El 22 d’abril del 1238, Jaume I inicia el setge de València amb 140 cavallers i un miler d’infants. Tot això era l’exèrcit acampat al Puig que es dirigia a València.
Zayyān, l’emir de la ciutat, el veié vindre però no li eixí al pas, prova que la seua situació era molt desesperada. Jaume I, que en tot moment havia donat mostres de ser un brillant estrateg, sabia dels problemes de Zayyān, controlava les comunicacions marítimes i terrestres i, a més, esperava tropes de tots els seus territoris, sobretot de Barcelona, que aportà un miler d’homes armats i se situà a l’avantguarda del setge.
L’exèrcit passà per un gual a la desembocadura del riu, a prop del Grau, i acabà per instal·lar-se a la Russafa. Les escaramusses se succeïren, d’una part i de l’altra, sense arribar a res important. Ara bé, una fletxa impactà al front del rei i quasi el matà.
Jaume I, home jove i arrauxat, s’arriscava massa en les batalles i corria el risc de ser ferit mortalment. Ell ho sabia i fins i tot li ho reconegué a la seua segona esposa, na Violant d’Hongria.
Zayyān fià tota possibilitat de salvació en l’ajut que li podia proporcionar l’emir hàfsida Abū Zakariyā’ Yahyà de Tunis. La flota tunisenca acudí a València. Arribà a la vista de la platja de València el 17 d’agost del 1238. Aleshores, el campament de Russafa era com una ciutat en ebullició, per la gran quantitat d’efectius que concentrava. València estava literalment envoltada i les platges ben guarnides. Jaume I diu que eren dotze galeres i sis atzaures (barques). A València hi hagué gran expectació, feren soroll i tocaren els tabals. Tota la nit del 17 al 18 les alimares cremaren sobre les muralles de València. Tanmateix, els de les galeres no s’atreviren a desembarcar. A la costa, evidentment, els de Jaume I estaven esperant-los.
Dos dies estigueren les galeres hàfsides a la vista de València. Com no podien tocar terra, decidiren anar fins a Peníscola, tot intentant provocar alguna mena de reacció. No s’esdevingué i Peníscola, a més a més, resistí. Alhora s’aparellava una flota catalana per a vindre contra les galeres hàfsides, les quals marxaren. Tornaren a passar per València i, tot igual, que era impossible desembarcar-hi, se n’anaren fins a Dénia. Allà descarregaren els pertrets, però no els diners, i se’n tornaren a Tunis. Era el dia 25. Les esperances per als valencians assetjats s’esfumaren definitivament.
A València li afectava ja la fam i els fonèvols, manganells i trabuquets no paraven de bombardejar. El que podia se’n fugia, com un mercader valencià, que fou capturat i portat a presència del rei per a confirmar el grau de penúria que patia la ciutat. Penseu que a la ciutat eren els seus habitants i els que fugien de la desolació de la guerra i el risc de ser presos i venuts com a esclaus.
Zayyān havia quedat tan afectat per la marxa de les galeres tunisenques, que ja no veia possibilitat de salvar València. Altrament, restà molt impressionat per la pèrdua de la torre de la Boatella, cremada amb els seus defensors dins. Mai no havia vist Zayyān exèrcit tan gran com el concentrat a la Russafa i, finalment, després de deliberar amb els seus notables, decidí enviar una ambaixada per a parlamentar.
Era mitjan setembre del 1238 quan de nou ‘Alī al-Baq‘ā, el de Peníscola, es trobà amb Jaume I. El missatger sarraí anuncià al rei que Zayyān li enviaria el seu nebot, el ra’īs Abū l-Hamlāt (Raiç Abulphamalet al Llibre dels feits) per a tractar els termes de la pau. El rei ho acceptà i l’endemà aparegué el ra’is en companyia de deu cavallers perfectament guarnits, tant és així que sorprengué al rei. Els valencians exhibiren tota la seua magnificència sumptuària, amb un ra’īs que donava la impressió de ser el califa de Bagdad. El ra’īs Abū l-Hamlāt preguntà a Jaume I, òbviament, el perquè d’eixa obsessió amb València. Jaume I ho tenia clar: «Per acabar allò que el nostre llinatge començà». «Així que si em lliureu València» -conclogué Jaume I-, «ningú morirà. Ara, si persistiu a defensar-la, ateniu-vos a les conseqüències».
El dia 28, vespra de Sant Miquel, a hora de vespres (les quatre o les cinc de la vesprada), ja que al matí fou ratificada formalment per escrit la rendició, Jaume I exigí al ra’īs Abū l-Hamlāt que posaren la senyera a la torre «que ara és del Temple», la torre de «cap a la mar» o ‘alà l-bahr, convertida per corrupció fonètica en Alí Bufat. I Jaume I veié la seua senyera i «quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita». València havia estat conquerida i, finalment, concloïa el que el besavi de Jaume I començà.
Tal com havia estat pactat, els conqueridors s’esperaren deu dies fins que els conquerits arreplegaren tot el que podien endur-se i marxaren. Zayyān, com un capità de vaixell enfonsant-se, fou el darrer a abandonar-lo. El dia 8 eixí de la ciutat, que quedà buida en espera dels seus nous conqueridors. Definitivament l’algaravia deixà de ressonar pels carrers i atzucacs de València. Solament hi restarien, dels seus vells habitants, aquells que el rei consideràs que podien quedar-se, establerts en una moreria separada. El dia 9 d’octubre el rei Jaume I entrà a la ciutat.
Fonts: David Garrido, «9 d’Octubre: la dissort de l’emir Zayyān», Diari La Veu, 2018
