Sense que a penes ho advertim, la resignació apunta al fet que alguna cosa es va assecant, al fet que una cosa viva, bell i molt potent llanguix, moment rere moment, mentre mantenim la il·lusió que realment vivim. Resignar-se és tirar la tovallola de colp, o a poc a poc, en un lent moviment durant el qual la nostra pell es marceix i les nostres forces perden el seu vigor. El món està ple de gent que es resigna, d’individus que no veuen una altra eixida que la prostració, la genuflexió o la rendició. O el suïcidi. I així va el món, i així ens va.
El pitjor és que els poders que ens desgovernen semblen conspirar perquè ens resignem, perquè finalment acceptem que no hi ha alternativa, que el que hi ha és l’única cosa que pot haver-hi, i que qualsevol intent de canviar-ho tan sols ens portarà problemes. La política més malvada, que fet i fet és la que preval, és, en certa manera, l’art de cultivar la resignació entre els cridats a ser súbdits abans que ciutadans crítics. I d’esta manera s’acaba recollint el tresor d’eixos milions de vots resignats a triar entre el dolent i el pitjor, eixos milions de veus anònimes i autosilenciades, que han consentit que el seu marge de llibertat siga molt estret i que els ideals es limiten a les novel·les romàntiques i les pel·lícules èpiques.
La resignació ens va deixant sense misteri, sense imaginació, sense fantasia, ens va traient el millor de les nostres energies per a portar-nos al fosc carreró del desencantament, l’amargor i l’oblit. Hui dobleguem el coll, demà el tronc i finalment clavem miserablement els genolls en el fang i quan volem adonar-nos ja som una trista estora col·lectiva de cossos derrotats i ànimes corcades sobre la qual cavalquen els horribles genets del poder nu. Perquè sense resignació no hi ha poder omnímode que dure ni tirania psíquica que prospere. Però per a no resignar-se cal reassignar-se, desfer-se i tornar-se a fer, travessar unes certes línies roges que en realitat eren imaginàries i desafiar eixa enorme força que ens impel·leix a quedar-nos en la nostra cova, a mussitar amb les dents atapeïdes que no podem fer gran cosa, a acceptar que som esclaus del nostre destí, sense que sapiem que el nostre destí o el forgem nosaltres o ens el forgen uns altres.
La història humana no és més que el relat de la lluita contra la resignació secular, un mite poderós segons el qual els teòricament nascuts per a aguantar, patir i callar puguen trencar les seues cadenes interiors i exteriors per a cridar que són amos de les seues vides i que no pensen acceptar més presons físiques ni mentals, per a dir ben alt que participen de la mateixa naturalesa dels déus, per a dir-se a si mateixos que ja està bé d’estar malalts de cos i esperit i per a reivindicar una salut que és a un temps llibertat i maduresa, valentia i triomf de la voluntat de ser. Resignar-se és morir sense dret a renàixer. Per això rebel·lar- se és una pura qüestió de supervivència. I transformar la nostra consciència es converteix en un acte revolucionari.
