40 anys fent país. Aquest va ser el lema que va triar el govern de la Generalitat per a commemorar les quatre dècades complides des de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia valencià el 10 de juliol del 1982. No cal dir que aquesta formulació va rebre les acusacions habituals de «separatisme» per part dels sospitosos també habituals, tot i que, a més a més, cal tindre en compte, d’altra banda, que uns quants -i uns quants quants- dels qui no en varen dir res per disciplina de partit també alçarien la cella. Aquest 9 d’octubre, doncs, en farem quaranta ja, de «Días de la Comunidad» que celebrem institucionalment.
L’autonomia ha entrat per la porta gran en la crisi de la mitjana edat. I -sincerament- aquesta crisi dels quaranta li està sentant de pena. A l’atzar -i també al tèrbol atzur- hem d’agrair que la nostra diada nacional -amb perdó- estiga marcada en el calendari un parell de dies abans que l’anteriorment conegut com a Día de la Raza, nom que li escau molt millor, si tenim en compte què s’hi celebra, però sobretot com, per què i per a què. Poca broma.
És a dir, quaranta anys ja és una edat respectable per a deixar d’amagar el cap davall de terra. No vindria gens malament com a data redona i assenyalada per a dir i assumir d’una vegada que aquests 40 anys sí que han fet país, sí, però molt i molt ben espanyol. Ras i curt, només hi ha un argument que es puga adduir en favor del contrari, el qual, bàsicament, funciona com a espill de la caverna en què ens ha tocat viure i conviure: que l’espanyolisme furibund -i que se’m permeta, per favor, la llicenciosa redundància- hi veja «separatisme» no vol dir que l’autonomia no haja funcionat a la perfecció com a mecanisme de nacionalització dels valencians per a un context concret com és el de la segona restauració borbònica.
L’Estatut d’Autonomia ha creat una administració regional valenciana, i no en teníem cap des que vàrem perdre el nostre regne i el nostre estat, sí. Però, per això mateix, la regió és l’ancoratge perfecte per a la nació, i, doncs, si pot funcionar d’arma de doble tall -la paradoxa és que la construcció de la regió valenciana és una condició i pas previ per a la construcció de dues nacions que s’exclouen mútuament, com són l’espanyola i la valenciana-, cal analitzar-ho en base a la realitat dels fets consumats i tot allò que han performat: d’on venim, on estem i cap a on anem.
Doncs bé, 40 anys després, d’autonomia, només en queda això mateix: l’administració i el folclorisme que en comporta. Podria ser pitjor? Podria ser pitjor, sens dubte. Però és així. Si la crisi del deute que va esclatar a nivell europeu fa ara una dècada va sentenciar de mort la ficció de l’autonomia financera valenciana, que no ens dona marge de maniobra ni per a pagar les nòmines dels funcionaris, operació per a la qual hem d’acudir a l’endeutament; aquesta Espanya que es consolida en el segle XXI al crit de «¡a por ellos!» ha correspost, per la seua banda, amb la voladura de la ficció d’autonomia política. Assumim que ja tenim una certa edat i -com deia- deixem d’amagar el cap davall de retòriques reformistes i regeneracionistes d’una Espanya alternativa, com si simplement haguérem trabucat el lloc en què hem de col·locar el pal enmig de les creus i açò fora el segle XIX i no el XXI.
Si es complira la Llei espanyola amb els valencians -sí: la Llei espanyola, al peu de la lletra-, hauríem de ser receptors de «solidaridad interterritorial» i les inversions de l’estat al nostre territori haurien de -per a començar- duplicar-se. Any rere any. Hauríem de fer un pensament coherent amb aquesta edat provecta que encetem, si -una vegada més- l’autonomia financera de la Generalitat no dona ni per a pagar les nòmines dels funcionaris, tot i els recursos que generem més el que diu en la teoria l’arquitectura de la LOFCA i d’altres, que hauria de donar per a una «pluja de milions» -però real- d’aquelles que anuncia la premsa del règim cada vegada que ho reclamen els seus amos. Hauríem de fer un pensament, doncs, si això no passa, ni ha passat ni passarà mai.
I, doncs, per què? Per una raó molt simple: ja podem amagar-nos fins i tot nosaltres -i «nosaltres» vol dir el valencianisme polític-, que ells no tenen cap problema a actuar d’una manera radicalment coherent, amb un orgull de milhòmens pegant-se colps al pit. Així, per a Espanya, el País Valencià -o la Comunidad Valenciana, o Reino de Valencia o el que vos done la gana- només és una colònia a saquejar, espoliar i sotmetre. Per molt que els indígenes hi aplaudim a rabiar: la rojor de les nostres mans no amaga tampoc la realitat. Perquè, l’endemà del 9 d’Octubre, arriba de colp el Día de la Raza.
Assumim que no tenim autonomia; és a dir, que no tenim marge de maniobra per a fer polítiques pròpies, i no ens conformem amb ser els gestors delegats de l’Estat en «provincias». Reivindiquem la nostra vocació de decidir. I exercim la sobirania. En singular. Aquella que és la base de totes les sobiranies en plural. Perquè, sense sobirania, no hi ha sobiranies, per molt que -aficionats com som a aquest més deport que esport- les decorem amb aquest plural amb tota la coloraina, pompa i ostentació postmoderna que la nostra imaginació siga capaç de crear.
40 anys després, ja no només està damunt la taula la lluita per evitar la nostra destrucció com a poble, sinó també la lluita per disposar d’una mínima possibilitat de bastir un horitzó de vida digna per a tots els valencians, resen al nostre senyor que resen en la intimitat, en públic o s’hi caguen irreverentment i saludablement.
