Era llei de vida; d’ençà que el món era món sempre havia sigut així: les maduixes es dividien en tres categories perfectament delimitades i pertànyer a un grup o a un altre marcava la diferència. Les famílies, és clar, volien el millor per les seues estirps i s’esforçaven per arribar tan alt com els fos possible. Hi havia les maduixes excel·lents, que eren les més saboroses, les més brillants i boniques; un goig i un honor per a qualsevol família. Eren d’un color roig intens, amb una pell tibant i unes llavoretes menudetes i simpàtiques; eren les primeres de cada remesa, amb un sabor molt preuat; tan bones per dins com per fora. Aquestes maduixes, les primerenques, tenien el do d’agradar a tothom i s’enviaven als paladars més exquisits, fent d’elles l’àpat més esperat en celebracions i festivitats. Després estaven les maduixes mitjanceres, que no eren ni tan boniques ni tan bones com les primeres. Aquestes, les mitjanceres, havien d’esperar el seu torn per poder abandonar la família i anar a recórrer món quan els arribara el moment, i potser no tenien la pell tan lluent ni tan brillant, o tenien unes llavors massa grans; potser les fulletes de la tija els queien massa avall i havien impedit que tota la pell prenguera un color roig uniforme. Únicament els quedava el consol de saber que –amb sort– podrien acabar en companyia d’altres fruites fetes macedònia; i mira, si més no, posarien punt final al seu recorregut ben divertides. No seria una fita per contar a les següents generacions ni deixarien ben alt el nom de la seua casa, però almenys els quedava el consol d’acabar contentes. Clar que després hi havia les tardanes; maduixes que arribaven a les acaballes de la temporada i eren o bé massa madures i tenien ja un punt de passades o bé havien eixit tard i no havien tingut temps de fer tot el procés. Tampoc no tenien una forma agraciada, ara n’eixia una molt menuda ara una altra plena de bonys; res a veure amb les mitjanceres (ni de lluny)… i ja de les primerenques ni dir. Què hi farem? Els tocava doncs el fi més dur de pair: convertir-se en melmelada, resignar-se i acceptar que serien engolides pel sucre, un company de viatge que les arrossegaria al fons del pot i els furtaria tot el protagonisme. Serien, a més, l’afegitó que apareixeria darrere de la melmelada: melmelada de… «maduixa». Tan accidental i tan indiferent com ho podria ser qualsevol altra fruita.
Però les històries –com les remeses de maduixes– s’anaven repetint una i una altra vegada; contarelles de veïnat que recordaven proeses increïbles, fites extraordinàries que eren l’orgull dels seus: «te’n recordes de ma tia? Quin goig veure-la eixir en la primera tanda» –deia la mare al pare, a l’hora de sopar. Les maduixetes menudes escoltaven atentes i l’endemà a l’escola ho repetien fil per randa, com ho havia dit la mare la nit abans.
«Això no és res, mon pare tenia un germà que va eixir cap a un restaurant amb tres estreles Michelin» -deia un amic a l’hora del pati.
«Ah, i què et pareix açò? La germana de ma mare va acabar a un platet finíssim acompanyada d’unes amigues i dues copes de cava. Dos que anaven a casar-se. Que què?» –presumia una altra amiga mentre totes les maduixetes l’escoltaven embadalides.
I heus ací que la protagonista d’aquest conte callava i pensava, sense esma per contradir ningú, que potser no tothom vol ser la primera, i que potser tothom no vol ascendir; que cap la possibilitat per menuda i remota que siga que les tardanes estiguen contentes de ser una futura melmelada. Ella s’ho veia vindre, imperfecta com era. Tenia tot el que s’esperava d’una maduixa tardana: era menudeta i escarransida, amb més bonys del compte i amb unes fulles llargotes que li havien tapat la pell a l’hora d’acolorir-se i ara era meitat blanca i meitat roja. Però i què? No passava res, ella estava contenta de ser com era i d’acabar convertida en melmelada. Sabia del cert que faria una bona melmelada, encara que mai ningú no la recordaria ni la reivindicaria amb orgull. Ella tenia el seu orgull, i la confiança necessària com per saber que allò que era, ho era de la millor qualitat.
«Exacte. Un cafè amb llet i dues torrades amb melmelada de maduixa» –va dir mentre acomiadava el cambrer. I es va quedar callada, amb els ulls tancats i el somriure als llavis asseguda a la terrassa, gaudint del bon oratge en aquell dissabte de primavera assolellada. El cambrer va tardar poc i la comanda va arribar de seguida. Un glopet a la tassa i el cafè estava just, en el punt perfecte de tebior que tant li agradava. Va estendre la melmelada amb calma per damunt de la rosca, movent lenta el ganivet a dreta i esquerra. En alçar-la, va advertir que aquell color roig era certament bonic, d’un roig especial, es va dir, i amb la rosca a la mà i va fer-hi el primer mos. El sabor dolç de la maduixa la va encisar: confitant-li tota la llengua amb un regust deliciós. Llaminera com era, el pa amb melmelada era el seu esmorzar preferit, i quan va acabar d’empassar-se la segona rosca va pensar que aquell moment, amb la tranquil·litat de la terrassa, amb el sol i la quietud en aquella hora del matí eren tot un goig. I així, callada i introspectiva, es va delectar amb el sabor de la melmelada i es va deixar endur, endolcida, pels pensaments. Quina sort, nàixer maduixa i acabar regalant al món un sabor tan meravellós.
«Cambrer: dues rosques amb melmelada més, per favor».
