La nova ruralitat és la ruralitat de sempre, amb les seues carències i el contacte transformador que ha fet què, al llargs dels anys, hi hagi gent que vulga quedar-se, respirar entre carrers amb poques floritures, en un entorn que enforteix i equilibra les perspectives que tenim del món. Un context dur en el qual les relacions humanes es construeixen amb la precisió de la forja de ferro de les destrals.
Vallibona, les arrels d’un poble conté el magma fotogràfic de Manel Bellver gestat al llarg dels últims anys. Una obra que sorgeix d’aquest indret màgic envoltat de cingles i trinxeres vegetals, entorn inspirador que ha acollit l’estat de gràcia intuïtiu d’un fotògraf que busca la transparència, la certesa, en el seu treball meticulós realitzat cos a cos al llarg de 100 imatges.
El projecte va néixer a partir d’una exposició fotogràfica que va tenir lloc fa cinc o sis anys de imatges realitzades durant l’última dècada. L’elaboració del llibre, però, ha costat any i mig «no ha estat fàcil», assenyala Manel, que es defineix com «fototabernero». El motiu és l’exigència que requereixen un tipus de fotografies amb molta textura, molt de blanc i negre, contrastos, que la impressió devia respectar si calia traslladar el batec de qualitat de cada imatge, i Manel es mostra molt satisfet amb el resultat.
Editat per l’Ajuntament i Diputació de Castelló, el llibre compta amb un pròleg del president de la Diputació, José P. Martí García, així com amb una introducció de l’alcalde de Vallibona, Juanjo Palomo. També inclou textos de diferents poetes, autores i autors d’arreu de les comarques que tenen algun lligam amb el fotògraf, amb el poble o, el més probable, amb ambdós.
Quan al títol, va sorgir quan pensava com denominar a la «criatura». «Un dia, passejant, vaig arribar a un roure amb un tronc immens, a San Domingo. Arrels entrant cap a la terra. I ho va tenir clar. Era just allò, la imatge que simbolitzava tot el significat de l’obra, de les imatges, de la vida». «No volia fer un cens, sinó retratar moments actuals en la vida de Vallibona, en vore aquelles arrels, aquella copa sustentant-se sota el cel, i la profunditat de l’arrel, no vaig dubtar».
Tot i això, Manel ja ens avisa des de la terrassa de l’Hostal La Carbonera, que regenta amb la imperdible Tere, de la seua relació amb la literatura «tinc milers de llibres de fotografia a les prestatgeries de casa». I es què, perquè per a ell, tota la literatura és fotogràfica, visual, «de llibres de tècnica fotogràfica també en tinc uns quants», matisa somrient. Com a exemple, obrim les pàgines del llibre amb un poema de Martí i Pol, «I sobre tot no oblidis». Posteriorment, en un estudiat entramat que lliga imatges i paraula, ens trobem amb textos de Rafael Navarro de Castro o Antonio Muñóz Molina.
Al llarg de la conversa, a més, les referències a la literatura són constants, com l’apunt a Junichiro Tanizaki, Gustave Flaubert o Marguerite Yourcenar, entre moltes altres.
No resulta estranys, doncs, que el llibre tinga un discurs molt estètic, poètic. El fotògraf destaca les diferents seqüències del llibre, partint d’un context primigeni, quasi salvatge, la natura en el seu estat pur i dur. Així, a «l’entorn i imatges de gent gran que mai no han marxat d’aquí, de fet alguns ja no estan», segueix una altra visió, «el poble com a recipient», com a calze que conté les persones: l’habitatge. Imatges que conten com es la vida al poble, la quotidianitat de les persones, totes imprescindibles, com ara el consultori del metge o el treball que exercís des de l’alcaldia Juanjo Palomo.
La festa arcaica de Sant Antoni, festa del solstici, la renovació, el foc, i les festes d’agost de les quals hi ha dos apunts. La resta són instantànies de persones que ha vingut de fora a conviure al poble, amb fills que s’han criat i han crescut aquí i que ara ja fan la seua vida. Una reivindicació que es converteix en un crit granític des de l’objectiu de la càmera de Manel.
Mirada de front i proximitat de l’objectiu, dos característiques que defineixen les seues imatges en blanc i negre, «la fotografia deu ser honesta».
Un urbanita a Vallibona
Manel habita Vallibona des de l’any 2003. Ha treballat, però, com a fotògraf independent a diferents mitjans de comunicació, també al Departament de Fotografia Científica de l’Hospital Universitari La Fe (infantil), des de l’any 1991 fins l’any 2001, a més de col·laborar amb l’empresa CORBIS corp. (Washington), de 1992 fins l’any 2012.
«Les meues arrels no estan aquí, i això em dona una altra perspectiva», comenta el fotògraf. Manel va nàixer a València, ciutat on viure la seua infantesa per, després, marxar a estudiar a Barcelona. Respecte a la seua recerca artística, Manel afirma que busca les fotografies més properes. «Busco les imatges de llocs propers, aquelles que sembla que no interessen a ningú, les fotos a la Índia ja estan fetes».
Una manera, potser, de mirar cap endins, de recerca persona i efecte espill. Sempre porto la càmera a sobre. «La gent em coneix i confien, baixen la guàrdia … i llavors surt».
L’art com a provocació
«M’agrada molt provocar. Per a mi, l’art deu provocar, el que siga, és fonamental, sinó em sentiria un fracassat. Hi ha moltes maneres de provocar, i aquest llibre és una provocació molt respectuosa. Sempre faig les fotos amb angulars, cal ser valent per se fotògraf, no es poden robar fotos amb teleobjectiu. L’honest es apropar-se, anar cara a cara, que la gent et vegi». Aquesta manera d’entendre la fotografia li ha portat a viure moments de cert risc, «es que l’honestedat de la fotografia conté riscos», explica.
El objectes, al llibre, tenen el seu protagonisme, «l’habitatge també té les seues textures, com els rostres de la gent que viu a les masies, són objectes amb els quals convivim i que ens habiten».
El treball de les fotografies contenen el secret de la força de la espontaneïtat, aquell instant decisiu. En Manel és visceral, el fet de captar aquell segon, «de vegades tenim al cap les fotos que no em pogut fer, aquell instant de vida, el puntum». El puntum és aquella foto que fas i que no saps que l’has fet, sinó que la descobreixes després.
Una qüestió existencial
Altres referents de fotografia, que estan molt lligats a la literatura, «no entenc la fotografia sense literatura, llegir Floubert em resulta molt inspirador, com Susan Sontag, també té algun assaig sobre fotografia molt interessant». Les fotos són molt potents, crues, amb molta profunditat, i amb aquella condició imprescindible marca de la casa, «jugo amb les ombres, mai no utilitzo flash, me interessa la foscor i els punts de llum. El joc establert entre els contrastos és el que més m’atrau». És un enamorat de la llum.
L’obra reflecteix el sentiment de Manel cap el poble, el seu punt de vista sobre Vallibona, una qüestió existencial. «Als tres anys de viure aquí no tenia clar si em quedaria, perquè no entenia com funcionava la vida rural, era un urbanita, i ara no entendria una altra manera de viure, aquesta manera solidària, on tothom es preocupa per tothom. Tampoc, però, no podria fer més fotografies de Vallibona, perquè crec que ja ho he dic tot».
El futur de Vallibona i del món rural
Respecte a com veu el futur de l’entorn rural, el fotògraf trasllada una visió molt franca i nua, com les seues fotografies, «el món rural es manté amb un equilibri molt delicat. Una vegada tota la gent originària d’aquí que han perviscut, ja no estiguin, canviarà molt l’estètica i la filosofia del poble, vindrà gent que l’ocuparà com passa en altres pobles d’aquesta Espanya fosca i negra». I continua, «hi ha una frase que em fica dels nervis i s’utilitza molt en l’àmbit polític en les últims temps». Manel es refereix a «allò que cal posar en valor els pobles de l’entorn rural. Perdona? El valor ja el tenim, no podem ser parcs temàtics, ni camps fotovoltaics, això no es posar en valor els pobles, això és munyir la vaca». «Els pobles són delicats, espais naturals molt sensibles, precaris, jo vull que la gent que vinga fins aquí li coste un esforç, no construir grans infraestructures per ficar-ho fàcil, que quan vinga es perquè vulga realment vindre, per conèixer». «La vida és esforç, és dura, terrible, afable, divertida. És la vida».
