La Torre d’Hèrcules o Sant Josep, a la Vila Joiosa (la Marina Baixa), és un monument funerari romà de la meitat del segle II dC, situat a pocs quilòmetres de la ciutat romana d’Al·ló.
Té planta rectangular i consta d’un podi esglaonat de cinc grades, de les quals la primera està parcialment soterrada. Sobre aquest hi ha el cos central, amb murs llisos i pilastres de reforç als cantons. La construcció és rematada amb un segon cos bastit molt probablement al segle XVIII, ja que apareix als dibuixos de Laborde.
Per les restes trobades al voltant, se sap que els capitells de les pilastres eren d’estil corint. També hi han aparegut fragments de l’arquitrau. S’ha plantejat la hipòtesi que el remat del monument fora piramidal, tenint en compte altres monuments funeraris de l’època romana. L’interior consta d’una única sala coberta amb una volta de canó.
Està representat en diversos documents gràfics d’Antoni Valcárcel Pío de Savoia i Moura, més conegut com el comte de Lumiares (segle XVIII), i de Laborde (segle XIX), on es veu com és en l’actualitat.
El recinte funerari
La Vila Joiosa té una gran riquesa arqueològica. Entre totes les restes, hi ha elements únics com el derelicte Bou Ferrer, un dels vaixells enfonsats més importants de la Mediterrània.
Un estudi del recinte funerari de la torre de Sant Josep, publicat a la revista científica Lucentum de la Universitat d’Alacant, revela l’entitat i el significat d’aquest jaciment, un dels més amplis, dins de la seua categoria, coneguts fins ara. Aquesta investigació, duta a terme per l’arqueòloga Ana María Charquero i per Diego Ruiz Alcalde, arqueòleg de Vilamuseu, aporta dades sobre els usos d’aquest espai en època romana.
El recinte funerari, construït igual que la torre d’Hèrcules a mitjans del segle II dC, consisteix en un mur de traçat rectangular, de 36 metres de perímetre, amb un alçat d’encofrat (formigó romà) de 50 cm de gruix que se sustenta sobre uns fonaments de maçoneria una mica més amples i amb les dues cantonades de la façana que donava al mar de carreuat.
El costat del recinte que dona a l’actual municipi va tindre una porta amb un llindar de 2,4 m (8 peus romans), emmarcat per uns brancals de carreu lleugerament avançats respecte a la línia exterior del mur.
Des d’una de les vies romanes d’accés a Al·ló, un camí vicinalis o secundari conduiria a aquest ampli espai sagrat de 303 m², des de la porta del qual, el visitant accediria directament a una de les obertures que té la torre per dur a terme ofrenes normalment de vi en honor al difunt una vegada acabada la sepultura.
El difunt enterrat a la torre podria ser el propietari d’una vila rural a l’est de la ciutat romana que desitjava reposar als seus terrenys, desvinculant-se així de les necròpolis urbanes comunes que ocupaven els marges de les vies d’entrada a la ciutat romana d’Al·ló, mostrant així la rellevància que posseïa en vida.
Atés que es tracta, a més, d’un espai dins dels terrenys privats de la vila, aquest estudi ha conclòs que la finalitat d’aquest recinte d’obra, més que la de delimitació parcel·lària, hauria estat proporcionar privadesa a l’espai sagrat que acotava. D’aparença exterior austera, el pes del programa decoratiu s’hauria de trobar a l’interior, que albergaria pedestals honorífics coronats per escultures i zones enjardinades. No obstant això, aquest recinte fúnebre també contribuïa a enaltir la monumentalitat de la tomba del finat.
L’anàlisi de restes romanes similars ha revelat que moltes vegades aquests espais evoquen les muralles de les ciutats dels vius i són una al·lusió a la inviolabilitat de l’espai destinat als difunts. Una imatge que en aquest cas tindria un especial simbolisme per als transeünts marítims que albiraven la torre i el recinte des de la mar. Per trobar exemples de recintes funeraris romans de dimensions equiparables i que tanquen un únic monument hem d’anar a la Gàl·lia i la Britània romana, ja que el de la Vila Joiosa presenta una superfície que supera la gran majoria de recintes coneguts a Hispània.
