Què pensen els signants de l’Acord del Túria sobre la qüestió nacional?

Analitzem els posicionaments en aquest sentit de Más País, Més per Mallorca, Chunta Aragonesista i Verds Equo.

Dilluns passat, Compromís va signar l’anomenat «Acord del Túria» amb les formacions Más País, Més per Mallorca, Chunta Aragonesista i Verds Equo. El pacte, definit com «de col·laboració», ratifica i reforça la cooperació que tots ells mantenen en els àmbits estatal i interterritorial, si bé els implicats neguen reiteradament que aquesta unió tinga traducció en aliances electorals. Una qüestió, aquesta última, que Compromís haurà d’afrontar de manera decidida tal com s’aproxime l’any electoral 2023, en què hi haurà eleccions municipals, valencianes i estatals. De moment hi ha el dubte si la coalició valencianista ha de teixir aliances o no amb Más País, amb la imminent plataforma de Yolanda Díaz, amb tots dos alhora o amb ningú. El debat anirà in crescendo a mesura que passen els mesos.

Eleccions a banda, hi ha una altra qüestió que sempre desperta interès en l’òrbita de Compromís, que és el seu posicionament sobre la qüestió nacional. La ponència política de Més Compromís, l’antic Bloc Nacionalista Valencià, partit clarament majoritari al si de la coalició Compromís, defensava «més sobirania entesa com a més i millor autogovern», com «més democràcia», com la «implementació de mecanismes efectius de participació ciutadana, d’autogestió i de cooperació, d’informació i d’intercanvi entre la societat civil i les institucions públiques» i, per últim, «més sobirania entesa com més justícia social». També deia, en un punt concret, que «refermem la nostra defensa dels mecanismes democràtics com a via per a acordar marcs de convivència, així com del respecte a la voluntat popular i al dret dels pobles –entre ells, el valencià– a l’autodeterminació i a decidir el seu futur, que són, a més, principis irrenunciables de la nostra acció política».

L’Acord del Túria s’ha establert amb una sèrie de formacions que també han hagut d’encarar aquesta qüestió. Més per Mallorca, que integra l’històric Partit Socialista de Mallorca –no confondre amb el PSOE, representat a les Illes pel PSIB–, de caire nacionalista, defensa «un plantejament nítidament confederal, vocacionalment confederal». Segons la coalició, concretament, cal «una confederació que duu al seu frontispici el dret a l’autodeterminació dels pobles, naturalment, que cada comunitat política pugui decidir sobre les estructures polítiques que més li convenen. Però sempre incardinant-se en estructures orgàniques a les quals cedeix, inevitablement, l’exercici de la sobirania i des de les quals es generen missatges adreçats a tota la ciutadania del territori en qüestió». Més per Mallorca, que governa a diverses de les màximes institucions illenques des del 2015, també «assumeix», a la seua ponència, «l’aposta per regulacions territorials, com els Països Catalans», terme absent a la ponència de Més Compromís, que quan es denominava Bloc Nacionalista Valencià sí que «contemplava la possibilitat d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història». La nova direcció del partit valencianista va aclarir a la mateixa ponència, en referència a aquesta omissió, que «no som sucursal de ningú», fet que va enutjar una part important de les bases de l’antic Bloc.

Evidentment, les altres formacions signants alienes al domini lingüístic –o, si més no, que no són d’obediència estricta a alguns d’aquests territoris–, no fan referències als Països Catalans o a termes similars a les seues ponències, i alguns fins i tot defugen la qüestió nacional. Al programa de Más País, partit clarament identificat amb Íñigo Errejón, hi ha una sèrie de punts a desenvolupar: el programa verd, l’econòmic, el de cures, el de sanitat, LGTBI+, benestar animal i canvi climàtic. El terme «autodeterminació» només s’aplica en qüestió de gènere, dins de la proposta de Llei Integral Trans, si bé sí que hi ha referències al model territorial –sempre en clau estatal– i una aposta per vincular la descentralització i la construcció de l’Estat del Benestar, que «al nostre país sempre han anat de la mà». «En aquest sentit, és necessari desenvolupar un acord federalitzant que reconega la diversitat i la plurinacionalitat del nostre país, i que el seu principal objectiu siga blindar els drets socials, en primer lloc, amb una reforma socialment i territorialment justa del finançament autonòmic». Alhora, només hi ha una referència valenciana, que és per a referir-se al desenvolupament de l’eix València-Saragossa-Canfranc. Més paraules hi ha sobre Catalunya, territori de què parla amb suport explícit a la taula de diàleg per «conformar un principi d’acord ampli de convivència per a Catalunya». Més País, amb fort arrelament a Madrid, és la segona força amb representació a l’Assemblea d’aquesta comunitat i la que té més regidors a l’Ajuntament de la capital espanyola, tot i que hi governa el PP amb Ciutadans.

Pel que fa a la Chunta Aragonesista, amb tres escons de 67 a les Corts d’Aragó, hi ha una aposta a la seua ponència per garantir «la cooficialitat de les tres llengües de l’Aragó: el castellà i l’aragonès a tot l’Aragó i el català a les seues zones d’ús, garantint-ne l’ensenyament a tots els nivells educatius», diuen en referència a la Franja de Ponent. Aquest partit sí que cita l’autodeterminació «del poble aragonès en un marc de solidaritat i cooperació amb la resta dels pobles» com a principi fonamental al seu primer article primer de les disposicions generals, on també apareixen reflectides les paraules «llibertat», «democràcia», «socialisme», «ecologisme» i «feminisme». A la ponència d’aquest partit, el terme «autodeterminació» hi apareix reflectit huit vegades –a la de Més per Mallorca tres i a la de Més Compromís una.

Pel que fa al partit Verds Equo, les seues referències polítiques estan, fonamentalment, centrades en la qüestió ecologista, i només hi ha referències nacionals a l’hora de parlar de «la qüestió catalana». Lamenten que «l’enquistament del procés ha suposat la primera bifurcació i dificultat per a l’agenda conquerida pels moviments populars», i «les reivindicacions territorials a Espanya, i en particular la catalana, s’han sobreposat a les qüestions socials, econòmiques i ambientals, relegant-les a un segon pla».