El 26 de juny del 1653 va morir a Avinyó la teòloga, traductora, escriptora i priora dominica Juliana Morell, nascuda a Barcelona el 1594.
El 1607, l’any en què a Colònia venia al món una altra erudita, Anna Maria van Schurman, Juliana Morell decidia no casar-se amb un noble de Provença amb qui el seu pare havia concertat el matrimoni i ingressar en un convent. Diferent seria, en aquest aspecte, el cas de Schurman, ja que a ella fou el seu progenitor, al llit de mort, qui li demanaria que no prenguera mai espòs i que continuara amb els estudis. «La dona que volia adquirir coneixements era titllada immediatament de pervertidora de l’ordre social, es creia que la seua finalitat d’aprendre era dominar i humiliar el marit i malgastar-ne els cabals. Perverses, golafres, corruptores, malgastadores, indisciplinades, vulnerables, mancades de racionalitat… un llarg catàleg de virtuts negatives els són atribuïdes en general, i això justifica tota forma de submissió que se’ls puga aplicar, des de l’autoritat paterna fins al matrimoni i la vida religiosa», adverteix Alba Espargaró (Aventureres de la història: els altres noms propis de la història de Catalunya, 2016). Totes dues seguien, doncs, el camí triat per tantes altres dones amb elevats dots intel·lectuals, que havien escollit el celibat pels mateixos motius.
Sovint, quan es parla de Juliana Morell s’empra una imatge que adapta el model usat per representar els homes savis (treballant en un pupitre a l’estudi o a la cel·la). Un model que, en essència, també veiem en el retrat de Schurman pintat per Jan Lievens. I no ens hauria d’estranyar si tenim en compte la saviesa que va assolir amb molta precocitat. El seu pare, Joan Antoni Morell, un home culte i erasmista, descendent de jueus conversos, que comerciava amb teles i estava emparentat amb el banquer Damià Puiggener, així que es va adonar de les seues capacitats va posar tots els mitjans de què disposava per tal d’instruir-la. Als quatre anys, ja tenia tres preceptors i rebia formació al convent de Montsió; als set, sabia llatí, grec i hebreu; als dotze, àrab, sirià, italià, francès i espanyol i «coneixia en profunditat les humanitats, la lògica i la moral», i, als dèsset, «llegia, escrivia i parlava en catorze idiomes». Amb aquest programa intensiu, «d’una part, veié estimulada fortament una intel·ligència excepcional i una enorme capacitat d’aprendre, i de l’altra, se la confrontà a un model femení tan rígid i negatiu, que li creà greus problemes de consciència, escrúpols que prompte la portaren a una forta crisi, que va viure ja a terres franceses», apunta Espargaró.
El 1600, Joan Antoni Morell, a causa d’uns deutes i de l’acusació de complicitat en un crim, va fugir a Lió, on portaria la filla l’any següent perquè continuara la seua formació en filosofia, teologia, dret, física, astronomia i música. En aquesta ciutat, el 16 de febrer del 1606, va convocar un acte públic en què Juliana, a fi de mostrar les competències científiques i humanistes, havia de defensar una tesi en filosofia, que va dedicar a la reina de França, Maria de Mèdici, i a diverses princeses europees. Hi van assistir bisbes i prelats de totes les ordres, diverses autoritats, intel·lectuals (com ara el filòsof belga André Schott, que la va considerar el nou fènix del segle), juristes (com ara l’alemany Henry Journmann) i teòlegs. Arran de la fama adquirida, fins i tot Lope de Vega va compondre uns versos en honor seu a El laurel de Apolo: «Las Gracias y las Musas diez pudiera / Que por Cayo Antipatro, / Decir aquella hipérbole que fuera / Más ajustada a un ángel, pués lo ha sido / La que todas las ciencias ha leído / Públicamente en cátedras y escuelas / Con que ya las Casandras y Marcelas / Pierdan la fama, y a tu frente hermosa / Rindan en paz la rama victoriosa, / Que en tus sienes heroicas y divinas / Las del laurel son hojas civilinas / Haciéndolas en toda compentencia / Ventaja tus virtudes y tu ciencia.»
Apunta Rosa Maria Alabrús: «L’acabalat Morell desafiava els cànons establerts a l’època sobre el que devia fer i saber una dona. Aspirava que, per mitjà de la filla, es difonguera el coneixement, enfront del model que circulava de dona visionària d’experiències místiques personals sense preparació intel·lectual» (Entre el protestantismo y el catolicismo. Conversión y espiritualidad femenina: Juliana Morell, 2017). Un poc més endavant, es van traslladar a Avinyó, on la jove va obtindre el grau de doctora en Lleis l’agost del 1608, als catorze anys, amb la defensa pública d’una tesi en jurisprudència al palau pontifici davant d’una audiència nombrosa entre la qual es trobaven personalitats del món universitari, de les comunitats religioses i de la societat civil. Fou aleshores que es va enfrontar al seu pare, que volia que contraguera matrimoni, i va prendre la decisió d’ingressar al convent dominic de Santa Pràxedes d’aquesta urbs. Dins dels seus murs, va traduir del llatí al francès tractats de Sant Vicent Ferrer i de Sant Agustí, amb anotacions i comentaris propis, i va escriure obres de caràcter pietós i espiritual, poemes en llatí i francès i textos en prosa, com l’Oració recitada davant de Paulo V. Tot plegat, una producció més bé escassa si tenim en compte el que una persona com ella hauria pogut dur a terme. Va preferir lliurar-se sense reserves a la disciplina i la mortificació conventuals bona part del temps.
L’única dona citada al paranimf de la Universitat de Barcelona, Juliana Morell, igual que Anna Maria van Schurman faria uns lustres més tard -ateses, és clar, les diferències entre les opcions de vida que cadascuna va poder elegir, determinades per la visió protestant, en un cas, i per la contrareformista, en l’altre-, va considerar, de nou, que la virginitat era l’únic camí que permetia el treball intel·lectual a les dones.
Fonts: Sebastià Carratalà, «Juliana Morell», Diari La Veu, 2017 / Nosaltres la Veu, 2020
