Des de la meua habitació sent cada matí dues remors ben distintes. De ben a prop, la xicalla que entra i ix de l’escola pública del barri i que, a l’hora de l’esbarjo, juga al pati plena de vitalitat i de futur. Com que la meua habitació dona a un balcó des del qual albire el port, la mar, les muntanyes de la Ribera i, sobretot, el pati de l’escola de davant de casa, rarament em sent en soledat i m’he acostumat, fins i tot, que certes remors em facen companyia mentre treballe. De fet, durant el confinament, el silenci d’aquests xiquets va ser una de les absències més colpidores. Trobava a faltar la seua cridòria, les rialles i fins i tot la tonada dels Waterboys, el grup irlandés que sonava llavors cada dia quan entraven i quan eixien de l’escola per anar a casa.
Una mica més lluny, tot i que persistent i penetrant com una trepanadura al cap, hi ha la remor de l’avinguda del Cardenal Benlloch. Una artèria de la ciutat de València per on cada dia passen milers de vehicles, sirenes, motos escandaloses, com una cinta transportadora d’un estrèpit sord. Entre el meu balcó i l’avinguda s’obri una certa distància, a més de l’altura, visc al catorzè, però la remor se sent com si mil abelles volaren plegades i decidides, totes d’una i en estol, cap a la balconada i la taula on treballe. Durant el confinament, l’absència d’aquest soroll va ser un dels millors regals i avui encara l’evoque, una mena de bàlsam, fins al punt que algun diumenge a primera hora del matí torne a creure que estem confinats, per sort no!, tot i que és l’únic moment de la setmana en què puc sortir al balcó a prendre el cafè, llegir amb els primers raigs de sol i sentir que tot el que m’arriba és, bàsicament, brisa marina, vitamina E i les campanes de Ciutat Vella, les quals se senten solemnes en la calma dominical.
No molt lluny de casa, però de l’altre costat, hi ha Primat Reig i la Ronda Nord. Per als que no la coneixeu, us diré que Primat Reig és una avinguda lletja com un pecat, sorollosa i amb gens d’encant, tot i que n’hi ha de pitjors. Tanmateix, és una altra artèria necessària perquè connecta la ciutat amb carrers i barris, com ara Benimaclet, Torrefiel, Benicalap o Campanar. El mateix podríem dir de l’Avinguda de Giorgeta, que lliga amb el barri de Patraix, o de la de Peris i Valero, porta i esquena del barri de Russafa, popular, vital i bonic, o fins i tot, si voleu, de l’avinguda del Port, tot i que amb matisos, perquè guarda miraculosament encara algun vestigi arquitectònic de començaments del segle XX i anuncia l’arribada a la mar, horitzó i esperança. On hi ha menys esperança és en vies com ara Pérez Galdós, tot i que -propera a l’antic Mercat d’Abastos i a un barri de molts encants- mena al riu, un altre horitzó gratificant d’aquesta ciutat. Tampoc és gens acollidora, i no sols pel nom tan fora de lloc, l’Avinguda del Cid, que ens connecta amb l’Horta Sud on n’ha restat de tot menys horta, i també amb l’aeroport, llindar d’aventures i fugides diverses. Amb tot, moltes d’aquestes avingudes –grises, sorolloses, contaminades, lletges, mancades d’encant arquitectònic o urbanístic, sense verd possible i amb voreres estretes– semblen ser una mena de penitència que la ciutat ha de pagar per pecar… No sé de què, no sé si per obra o omissió…
Al capdavall, totes elles són vies fetes per a fer fluir la circulació de vianants i vehicles i per a donar acollida a molta gent en edificis grans i desbaratats. En definitiva, res a veure amb els carrers bonics, elegants, històrics i artístics que evocava el poema de Vicent Andrés Estellés al Llibre de Meravelles, on esmenta els noms tan preciosos dels carrers i places llegendàries de València, com ara, entre tants, el carrer de la Mar, el carrer de Bonaire, la Plaça de Sant Nicolau, el del Trinquet de Cavallers, el carrer de Soguers, el de Serrans, o el carrer de Cavallers, al qual li va cantar Maria del Mar Bonet en Alenar: «A València hi ha un carrer que té geranis i ombres. Humitats i tenebror, saliva i enteniment, si voleu saber quin és el carrer de Cavallers». O el majestuós carrer de la Pau, del qual el poeta Luis Cernuda digué: «Es la calle más urbana de España». Els poetes, la ciutat i els carrers, un triangle amorós que ha donat fruits esplèndids.
Però tornant als sorolls… Els sorolls de la ciutat no són sempre els mateixos: la nit, per exemple, els endolceix, tot i que el silenci de la nit a ciutat no arriba mai a ser el silenci de la nit profunda, la nit del bosc o de la muntanya, que és un silenci compacte lleument alterat o matisat tan sols per sons tan naturals com la remor del vent o el cant de les aus nocturnes. A ciutat sempre en resta una certa remor sorda, per discreta que siga, i algun soroll aïllat que ens recorda que estem envoltats de vides i de perills. Després, quan la nit es dilueix, venen els sorolls esparsos de la primera hora del dia, quan la ciutat desperta, si desperta, perquè hi ha ciutats que no dormen mai i, per tant, no poden despertar. No és el cas de València.
València, doncs, és tot això, bellesa i lletjor, soroll i calma, horitzons perduts en el blau i en les serres, campanars i torres, jardins i molt més, i més enllà. I la ciutat, tot i que ha salvat carrers preciosos, també ha acumulat pífies i pèrdues, com ara la de l’Avinguda del Port, que hauria pogut ser una joia arquitectònica, ho fou en el passat, i que va ser maltractada sense compassió pel pic i la pala que entrà a València sense compassió durant la segona meitat del segle passat.
Les ciutats, que van més enllà del seu downtown o centre històric, s’estenen sovint cap a carrers i avingudes brutes de grisalla i pol·lució, de tristesa irreversible, lletges, decrèpites, apegaloses de fum i greix, sorolloses… Què hi farem!
Sorolls, sí, sorolls de ciutat, i n’hi ha de tota mena: alguns dolços i agradables, com és el de la xicalla que va a escola, les notes dels músics de carrer, els pardals que gosen piular, o el vent i la pluja. Altres sorolls, la majoria, provenen de la gent i de les màquines, i entre ells, voilà, hi ha els sorolls dels camions del fem, les màquines que arruixen i renten els carrers, les estridències de les obres públiques, «perdonen les molèsties, estem treballant per a vostè», i, last but not least, el soroll de la festa nocturna i el botelló, que és una altra qüestió. Són sorolls desagradables, sí, però la majoria són inevitables i els assumim. Ara bé, el que sí que podria evitar-se és el soroll nocturn constant i infernal durant les suposades hores de calma i descans, el qual ataca els nervis de molts veïns de València, i tantes altres ciutats. Jo mateixa en soc víctima, quan moltes matinades puja al meu balcó, procedent del carrer de Polo i Peiroló, un brogit que recorda una marabunta de gent esgotant la nit en l’excés alcohòlic i els crits, i de vegades les baralles.
Cal ser tolerants, sí, però convindreu amb mi que tot té un límit i que certs sorolls serien evitables si, de tant en tant, entenguérem allò que «la teua llibertat acaba on comença la meua». Res més, i bon descans…
