L’11 de maig del 1987 va morir a Gandia el sacerdot, professor, escriptor i crític d’art Alfons Roig Izquierdo.
Nascut a Bétera (el Camp de Túria)) el juliol del 1903, fou un exemple i un referent cabdal per la seua obra i influència en uns anys en què l’interés seriós per la cultura tenia un valor cívic evident. La seua personalitat irradiava independència de criteri i sensibilitat artística. En el context d’una Església tan ofuscada i integrista, tridentina i franquista com la valentina, la seua actitud a contracorrent i el seu tarannà dialogant era un escàndol.
Va ser un dels primers a parar atenció en l’art abstracte i tenia interés per tot l’art contemporani: Picasso, Klee, Mondrian, Kandinsky, Dubuffet… Va ser seguidor de l’informalisme, la neofiguració i les postavantguardes que redefinien els llenguatges artístics al segle XX.
Fou professor al Seminari Metropolità i a l’Escola de Belles Arts. Hi ensenyava «Litúrgia i cultura cristiana». Sorprenentment, però, era dels pocs professors que parlava d’art contemporani als alumnes de l’escola. Havia començat amb un interés apassionat per l’art sacre i per la renovació del concepte arquitectònic aplicat a les esglésies de nova construcció, com la imponent capella de Ronchamp, obra de Le Corbusier.
El debat estètic era molt viu als anys cinquanta i seixanta. Potser perquè era, en algun sentit, una mena de substitut del debat polític. Val a dir que fou en aquest ambient de discussió abrandada sobre art, estètica i societat, que es varen conformar les idees que Fuster va plasmar al seu assaig primerenc El descrèdit de la realitat (Editorial Moll, 1955). Un ambient que tindria algunes baules significatives amb el crític Aguilera Cerni i la seua revista Suma y Sigue del arte contemporáneo, amb Ernest Contreras a Alacant i amb el jove Tomàs Llorens, futur autor intel·lectual del projecte de l’IVAM. Es discutien molt llibres com L’espiritual en l’art, de Kandinsky. La «deshumanització de l’art» de què havia parlat Ortega hi era un argument reiterat, així com el debat sobre art compromés i realisme socialista versus abstracció, o informalisme versus neofiguració.
El 1953 i el 1955 va viatjar a París, on va eixamplar els seus estudis d’art i on va conéixer als més famosos artistes i estudiosos del seu temps, a molts dels quals va conéixer gràcies a Madame Kandinski, esposa del pintor, amb qui tenia una amistat especial. També va mantenir relació amb alguns membres de la Generació del 27, com ara María Zambrano. Va col·laborar amb la revista l’Art Sacré i el 1956 fou becat pel govern francès per tal d’estudiar l’arquitectura religiosa moderna a França. Així va poder viatjar i estudiar per diversos països d’Europa, entre els quals França, Suïssa i Itàlia. Va exercir de crític d’art a la revista Saó. El 1958, el govern francés el va condecorar Officier des Palmes Acadèmiques i, el 1960, li va concedir una nova beca per estudiar l’arquitectura religiosa moderna a Alemanya.
El 1969, Alfons Roig heretà l’ermita de Llutxent, a la Vall d’Albaida, que es va convertir en el seu refugi material i espiritual, la seua obra més estimada, que ell preservà i reconstruí. Va viure a l’ermita fins a la seua mort.
La Diputació de València -hereva del llegat bibliogràfic i pictòric d’Alfons Roig- va publicar el 1988 el catàleg Alfons Roig i els seus amics, amb testimonis de gent propera (Joan Fuster, José Luís L. Aranguren, Vicent Ventura, Doro Balaguer…, entre molts altres) al catàleg de les exposicions celebrades a la Sala Parpalló i al Palau dels Scala com a homenatge pòstum. Un llibre valuós, a cura de dos grans amics i deixebles de don Alfons, com havien estat, i són, Artur Heras i Josep Monter.
El 2007 es va fer també una exposició monogràfica dedicada a Alfons Roig al Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València, fruit de la qual és el magnífic llibre-catàleg Alfons Roig (1903-1987), una vida dedicada a l’art, publicat pel MuVIM, amb textos de Juan Manuel Bonet, Carlos Plasencia i Josep Monter. Recentment, i al fil d’una exposició realitzada també al MuVIM sobre Alfons Roig i els escriptors de la generació del 27, comissariada per Rosa Mascarell Dauder, ha aparegut el llibre Alfons Roig i la generació del 27 (MuVIM, 2017), ple de textos i apunts interessants, i també l’Epistolario Alfons Roig Maria Zambrano, 1955-1985, a cura de l’artista i estudiosa Rosa Mascarell Dauder (Institució Alfons el Magnànim, 2017), que són les darreres i benvingudes aportacions al coneixement de l’obra i la personalitat, encara reblerta d’aspectes per descobrir, d’aquest gran homenot que fou Alfons Roig.
Fonts: Gustau Muñoz, «Alfons Roig, un homenot valencià», elDiario.es, 2018 / Feran Bono, «La Beneficència rinde homenaje a Alfons Roig con una exposición», El País, 1999 / «Alfons Roig, una vida dedicada a l’art», Universitat de València, 2007 / Viquipèdia
