Permeteu un apunt subjectiu relacionat amb la meva experiència lectora de La Fontaine. De petit, a l’escola nacionalcatòlica, les faules de Lafontaine (on la «a», la «i» i la «e» sonen) eren encabides dins d’un calaix de sastre didàctic, a tocar de les inefables Antologías i de l’ensopit Samaniego. Producte d’aquest veïnatge de conveniència va quedar en el subconscient que la faula era un gènere pueril, perfectament assimilable a la infantesa adoctrinada. La perspectiva va canviar radicalment en llegir La Fontaine a la carrera, incidint en el fet que el moraliste del segle XVII (del qual enguany es compleixen 400 anys del naixement) és una fita més d’una tradició riquíssima. I que d’infantil, o d’infantilista, rien du tout. També va ajudar a llegir-lo en versió original, mostra dels primers compassos de la grandeur lingüística clàssica del francès. Clàssic, recordem-ho ara, vol dir «vàlid per sempre».
Aquesta edició de les Faules, sortosament, està a tocar de l’original, i fa oblidar per sempre els ripios dels anys setanta. La matèria primera, la traducció de Jordi Vintró, és de primeríssima qualitat, ja que resol a la perfecció el conflicte entre el ritme i el to de l’original i la fidelitat deguda al text i a la llengua-objectiu. La prova? N’hi ha prou de recitar El corb i la guineu. La cirereta del pastís són les il·lustracions d’Henri Galeron, minucioses i amb un regust inquietant, potser pel compromís entre el realisme i el surrealisme d’algunes escenes que em recorden Magritte. Això és un nou apunt subjectiu, per acabar.
