El 14 de setembre del 1910, Teodor Llorente va ser coronat com a poeta oficial de València a l’Exposició Regional Valenciana i traslladat a la seua casa en una anda de flors, a muscles dels seus admiradors. L’Exposició Regional fou una mostra del comerç i la indústria que es va dur a terme a la ciutat entre el 22 de maig i el 22 de desembre sota el mandat de l’alcalde José Maestre Laborde-Boix.
Teodor Llorente i Olivares va nàixer el 7 de gener del 1836 a València, fill de l’advocat i regidor valencià Felicíssim Llorente. Als inicis va seguir la vocació del pare i als vint-i-dos anys es va llicenciar en dret i filosofia i lletres a la Universitat de València, i va exercir l’advocacia un temps. Durant l’etapa universitària es va interessar pel conreu de la poesia i va fer amistat amb el poeta Vicent Venceslau Querol. Els dos joves prompte van conéixer el poeta i filòleg mallorquí Marià Aguiló, un dels promotors del moviment de la Renaixença a Mallorca, que havia arribat a València per treballar de bibliotecari a la Universitat.
Tot i que va començar escrivint en castellà, la lectura dels poemes de Joaquim Rubió i Ors, Lo Gaiter del Llobregat, i la influència de Marià Aguiló, va acabar per decantar-lo a escriure poemes en la seua llengua materna i a interessar-se pel ressorgiment literari valencià. L’amistat amb l’escriptor mallorquí, a qui consideraria el seu mestre i guia intel·lectual i literari, l’ajuda a conformar l’ideari de tota la seua producció literària: l’interés per la literatura clàssica, el regionalisme, la unitat de la llengua i la fraternitat entre el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya.
El 1861 Teodor Llorente va entrar com a director del diari La Opinión. Cinc anys més tard, juntament amb l’impressor Federico Domènech, va adquirir La Opinión de mans del Marqués de Campo, que es va convertir en Las Provincias, que prompte seria el principal rotatiu conservador valencià. Va dirigir el nou diari alhora que hi col·laborava amb nombrosos articles sobre política espanyola, història i crítica literària, sovint amb el pseudònim Valentino.
L’any 1878 va ser un dels fundadors, juntament amb Constantí Llombart i Fèlix Pizcueta, de l’entitat cultural Lo Rat Penat, que tenia com a objectiu defensar i promoure la cultura i la llengua valencianes des d’una òptica burgesa i conservadora. Inicia una campanya per despolititzar el moviment de la Renaixença i limitar-lo als àmbits literaris. El 1878 va afirmar: «Nosaltres no hem participat mai dels temors (per fortuna ja quasi esvaïts) que van concebre alguns, sospitant que aquest moviment literari poguera fomentar, en el terreny polític, tendències separatistes».
El 1879 va ser un dels impulsors dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, bilingües des d’un inici, i l’any següent va exercir de president als Jocs Florals de Barcelona. Va fundar i va dirigir el Centre d’excursions científico-literàries (1880) i la Revista de València (1880-1883). El 1890 va obindre el títol de Cronista de València.
La seua obra poètica en valencià –que quasi sempre anomena llemosí–, està dominada pels tòpics jocfloralescos, els poemes de circumstàncies, el sentimentalisme i l’historicisme. Canta la bellesa d’una pàtria idealitzada a través de l’amor i del paisatge. Demostra una gran habilitat en l’ús del llenguatge i el seu estil aconsegueix nombrosos epígons. En aquest sentit, el llorentinisme, identificat amb la idealització del món rural, i en particular de l’Horta, i amb la proposta d’un programa estètic molt limitat, va suposar, fins a mitjans del segle XX, una gran influència en el posterior desenvolupament de la poesia valenciana. La seua producció literària catalana es limita a la poesia, un fet molt significatiu i que és símptoma de la seua concepció dels gèneres literaris: el valencià és idoni únicament per al conreu de la lírica, i ha de ser un llenguatge culte arcaïtzant, que és l’essència genuïna de la llengua. Per a tota la resta de gèneres considerats cultes, el castellà ha de prevaldre.
Cap als cinquanta anys, Llorente va iniciar la carrera política. Es va afiliar al partit conservador de la província de València i el va encapçalar en dues ocasions. Va ser diputat a les Corts espanyoles del 1891 al 1896 i senador del 1898 al 1901. Després de quaranta anys com a director de Las Provincias, el 1904 va abandonar el càrrec, que va ocupar el seu fill, Teodor Llorente Falcón. Va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona el 1906, on va fer una crida a la unitat de la llengua.
Teodor Llorente va morir a València el 2 de juliol del 1911, als setanta-cinc anys.
El 2013 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va publicar l’obra valenciana completa de Llorente, a cura de Rafael Roca. Inclou 150 poesies, onze de les quals mai publicades en cap antologia anterior i dos absolutament inèdites, i recull també tota la seua producció coneguda en prosa valenciana.
Fonts: «Teodor Llorente 1836-1911», AELC
