Per què fer-ne teories? Això és voler clavar el clau per la cabota. No és més que el pecat nostre d’acceptar-ho tot, de raonar-ho tot, de ficar-ho tot en un museu.
Pla ha triat. Contra tots —els bàrbars— anirà a la seua i es negarà a entrar en el joc. Se’l mira com un espectador i, com que el joc no li interessa, es fixarà en els jugadors: en la cara de gitano que fa un, en la petulància de l’altre, en l’aire de xòfers que fan tots, degradats en un joc inferior i, definitivament, cretí, deshonest, innoble.
Coderch s’ajusta, en essència, a aquest perfil. Per a ell, per començar, Picasso és «un fresco de categoría». Així parla en les converses amb l’arquitecte Enric Sòria Badia, recollides en el llibre Coderch de Sentmenat. Conversaciones, publicat el 1979 en castellà i anglès per Blume, d’on he tret les citacions que segueixen. Parla amb llibertat i franquesa, botant d’una cosa a l’altra, fent ziga-zagues, seguint un fil ocult però consistent. Ell també ha triat i se situa contra la barbàrie actual, que té un origen ben definit:
Y le desafío a que encuentre una barbaridad más vieja de 150 años. De manera que ha sido en parte una responsabilidad de la Revolución Francesa y de la democracia al afirmar que todos los hombres son iguales (…). Es decir, esto de que el fin es el hombre y su felicidad son cuentos chinos. Quienes lo afirman son o mal intencionados, o tontos.
I apunta més enrere, amb més precisió:
Lutero era un mal nacido. (…) El hombre mediterráneo dice: «sí, te has acostado con esa mujer, está mal hecho, pero te confiesas y basta». Es muy humano y no es cinismo. Los del norte, no. O pornografía, com ahora en Dinamarca (…), o puritanismo horroroso.
Coderch assegura creure en Déu, però en realitat és un ateu que creu en la religió catòlica, perquè és la religió que més profundament ha comprès la naturalesa humana. El pecat —i l’error— són ingredients essencials de la vida. Ara bé, el catolicisme s’ha convertit en «un almíbar empalagoso que no se puede aguantar. Por eso yo no voy a misa». I cita la rèplica d’un enllustrador de botes de Sevilla a un propagandista de la Bíblia anglesa: «Mire señor, vamos a dejarlo correr. Porque si yo no creo en la religión católica, que es la única verdadera, ¿cómo voy a creer en la suya?». Coderch creu en els miracles, com Pascal, pare de la reacció. «Dentro de nuestro mundo humano hay misterios o cosas aún no descubiertas. Yo me inclino más a creer que són misterios». Sí, hi ha «cosas aún no descubiertas» i la intel·ligència i la raó ens hi poden ajudar. No obstant, la realitat té un fons transcendent: «Yo pienso que a nosotros se nos ha dado algo transcendente. Y esto no tiene nada que ver con la razón». Per això, afirma: «Yo, a la razón, la llamo la gran prostituta». De cultura francesa, Coderch llegeix, però desconfia dels llibres i, en general, de la cultura: «Yo estoy en contra de la cultura». Per a ell, la cultura és una tradició viva, extreta de l’experiència, o no és cultura. Contempla amb horror la democratització del saber: «…hoy en día en las universidades, con tantos profesores y alumnos, había más burros por metro cuadrado que una tarde de sábado en El Corte Inglés».
La tradició viva inclou un terreny comú de convencionalismes, que l’època moderna ha destruït. Coderch en parla amb Marcel Duchamp, en un apart d’una concorreguda reunió social. Eren molt amics i jugaven als escacs durant els estius que passaven a Cadaqués:
Y me contestó: «No te hagas ilusiones. En primer lugar porque hemos llegado a una torre de Babel. Hablamos con sinceridad tú y yo y para nosotros eso tiene un mismo significado. Para toda esta gente la sinceridad es algo completamente distinto». No nos pondremos de acuerdo estando en contra de los convencionalismos. Pero ¿el lenguaje no es un convencionalismo?
Coderch és insòlitament lúcid a l’hora de diagnosticar l’època moderna: «La gente está convencida de que está viviendo una época nueva. Lo único nuevo son los descubrimientos científicos». També en el diagnòstic de la situació de l’arquitectura, que encara podem subscriure:
Las principales causas de la crisi arquitectónica actual son el desfase entre ciencia y medios de que disponemos, acompañado por una falta absoluta de cauce, es decir, de tradición viva, y por una falta absoluta de fe en que haya algo que transcienda al hombre.
És precisament la ciència que costa d’assimilar. En canvi, avui tothom té cultura per a parlar de filosofia o d’arquitectura o d’art, tothom hi entén:
De prójimo en prójimo se puede llegar a las antípodas; pero si usted no conoce a la persona no la puede ayudar de verdad, por lo menos si no hay una cierta cantidad de amor o piedad, palabra que tampoco está de moda. Como tampoco ahora se habla de caridad. Se la ha sustituido por solidaridad. Dice, pues, el comisario Maigret: «Les gens ont d’autant plus confiance dans leur propre jugement qu’ils ont moins de connaissance ou d’expérience pour l’étayer». Esto es una verdad como un templo. Es decir, el hombre, tanto ayer como hoy como en cualquier época, es tanto más importante cuanto más cerca se encuentra del hombre eterno. Ahora se trata de hacer un hombre distinto. Bueno.
L’art posa l’home davant de la seua realitat transcendent, mitjançant una experiència solitària i secreta, sense ostentacions ni retòrica:
Dicen que el arte es comunicación. Tonterías, el arte es fe. Nada más. Y fe silenciosa.
Coderch té esperança en l’establiment d’una nova tradició, que passa per l’assimilació de la ciència:
Ahora bien, si yo no creyera que vendrá una nueva tradición sería muy desgraciado. Pero estoy convencido de que tal y como van las cosas y dada la falta de digestión de la ciencia, que el hombre aún no ha asimilado, se necesitarán al menos 500 años.
Serà difícil, perquè això exigeix una profunda regeneració moral i social:
Tout ce qu’on peut apprendre, ne vaut pas la peine d’être appris. Esto tiene que saberse entender, claro está. Y parece que sea decir que soy elitista. No. Elitista es una palabra que me fastidia, no la puedo aguantar. Yo soy partidario de una aristocracia en movimiento, en renovación, no anquilosada, que sepa conservar cosas que, aunque sean tontas, valgan la pena.
En el fons, aquest era el programa de les avantguardes del moviment modern arquitectònic. La burgesia, incapaç en conjunt de renovar-se, va generar una elit culta que assumia la seua herència, en contra, si calia, de la mateixa burgesia, i amb un programa explícit: evitar la revolució. Però el pessimisme de Coderch, com a bon reaccionari, no li deixa altra escapatòria que la personal:
Dentro de todas las familias y de la sociedad hay gente que crea, gente que conserva y gente que degrada. Mi miedo está en llegar a ser de los que degradan. Al menos poder ser de los que conservan, que hay muchas cosas que se han de conservar.
Ell es fa fort en el seu mal caràcter, típic del reaccionari, i en una actitud orgullosa, que no vanitosa:
Yo soy muy mal hablado, suelto muchos tacos, pero es que sólo la gente educada y con una cierta formación tiene derecho a cometer groserías. O corte o cortijo. O payés o marqués. En el medio nada.
Com Josep Pla al seu Mas de Palafrugell, Coderch es va refugiar en la casa pairal d’Espolla, a l’Alt Empordà. Des de feia seixanta anys no pertanyia a la família. Els Coderch havien anat a menys, es defensaven amb les professions liberals i s’havien venut la casa. El descendent arquitecte la va comprar quan se li presentà l’ocasió de satisfer la seua màxima il·lusió: tornar a la terra dels avantpassats. Segons ell, aquell va ser el dia més feliç de la seua vida. Una vegada restaurada, hi va viure els últims anys, en una relativa marginació, i a Espolla el van enterrar quan va morir. La valoració de les obres de Coderch i Pla, aquells anys, estigué condicionada per la reticència de les esquerres i de part del catalanisme. Avui, les obres respectives mereixen un reconeixement unànime. Això ja no té cap mèrit, és clar: ningú s’atreveix a expressar-hi cap objecció seriosa per por a fer el ridícul. Aquesta unanimitat actual també crida l’atenció: els llibres de Pla i els edificis de Coderch agraden a tothom. Bé, no convé exagerar: vull dir que agraden a gent molt diversa i amb interessos molt diferents. Vés a saber què hi veu cadascú. Des de la seua trinxera ideològica, Coderch i Pla es guanyaren un públic. Així i tot, sempre hi sura la contradicció —l’aparent contradicció— entre l’actualitat i vigència de les obres i el tossut reaccionarisme dels seus autors. Aquest és un altre tret dels reaccionaris: són homes que plantegen violentes contradiccions, reals o aparents, les quals ens deixen perplexos davant la modernitat de les seues obres. Una de les explicacions d’aquest fet és el propòsit deliberat de no deixar-se intoxicar per teories:
Siempre he dicho una cosa: que el camino de hacer las cosas bien no es ir detrás de unos ideales más o menos inventados, muy abstractos y todo eso. Son muy peligrosos.
Ni per l’obsessió en l’originalitat individual:
Cultivar su personalidad. Esto es una tontería, porque si uno hace las cosas como Dios manda y por sí mismo, la personalidad la pone sin darse cuenta.
Coderch és un homme de métier i només pretén éssaier de faire bien son métier, com li agrada dir en francès. Es vanta de no haver inventat mai res:
Personalment creo que he inventado algo sólo un par de veces: la lámpara de techo, y otra vez estando internado en una clínica después de una intervención, unas mejoras que introduje en la bolsa que acompaña inevitablemente a un enfermo en sus traslados, en tales circunstancias.
Coderch i Pla són homes que han concentrat l’esforç en una sola cosa, treballada amb paciència i perseverança. De vegades, si la sort acompanya, arriben a algun resultat, però això és secundari:
Mi mujer, que es andaluza, me dice: «José Antonio, eres muy repetío.» Sí, siempre digo lo mismo. A veces voy evolucionando y digo alguna cosa nueva.
Aquestes són algunes de les opinions de Coderch de Sentmenat. En un pròxim article, intentaré dir alguna cosa sobre la seua arquitectura.
