El palau de Betxí (la Plana Baixa), també anomenat castell de Betxí o castell-palau dels comtes d’Ariza o dels Guadalest, situat a la plaça Major del municipi, és un edifici residencial construït a finals del segle XVI sobre una fortalesa medieval. Per la seua qualitat patrimonial, aquest monument és considerat un dels màxims exponents de l’arquitectura nobiliària del renaixement valencià.
Té els orígens en una torre-alqueria d’època islàmica que després de la conquesta cristiana es va transformar en el palau gòtic de la família Rois de Liori. Als segles XV i XVI, es va fortificar, incorporant-hi quatre baluards i una portada renaixentista. Després d’un llarg període d’abandonament i declivi fins a mitjans del segle XIX, va ressorgir com a edifici sociocultural (cinema, teatre, casino-sindicat) a mans del mecenes Pascual Meneu que va dur a terme canvis notables tant en la configuració exterior del monument com a l’antic claustre. Una nova altura sobre el pati renaixentista va comunicar amb les dependències privades de Meneu, on encara es conserven pintures costumistes, sostres de fusta i revoltons ceràmics pintats, paviments decorats amb taulell hidràulic i una ampla i còmoda escala construïda amb grans peces de marbre blanc i reixes modernistes. Posteriorment, encara va tornar a abandonar-se i subdividir-se, i va perdre part del claustre. A mitjans del segle XX, l’Ajuntament es va decidir a recuperar-lo.
Estructura
Presenta una planta quadrangular que s’ordena a partir d’un pati central d’estil renaixentista. Comptava amb fossat i amb quatre torrasses a les cantonades de les quals només conserva la planta baixa de les dues posteriors, amb basament de carreus en talús amb un bordó sobre el qual arranca la fàbrica de maçoneria. De les torres que flanquejaven la façana, només resten els fonaments.
El pati és l’element central del palau, amb arcs carpanells sustentats per columnes jòniques i arcades de concepció i motlluratge severs. N’hi ha tres als costats grans i dos de més amplada als petits, decorats amb escuts i medallons als carcanyols, rètols als àpexs dels arcs i claus marcades a l’estil renaixentista. La cronologia correspon al 1510 i 1571 i mostra semblances amb l’arquitectura d’Alonso de Covarrubias a l’Hospital de Tavera de Toledo.
La part més antiga de l’edifici és la crugia del fons, formada per una nau rectangular coberta amb volta de canó de rajola amb orientació nord-sud. També conserva un arc apuntat que dona pas al pati davant de la porta d’entrada.
A l’exterior, únicament es conserva la portada rústica encoixinada d’estil manierista, amb un arc de mig punt d’ampli dovellatge apuntalat, flanquejat per pilastres toscanes amb tambors desestructurats. Aquesta portada és un exemple del serlianisme que domina els anys seixanta del segle XVI en l’arquitectura valenciana, ja que té l’origen en els repertoris subministrats per l’arquitecte i tractadista italià Sebastiano Serlio.
Restauració
Durant el 2008 s’hi van fer treballs arqueològics que van descobrir el que poden ser els fonaments d’una torre de la fortalesa medieval de mitjan segle XIV i restes humanes, que podrien correspondre a una antiga necròpolis islàmica anterior al castell (segle XI-XIII).
El 2013 es va emprendre les actuacions encaminades a eliminar els principals elements impropis del claustre. Una nova coberta metàl·lica a nivell del sostre primer del pati renaixentista va substituir la teulada de fusta que travessava els capitells de les columnes jòniques. A més, una nova coberta inclinada de fusta ha completat la construcció del cantó nord-est del claustre, seguint el sistema constructiu existent de cabirons de fusta i revoltó ceràmic.
