El 29 de juny del 1707 es va proclamar el Decret de Nova Planta que va fer desaparéixer el Regne de València, creat al segle XIII per Jaume I, i es va nomenar Capità General de València el sanguinari d’Asfeld, conegut per la seua brutal actuació a Xàtiva.
Fins aleshores hi regien els Furs, una compilació de lleis iniciada en el regnat de Jaume I i completada a les Corts del 1645. Els Furs eren constitució i codi legislatiu alhora, donaven entitat estatal al Regne i prescrivien el seu funcionament polític i jurídic, institucional i particular. Aconseguiren resistir els embats de l’imperialisme dels Habsburg, aquella dinastia germànica instal·lada a Madrid que, coses de l’atzar dels temps, s’entronitzà a la Corona confederal de catalans —valencians i illencs inclosos— i aragonesos, però sucumbiren a l’Espanya borbònica que conquerí militarment el Regne dels valencians i, per «dret de conquesta», el país fou annexionat a Castella (Espanya).
L’esclat de les Germanies (1520-1522) suposà un abans i un després en el desenvolupament polític del Regne. La derrota final agermanada inicià un període de passivitat institucional que s’accentuà en el segle XVII. No obstant això, el Regne i els seus Furs sobrevisqueren, malgrat el rei resident a Castella i castellanitzat. La mort del darrer Habsburg, Carles II, inicià un plet dinàstic en què el Regne dels valencians i la resta dels Països Catalans feren costat a l’arxiduc Carles d’Àustria contra el duc Felip d’Anjou, francés —l’enemic tradicional de la Corona catalanoaragonesa— i amb el suport de Castella.
Felip, convertit en Felip V de Castella (Espanya), no dubtà a devastar el Regne com a càstig pel seu suport a Carles, el rei Carles III dels valencians, l’últim rei que jurà els Furs. Així, el 29 de juny del 1707, després de ser derrotat l’exèrcit austriacista a Almansa (25 d’abril), el rei borbònic derogà els Furs per «dret de conquesta» i annexionà el Regne de València a Castella (Espanya). A partir d’aleshores, una chancillería, com al regne veí i enemic, entendria de les causes judicials, presidida per un capità general, autoritat espanyola d’ocupació, mentre que l’intendente (succedani de l’intendant francès) substituí l’antic batle.
El país fou dividit en corregiments: València, Alacant, Oriola, Xàtiva (rebatejada amb el nom San Felipe, en honor al rei Borbó), Peníscola, Xixona, Alzira, Morella, Alcoi, Castelló de la Plana i Dénia. Els consells —administració municipal— foren substituïts per ajuntaments i és llavors quan nasqué la figura de l’alcalde (paraula castellana) com a primera figura municipal. A diferència dels altres territoris de la Corona catalanoaragonesa, a València sucumbí fins i tot el dret privat, que mai ja no fou restablit. Felipe V, acabada definitivament la guerra (1714), rebé la sol·licitud de restablir el dret privat, el qual romangué a la Catalunya estricta, però era tant el grau de castellanització institucional, amb un país infectat de buròcrates castellans, que finalment desistí de fer-ho.
La ràpida ocupació del Regne després de la desfeta d’Almansa precipità els esdeveniments. Malgrat les objeccions dels Consell d’Aragó, fou decretada la composició d’una nova Audiència amb igual nombre d’oïdors (jutges) valencians que castellans, huit en total, i presidida per un regent (president) castellà, càrrec per al qual fou designat Pedro Colón de Larreátegui, membre d’una prestigiosa —a Espanya— nissaga de juristes i personatge amb una dilatada carrera en els consells de govern: havia estat conseller del Consell d’Ordes Militars, del d’Índies, però al que aspirava veritablement era a un lloc al consell que manara de veres, el de Castella. A contracor fou enviat a València, a «províncies» i ell acceptà. Seria premiat per això en el futur i acabà ocupant una poltrona a la Cambra de Castella. Des del primer moment en què arribà a València, Larreátegui «el castellanitzador» es comportà com un funcionari menyspreador del dret i la llengua autòctones i partidari de convertir l’Audiència en una chancillería castellana. Fou un partidari aferrissat d’eliminar el català de tota actuació judicial, la qual cosa l’enfrontà amb l’agonitzant Consell d’Aragó. Larreátegui no fou enviat a València debades.
Des de la victòria borbònica d’Almansa i potser des de molt més abans, la determinació del govern de Felip V era ben evident: acabar amb els Furs i l’entramat institucional valencià. Mancava el coup de grâce final, que se substancià amb el decret d’abolició del Furs del 29 de juny. L’animadversió contra la llengua dels valencians la tenia Larreátegui també contra els propis valencians, als quals no volia veure ni en pintura; fins i tot arribà a sol·licitar escrivans castellans per a l’Audiència valenciana, a la qual cosa s’oposà el Consell d’Aragó, en teoria, encara l’únic òrgan del govern de Madrid a qui havia de retre comptes.
Amb l’abolició dels Furs valencians i aragonesos (el Principat català encara resistia), el Consell d’Aragó tingué els dies comptats i fou suprimit oficialment i per sempre el 15 de juliol del 1707. La Corona d’Aragó, per al rei Borbó, havia deixat d’existir.
Els Decrets de Nova Planta són el conjunt de lleis sancionades i promulgades per Felip V a l’inici del seu regnat —el primer decret és del 1701, i el darrer del 1719— que implantaren el règim absolutista a la Monarquia d’Espanya. Amb totes aquestes lleis el monarca borbònic s’arrogà la sobirania dels regnes invocant un dret diví.
Fonts: David Garrido, «Valencianofòbia en 1707: Larreátegui, el jutge espanyolitzador», Diari La Veu, 2019
