Janis Joplin, icona del moviment hippy i la música rock de la dècada del 1960, una artista salvatge i vulnerable alhora, va llançar un crit llastimós i desesperat que ningú no va sentir. Un crit esgarrifós que provenia d’un dolor profund i brutal. No tenia filtres, les lletres de les seues cançons mostren els desitjos més íntims i personals.
Per entendre l’origen d’aquest desfici existencial, cal remuntar-se al Texas dels anys 50 del segle passat. Concretament, a Port Arthur, la ciutat on va nàixer i on va viure una infantesa i una adolescència molt complicades a causa de la incomprensió familiar i l’assetjament escolar. El fet de créixer acomplexada pel seu físic va provocar que la futura cantant es creara un personatge inconformista i rebel com a autodefensa, que no callara res i que lluitara per la integració racial en un lloc i en una època en què persistia, i amb força, la sinistra presència del Ku Klux Klan.
Janis, que volia fugir de tot això, va conéixer un grup de joves que va portar a la seua vida l’única cosa que necessitava per sentir-se feliç, la música. Als setze anys, fascinada pel que estava descobrint, recorria els bars més sòrdids de Louisiana per escoltar jazz i blues.
L’any següent va començar a cantar el que al sud dels EUA anomenaven despectivament «música de negres» i de seguida va guanyar certa popularitat tant per la veu com per la seua «problemàtica» personalitat, ja que solia barallar-se amb tothom. Texas era un estat molt purità i conservador on Janis no encaixava, així que el 1963 se’n va anar a San Francisco per fer tot el que li impedien al lloc d’origen.
En aquesta ciutat, es va instal·lar a casa d’una parella d’amics, Jorma i Margareta Kaukonen, i amb ells va enregistrar una cinta casolana amb aire de blues. A més, entre altres coses, es va iniciar en el món de les drogues de disseny, com ara amfetamines i LSD, i també en l’heroïna. Finalment, un agent de la Big Brother va escoltar aquella cinta i li va proposar que s’unira a la banda i gravara el seu primer àlbum, una producció de rhythm-and-blues imperfecta en què la força de la Joplin ja brillava en peces com ara «Women is losers».
Va fer el primer gran concert el juny del 1967 -l’anomenat «estiu de l’amor»- al Festival de Monterrey, la primera gran trobada de rock de la història, on el públic va valorar molt la manera de cantar i la presència escènica d’aquella jove desmanegada, de cabells rojos i cara pigada. El magnetisme i la personalitat que irradiava es va manifestar tan bon punt va pujar a l’escenari i, com si fora un encanteri, es va convertir en la musa de la multitud, que l’escoltava hipnotitzada. Monterrey va catapultar a la glòria l’activista adolescent de Texas que defensava la integració i lluitava contra el Ku Klux Klan; la jove provocadora que buscava brega als bars de Louisiana; la cantant que es va enganxar a les drogues buscant la intensitat de la vida beatnik, els bohemis que rebutjaven les convencions socials; l’estrella hipersensible i feréstega que necessitava desesperadament l’amor sense renunciar a la llibertat…
Uns mesos més tard, va publicar el segon àlbum amb la Big Brother, que va ser disc d’or només tres dies després d’eixir a la venda i del qual es van vendre en un mes un milió de vinils. Alhora que la seua popularitat creixia, també ho feia la seua addicció a les drogues i al whisky. Volia viure al màxim i, si s’assabentava de l’aparició d’algun estupefaent nou, el tastava. Una carrera boja en cerca de tots els paradisos artificials imaginables que la van conduir massa prompte a la vora de l’abisme.
Aquestes addicions nocives l’ajudaven a lluitar contra un enemic poderós: la por escènica. Bevia alcohol per véncer-la i relaxar-se mentre actuava i, quan acabava, consumia heroïna per rebaixar l’estrés i l’ansietat i canalitzar tota l’adrenalina que havia generat durant el concert.
Poc després va canviar de banda, els membres de la Big Brother no van acceptar mai «la nova» que havia conquerit el públic. El mànager, Albert Grossman, que també representava Bob Dylan, va buscar músics per formar el grup perfecte per a Janis: la Kozmic Blues Band, amb la qual va llançar a principis del 1969 el tercer treball, que inclou temes com ara «Maybe». Llavors, a la Dama Blanca del Blues, van començar a anomenar-la la Bruixa Còsmica. Bruixa perquè encisava el públic, i còsmica pel nom de la formació.
El 1969 va ser un gran any per a la carrera de Janis, ja que va dur a terme una gira per Europa en què va ser molt aclamada, especialment a Londres, i, a més, el 16 d’agost, va tornar a triomfar en un festival multitudinari: Woodstock. Aquell dia, va pujar a l’escenari i es va convertir en llegenda viva. Era una bèstia de l’escena. Diuen que el seu cos era una central nuclear, i la seua veu, la del dimoni.
Malauradament, aquell any també va ser molt caòtic en la vida personal de la cantant, que es va submergir en una terrible depressió que la feia saltar de parella en parella. Desitjava trobar algú que l’estimara per ella mateixa, no per ser una gran estrella de la música; tanmateix, ningú es prenia seriosament la relació amb ella, els nombrosos amants eren infidels o l’abandonaven al cap de poc temps. «A l’escenari, quan cante, faig l’amor amb vint-i-cinc mil espectadors; després me’n vaig a casa sola», afirmava.
El darrer concert de Janis Joplin amb la Kozmic Blues Band va tindre lloc el desembre del 1969 al Madison Square Garden de Nova York. Estava cansada, devastada per l’addicció a les drogues -amb prou feines pesava 35 quilos-, i va decidir rehabilitar-se. No obstant això, no va ingressar en una clínica, sinó que va provar de desintoxicar-se d’una manera més pedestre. Se’n va anar amb una amiga al Brasil en època de carnestoltes per tal de distraure’s i oblidar-se de l’heroïna. Allà, durant uns mesos de vida sana i plàcida, va conéixer David Niehaus, un rodamon que no sabia que era famosa i que la va convidar a fer la volta al món amb ell. Una oferta molt abellidora que, finalment, va rebutjar per acceptar la del mànager, que ja ho havia preparat tot per rellançar la carrera de la Bruixa Còsmica amb una altra banda.
Janis va rebutjar l’amor, va renunciar a una vida anònima viatjant d’un lloc a un altre al més pur estil hippy i va triar, una vegada més, la música. Amb la Full Tilt Boogie Band, es va presentar al Festival Express i va tornar a tastar l’èxit, la fama, els diners, les drogues i el caos. No es va oblidar de David Niehaus, però va trobar un altre amor, Seth Morgan, un camell i proxeneta que freqüentava el seu cercle d’amics, i de seguida es va comprometre. Tot semblava marxar bé, pensava que per fi havia descobert l’home perfecte i, a més, estava treballant en un nou disc: Pearl.
El dissabte 3 d’octubre del 1970, va anar a l’estudi de Los Àngeles per escoltar la part instrumental del tema «Buried alive in the blues». Estava molt contenta, la satisfeia el resultat de l’enregistrament de l’àlbum i, a més, aquella vesprada arribava el seu xicot per celebrar-ho junts. Però aquest no va viatjar mai a Los Àngeles. Quan Janis va trucar a San Francisco per parlar amb ell, li va respondre un amic del camell, que li va dir que Seth estava de festa amb unes xiques que acabava de conéixer i que no tenia cap intenció d’agafar l’avió.
Decebuda, se’n va anar a prendre unes copes amb la banda i de matinada va tornar sola a l’habitació de l’hotel. L’endemà, així que van veure que no acudia a l’estudi de gravació, van anar a buscar-la. Una sobredosi d’heroïna d’extrema puresa havia posat fi a la seua vida just abans de publicar el disc més ambiciós.
L’autòpsia va determinar que tenia el fetge a punt de rebentar. De fet, en poc de temps havia superat unes huit crisis per sobredosi. Joplin sabia que moriria jove i li era igual. Feia setze dies que havia mort Jimi Hendrix. Tots dos tenien vint-i-set anys.
El cos va ser cremat i les cendres escampades des d’una avioneta a l’oceà davant de la costa californiana. Una dramàtica història que hauria pogut canviar un simple telegrama. Un telegrama que no va rebre mai.
David Niehaus, el rodamon del Brasil, no s’havia oblidat de Janis -continuaven en contacte com podien- i li va enviar un cable a l’hotel de Los Àngeles que hi va arribar el 5 d’octubre, un dia després de la seua mort. El missatge deia: «Et trobe molt a faltar. Les coses no són iguals quan estàs sol. Em puc reunir amb tu a Katmandú quan vulgues. T’estime. Més del que imagines».
