–Jo què puc fer?
–Isa, bonica, tu talla els pimentons. Però ves a espaiet, per favor.
Veig a ma mare, ara fent de iaia de la casa, com mou ràpida les mans entre els plats i les verdures; però la veig moure encara més ràpid els ulls parant atenció als nets menuts. Pere la destorba perquè vol que el veja bufant la flauta, i Júlia li diu que ahir va ploure i ara la seua nina ja té fred. I mentre, els alls van tornant-se daurats fent botets dins la paella amb oli calent.
«Ara li llevarem foc i li posarem els trossos de pimentó tallats». I en eixe plural de dolçor infinita que és la família, veig com la meua neboda major aprén receptes de casa entre els jocs dels menudets. I l’olor de pimentó fregit s’escapa de la cuina al corredor i es converteix en un aroma casolà per uns instants; l’essència d’una vesprada d’estiu que s’ha acabat fa quatre dies, però al qualn encara li penja la calor.
I així, en un banc de la cuina atapeït de tomaques veig com les tradicions amarren els vincles i com es perpetuen els llegats, i com ma mare, que ara és la iaia de casa, fa amb els meus nebots el mateix que he vist fer jo. I en vesprades de finals d’estiu, amb les meues germanes i les meues cosines jugàvem al corral de casa ma tia, però també fèiem conserves amb tomaca i pimentó. I amb el mateix tacte i amb la mateixa tendresa, però trenta anys després, ma mare li ensenya a la meua neboda el que ja li explicaren a la meua germana major mentre la resta fèiem escarot i cridòria. Ara pelarem les tomaques, i damunt d’eixa taula de fusta les tallarem en trossets menudets, i en acabant els posarem també dins de la mateixa paella. I es fa l’hora de berenar, i n’hi ha pa i formatge per a tots i qui no en vol beu un got de llet, i el berenar s’ompli de riures. I mon pare porta un altre caixó de tomaques, que assegura que són ja les últimes, i resulta que encara arriben a hora i entren en aquesta remesa de pots.
L’estiu s’acaba i a totes les menjades tenim tomaques i pimentons i pense que la cuina i el menjar poden ser moltes coses, però sobretot pense que en definitiva són maneres de viure: i ara es fa conserva perquè hi ha excedent i després es podran menjar coques per sopar qualsevol divendres de l’hivern. També trobe que és una qüestió de temps invertit en la família, entorn de la qual es menjarà després la conserva feta coca i eixa companyia serà el millor mos de l’àpat. Perquè cuinar és un acte d’amor, de nodrir la panxa i l’ànima; i alhora és també un compromís amb qui som, amb el deure de custodiar els nostres sabers amb respecte cap a la nostra cultura. I confiar que la següent generació li ho llegarà a la pròxima. I encara més, és un acte de respecte a l’entorn, conscients i sense malbaratar un bé infinit com són els fruits de la nostra terra.
I em distreu dels pensaments la veu de ma mare:
-Ale, baixa tu el caixó al celler, que pesa molt.
I enfile escales avall content de viure en ma casa i vigilant que no esclafisca en terra cap pot de vidre amb tomaca i pimentó.
