Tal dia com hui del 1458 va morir Alfons de Borja, papa Calixt III, a Roma

El 6 d'agost del 1458 va morir a Roma Alfons de Borja, papa de l’Església Catòlica amb el nom Calixt III del 1455 al 1458. Va ser diplomàtic, professor i membre destacat de la cort de la Corona d’Aragó. És el primer Papa catalanoparlant de la història.

Nascut el 31 de desembre del 1378 a la Torreta de Canals, localitat vinculada llavors a Xàtiva (la Costera), fill de Domènec de Borja, senyor de Canals, i de Francina. La manca de documentació no ha permés establir la filiació de la seua mare. Hom li ha atribuït els cognoms Pasqual o Martí, a causa d'errors en la interpretació dels documents. D'altres l'anomenen Llançol, un cognom assignat a Roderic de Borja, probablement a causa de la confusió entre els fills de la seua germana Joana de Borja i de Pere-Guillem Llançol de Romaní.

Es doctorà en dret civil i canònic a Lleida, on fou catedràtic de teologia i canonge de la catedral. Fou conseller del rei Alfons IV de Catalunya-Aragó, president del Consell de Santa Clara, de Nàpols, i ambaixador reial al concili de Constança. 

El 1429 obtingué la renúncia a la tiara de Climent VIII (Gil Sanxis Munyós), a Peníscola. En recompensa fou nomenat bisbe de València pel papa Martí V (1429-58), càrrec que, des d’aleshores, restà vinculat a la família durant més d’un segle. Havent gestionat la reconciliació entre Alfons IV i el papa Eugeni IV, aquest el nomenà cardenal el 1444. Elegit papa el 1455, davant la irreductible divisió dels cardenals partidaris de les famílies Colonna i Orsini que es disputaven l’elecció, continuà la política de pacificació iniciada pel seu predecessor Nicolau V amb la pau de Lodi. 

A València, la notícia arribà el 18 d’abril i explica Melcior Miralles (Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim) que la seu de València organitzà processons per a celebrar-ho deu dies seguits amb repic de campanes. El Consell de la Ciutat també s’uní a la celebració i acordà, el dissabte 10 de maig, il·luminar les portes de Serrans, de Quart, de Sant Vicent i de la Mar i la torre de l’Esperó, i a l’endemà diumenge fer processó seguint l’itinerari de la del Corpus.

València ho celebrà i també ho feu Barcelona. Els consellers de Barcelona es reuniren amb el Consell de Dotze per a escriure al nou papa felicitant-lo per l’elecció. El document –la primícia que he anunciat― diu així (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Consell de Cent, Deliberacions II-9): «E aprés fon proposat en lo dit consell com ja tots són certs de l’elecció de nostre Sant Pare, qui solia ésser cardenal de València, e és català de nostra nació, molt benivolent en aquesta ciutat. E era estat mogut entre els consellers que per ells li fos escrit, pertinentment e deguda, e ab gran recomissió de la dita ciutat e ciutadans e habitadors de aquella, e que li’n fos fet correu, e que fos escrit a algú qui fos ben servidor del dit nostre Sant Pare que li donàs la dita lletra».

El 1458 es negà a reconèixer els drets de Ferran, fill natural d’Alfons IV, sobre Nàpols i hi afirmà els de la Santa Seu. Arran de la presa de Constantinoble pels turcs (1453), intentà organitzar una gran croada, que fou predicada per Giovanni da Capistrano. Amb la col·laboració d’Hongria i de János Hunyadi, ban de Croàcia, gestionada pel legat papal Juan de Carvajal, aconseguí de recuperar Belgrad (1456), i amb l’ajuda d’Alfons IV, d’alliberar Albània (1457). Nomenà cardenals (1456) els seus nebots Roderic de Borja —més tard papa sota el nom d’Alexandre VI— i Lluís Joan del Milà. Feu capità general dels estats pontificis Pau Lluís de Borja, germà de Roderic. 

Aquest nepotisme i la protecció que oferí a les famílies Borja, Llançol i Milà, a més dels nombrosos catalans ben introduïts als alts llocs de l’església, li crearen l’animadversió dels romans. Per ordre seua fou revisat el procés de Joana d’Arc, la qual fou declarada innocent. Incoà el procés de canonització de Vicent Ferrer, que ell havia conegut a Lleida. Instituí, per a tota l’Església, la festa litúrgica de la Transfiguració del Senyor (1457) per a commemorar la victòria de Belgrad.

 

Fonts: David Garrido, «Calixt III, papa: “e és català de nostra nació”», Diari La Veu, 2018 /Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.