El 23 de setembre del 1845, durant una reunió que els principals comerciants alacantins van fer sota la vela de popa d’una pollacra amb l’objectiu de participar en la subhasta de la càrrega d’aquesta embarcació, va sorgir la idea de construir un gran coliseu de pedra, ja que la ciutat encara no en tenia cap. Uns dies després, concretament el 10 d’octubre, es va fundar la societat constructora del teatre formada per 19 membres de les cases comercials més importants de l’urbs. Segons l’escriptura pública de constitució de la societat, els socis fundadors es comprometien a invertir un ral de billó per cada quintar de bacallà o sac de sucre que es descarregava al port alacantí. Cal recordar que les saladures en general i el bacallà en particular proporcionaven grans rendiments als importadors locals, ja que el seu tràfic era monopolitzat aleshores pel port d’Alacant.
Gràcies fonamentalment als beneficis que donava aquest producte, que era l’aliment bàsic de consum de les classes treballadores, es va formar durant l’expansió econòmica del set-cents i part del huit-cents una burgesia mercantil, en bona part d’origen estranger, que va ser anomenada pel poble l’«aristocràcia del bacallà». Aquesta classe social va desplegar un important paper econòmic, polític i cultural durant el segle XIX, com ho demostra la decisió de construir el Teatre Principal, sens dubte l’obra cultural més duradora i de major projecció social que va emprendre col·lectivament l’alta burgesia alacantina.
Sempre que la propietat ha tingut ocasió de parlar de la construcció del teatre ha fet esment als motius totalment desinteressats que la impulsaren a fer una obra tan grandiosa, i ha posat de manifest que no era una bona inversió. Tanmateix, aquests motius altruistes eren més aparents que no reals, perquè els comerciants accionistes invertien uns diners que no eren del tot seus, ja que les quantitats que aquests abonaven eren sufragades mitjançant un arbitri sobre el tràfic de bacallà i del sucre. És a dir, totes les partides de bacallà i de sucre descarregades al port alacantí portaven el segell amb el tribut corresponent que era abonat pels majoristes, els quals al seu torn el traslladaven als consumidors amb la consegüent pujada dels preus: al capdavall, l’impost era pagat per tot el poble i recaptat pels negociants, els quals dipositaven les quantitats a la caixa municipal i rebien els rebuts corresponents que els transformava en propietaris. Malgrat que per als propietaris no va representar un gran negoci, els va suposar un gran prestigi social.
L’Ajuntament d’Alacant va cedir el terreny situat a la plaça del Barranquet i les obres es van executar ràpidament a partir del 2 de gener del 1846, sota la direcció de l’arquitecte Emili Jover. L’any següent, la nit del 25 de setembre del 1847, es va inaugurar el coliseu.
El local, que s’adscriu al model de caixa italiana, és de planta rectangular i té un pòrtic dòric amb 6 columnes, coronat per un frontó triangular. La seua fàbrica és de pedra i, a pesar de les reformes que ha patit per tal de combatre la degradació del local, l’estructura ha arribat fins a hui. El teatre té tres pisos i planta baixa. L’interior, decorat amb tota mena de luxe, disposava d’un sostre pintat per Ramon Simarro i Oltra que representava un cel lluminós amb una al·legoria del déu Apol·lo presidint un certamen de les belles arts, i envoltant-ho tot un cercle de baixos relleus amb passatges mitològics i de medallons amb bustos de literats espanyols. L’escenari, relativament espaiós, estava tancat per un gran teló de boca reformat per Frederic Amérigo el 1874. Dissortadament, part de l’escenari i de la sala, inclosa la famosa pintura del sostre, va ser destruïda per una bomba llançada per l’aviació franquista durant la Guerra Civil.
En un primer moment es va anomenar Teatre Nou per diferenciar-lo del teatre antic existent al carrer de Liorna. Deu anys després de la inauguració va rebre el nom de Teatre d’Alacant i, poc després, Teatre Principal.
Fonts: Jaume Lloret, «150 Aniversari del Teatre Principal d’Alacant», Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
