Un poema narratiu sobre un infant que fuig de la foscor

Quan algú acusava Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 1920-Los Angeles, Califòrnia, 2012) d'excessivament sentimental, l'escriptor adduïa que ell ensenyava la gent a plorar: en les seues obres, com Les cròniques marcianes, Les pomes daurades al sol o L'home il·lustrat, hi ha el malson i, de vegades, la crueltat, però sobretot la tristesa. Alguna cosa d'aquest sentiment impregna també Encendre la nit, un poema narratiu que conta la història d'un infant solitari que fuig de l'obscuritat i que, quan cau la nit, s'envolta de tota mena de llums: «la seua era l'única habitació / il·luminada de tota la contrada». Aquesta fòbia impedeix al nen jugar amb altres infants les nits d'estiu. De sobte, el visita Fosca, una figura estranya que li mostra tot allò que amaga la nit: els grills, les granotes, les estrelles, la lluna... i convenç el xiquet que, quan apaga els llums, en realitat el que fa és encendre la nit.

Les il·lustracions de Carolina T. Godina, en què predominen les gammes de grisos i blaus - en contraposició als tons càlids dels llums que envolten el protagonista en algunes escenes -, incorporen algun element no esmentat al text, com el gat o altres bestioles que habiten discretament la nit. No ha degut ser fàcil representar gràficament Fosca, un ésser fantàstic amb un punt tenebrós; encara que ensenya el nen a apreciar la nit, el cert és que recorda la mort: «tenia els cabells foscos / i els ulls foscos, / i portava un vestit fosc / i sabates fosques». És, probablement, una interpretació agosarada, perquè la lectura més immediata del poema parla de soledat, de por i, tal volta, de superació. Però és que els lectors agraïen a Bradbury les formes que tenia d'aproximar-se a la mort.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.