La celebració de la diada nacional del País Valencià es fa en una situació força complicada per a les valencianes i valencians, especialment per a la gent treballadora i els sectors socials més vulnerables. Els efectes de les successives crisis, la pandèmia i les guerres estan afectant negativament la majoria de la població. A aquests cal afegir l’espoli fiscal, l’infrafinançament i la manca d’inversions sistemàtiques i seculars que condicionen la nostra capacitat d’autogovern i ens obliguen a mantindre una dependència tòxica amb l’estat. Cal reconèixer que, malgrat tots aquests factors, als quals cal sumar una herència negativa pels 20 anys de govern de la dreta espanyola, el Consell de la Generalitat ha fet una gestió orientada a pal·liar o minorar els seus efectes entre les valencianes i valencians. Una actuació totalment oposada a la que es va fer durant la crisi del 2008 per part dels conservadors que ens governaven.
Aquest 9 d’Octubre, un dels més difícils de la nostra història recent per la situació socioeconòmica i per un futur ple d’incerteses, té una significació especial per als més de 5 milions d’habitants del nostre país. En aquest context, cal aprofundir les polítiques a favor de la gent, del poble, de les valencianes i els valencians i del País Valencià. Ens calen polítiques transformadores i valentes que ho facen viable. Les propostes fiscals del Consell de la Generalitat, més enllà de les valoracions que es facen, van en eixa línia i són una mostra de sobirania fiscal. A més, el debat actual sobre la fiscalitat ha posat a l’agenda la necessitat de resoldre la situació del finançament valencià que, sense cap dubte, passa per tindre una hisenda pròpia. És a dir, no només cal tindre les claus de la caixa, sinó que s’ha de tindre la caixa sencera i gestionar-la des de casa nostra, sense interferències ni decisions allunyades dels nostres interessos actuals i futurs. Aquest debat també ha evidenciat els diferents models socials que hi ha darrere de les propostes fiscals d’uns i d’altres. Les caretes d’alguns polítics i «agents socials» han acabat per caure a terra quan defensen, sense cap complex, la supressió de l’impost de patrimoni i la rebaixa dels impostos a les grans fortunes i empreses i, a més, es neguen tant a aprovar impostos a les energètiques i la banca com a l’establiment d’una fiscalitat realment progressiva. És evident que aquests defensen una minoria, els rics, que s’enriqueix a costa de la majoria, la classe treballadora. Per contra, ara i ací, calen polítiques fiscals que garantesquen una redistribució real de la riquesa i el manteniment i l’impuls dels serveis públics. Sense justícia fiscal no hi ha justícia social.
Amb motiu del 9 d’Octubre s’han convocat actes de tot tipus, de caire institucional, festiu, cultural, esportiu o reivindicatiu, des del sud al nord, des de l’interior a la costa. A la ciutat de València es concentren una bona part dels actes institucionals. També les manifestacions tradicionals que, a la vesprada, ompliran de gent els seus carrers més cèntrics. Totes elles seran força reivindicatives, amb lemes com «guanyem sobiranies» i «per la terra i contra el feixisme, unim les lluites». Així ha de ser, hem de guanyar sobiranies i unir les lluites per combatre el neofeixisme, el centralisme, l’assimilació cultural i lingüística, el patriarcat, la lgtbfòbia i la xenofòbia, la pobresa i l’aporofòbia, les desigualtats socials i territorials, l’exclusió social i la destrucció del territori i, en definitiva, per poder fer front, totes juntes, a les polítiques neoliberals i antivalencianes que neguen els nostres drets com a classe i com poble.
A les valencianes i valencians, a les treballadores i treballadors, ningú no ens ha regalat res, ni tampoc ningú ho farà, ni ara, ni al futur. Per això, cal que siguem nosaltres els que ens organitzem i unim per aconseguir les polítiques adequades per eixir de les crisis actuals, per afrontar el nostre futur i per avançar com a poble cap la nostra emancipació social i nacional.
La diada nacional del País Valencià és una bona data per reivindicar-ho i reivindicar-nos, però hem de tindre clar que per aconseguir-ho cal treballar, lluitar i fer País cada dia, als nostres pobles i barris, als centres de treball i d’oci, a les nostres associacions i moviments, als sindicats de classe, partits polítics i institucions. El 9 d’Octubre, i tots els dies, unim-nos per avançar.
