No sé quina classe de tren de RENFE em portà a Madrid. No era tan ràpid com l’AVE, però feia el seu paper. Afortunadament, he aconseguit no tindre cap tipus de pressa. Toque ferro, perquè dure. Per la megafonia ens donaren alguna instrucció, com ara que havíem de portar la mascareta durant tot el trajecte. Per fer el camí més curt, em vaig entretindre llegint els diaris. Vaig llegir una columna sobre les conseqüències de la victòria de l’extrema dreta a Itàlia i una altra sobre les baralles entre els partits independentistes catalans. Quan vaig acabar de llegir-les, el tren s’aturà a Conca. Llàstima que no poguera fer un volteta per la ciutat de les cases penjades i visitar, una altra vegada, el Museu d’Art Abstracte Espanyol. Em vaig introduir de nou en les columnes i vaig veure que, en la que parlava d’Itàlia, el seu autor volia ressaltar que els vots de l’esquerra sumaven més que els de la dreta i que el sistema electoral italià afavoria les aliances… Ja sabeu per on anava la tesi sense voler fer-la explícita: l’eterna desunió de l’esquerra provoca la derrota. En la que parlava dels partits del «procés» i de les baralles entre els independentistes anava directament a la qüestió. Recordava el barceloní Estanislau Figueras i Moragas que va dir una frase que avui té una clara vigència per als dividits independentistes catalans, però també per a una esquerra que també va partint-se en trossets i que sembla ja entregada a la possible victòria de la dreta. Estanislau Figueras va pronunciar la frase, en 1873, moments abans de dimitir com a president de la brevíssima Primera República d’Espanya. No va fer botiges: «Senyors, seré franc: estic fins als collons de tots nosaltres». Després, agafà els trastos i es va exiliar a França. La frase és de plena vigència i la podria pronunciar qualsevol independentista català fart de les discrepàncies entre uns partits que haurien de tenir pactat uns objectius, unes intencions, un camí que tornara a il·lusionar el personal. Però també qualsevol militant d’esquerres que ja dona per perdudes les eleccions que venen, perquè veuen com els seus partits no són capaços de sumar per impedir que guanye la dreta, que, com hem viscut, a l’estat espanyol, sempre és extrema. I sempre és extrema perquè l’estat espanyol no és com l’italià. A Itàlia, encara que ara ha guanyat l’extrema dreta, el feixisme va ser derrotat i es va construir un estat democràtic. A l’estat espanyol el feixisme no va ser derrotat i no ha eixit totalment dels aparells de l’estat. No cal aclarir-ho ni assenyalar ningú, perquè tots sabem qui i com són. Només cal comprovar que en la sagrada Constitució hi ha bona part del testament de Franco.
Abans de baixar del tren, òbric el Facebook i veig que el meu amic Lluís Valcàrcer penja un conte de Pere Calders que em ve com l’anell al dit per rematar la columna: «Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament. Fins que un dia els ordenà que saltassen per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que dispose coses així no és de fiar». No sé si el meu amic Lluís ho diu per Junqueras, per Puigdemont o per qui siga. Tant se me’n dona…
