El 8 de maig del 1707 el vencedor de la batalla d’Almansa, duc de Berwick, entrà a la ciutat de València. Hi estigué només el temps suficient per organitzar la nova guarnició: nomenà l’espanyol dels Països Baixos Antonio del Valle y Monsoriu administrador de la plaça, i confià al marquès d’Asfeld, que llavors tenia assetjada Xàtiva, el comandament militar del Regne ocupat. Un mes després, «per dret de conquesta», el Regne de València deixava d’existir.
L’exèrcit borbònic dit de les Dues Corones (França i Castella) plantava els seus estendards a l’extrem sud del Regne amb fam de revenja i ànim de conquesta. A partir de llavors, els homes del duc Felip d’Anjou (el Felip V dels castellans) maquinaren la terrible repressió contra els valencians, que tingué el seu punt culminant amb el decret d’abolició dels Furs, les lleis del Regne, el 29 de juny del 1707. L’exèrcit militar donà pas a un altre de funcionaris castellans, absolutistes i valencianòfobs. El seu cap era el president de la nounada «chancillería» de València, el madrileny Pedro Colón de Larreátegui.
Derrotat l’exèrcit aliat i envaït el Regne per part de l’exèrcit francocastellà del duc de Berwick, Colón de Larreátegui fou triat a dit per Felip V, el 30 de maig del 1707, per preparar l’annexió del Regne de València a Castella. Buròcrata ocupant vingut amb l’exèrcit que envaí el País Valencià, fou el primer castellà que exercí com a president de l’Audiència valenciana. Encara, però, sobre els papers, regien —haurien de regir— els Furs.
Felip V i, sobretot, la camarilla d’arribistes que l’envoltava, tenien la decisió gairebé presa: els Furs molestaven, i més encara pel contrapoder que suposaven al poder absolutista del rei. La llei de Castella era la que més els convenia.
Des que arribà a València, Larreátegui «el castellanitzador» es comportà com un funcionari ocupant, menyspreador del dret i la llengua autòctones i partidari de convertir l’Audiència en una chancillería castellana. Fou un partidari aferrissat d’eliminar el català de tota actuació judicial, la qual cosa l’enfrontà amb l’agonitzant Consell d’Aragó. Larreátegui no fou enviat a València debades. Des de la victòria borbònica d’Almansa i potser des de molt més abans, la determinació del govern de Felip V era ben evident: acabar amb els Furs i l’entramat institucional valencià. Mancava el colp de gràcia final, que se substancià amb el decret d’abolició del Furs del 29 de juny.
L’animadversió contra la llengua dels valencians la tenia Larreátegui també contra els mateixos valencians, als quals no volia veure ni en pintura. Fins i tot arribà a sol·licitar escrivans castellans per a les escrivanies de l’Audiència valenciana, a la qual cosa s’oposà el Consell d’Aragó, en teoria, encara l’únic òrgan del govern de Madrid a qui havia de retre comptes. Amb l’abolició dels Furs valencians i aragonesos (Catalunya encara resistia), el Consell d’Aragó tingué els dies comptats. Fou suprimit oficialment i per a sempre el 15 de juliol del 1707. La Corona d’Aragó, per al rei Borbó, havia deixat d’existir.
Madrid nomenava corregidores i alcaldes el 1707 i des de Madrid. Els nostres consells i universitats foren convertits en ayuntamientos, a la faisó castellana. Els nostres justícies, batles, jurats i consellers foren substituïts per corregidores, alcaldes i regidores. A València ciutat volgueren imposar el model municipal de Sevilla. Els Furs foren abolits per «dret de conquesta», annexionat el Regne a Castella i convertida València en simple província del reialme de ponent, Larreátegui insistí en portar castellans, més i més castellans, com més millor, per a acabar de subjugar els valencians i convertir-los a la castellanitat.
Fonts: David Garrido, «La batalla d’Almansa», Diari La Veu, 2018 / David Garrido, «Valencianofòbia en 1707: Larreátegui, el jutge espanyolitzador», Diari La Veu, 2019
