Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Joan Francesc Mira va tancar dijous passat amb una conferència intitulada «Allò que representa Fuster» la darrera edició dels Encontres a Beniarbeig (la Marina Alta), dedicada enguany a commemorar el centenari del naixement de l’assagista de Sueca. La gran afluència de públic va obligar la comissió organitzadora a canviar la ubicació de l’acte, que va estar presentat per Toni González Picornell.
Després de les conferències anteriors, que repassaven diversos aspectes de la figura i l’obra fusterianes, calia un balanç general del significat de tot plegat i Mira el va fer de bon començament, recordant que «Fuster ha estat fonamental al País Valencià, que era, abans d’ell, un desert cultural».
En aquest sentit, Mira va partir del «miracle» Fuster, i es va preguntar «¿com era possible que un jovenet de Sueca poguera arribar a somoure tota una societat?» La decisió, sempre a contracorrent, de dedicar-se a escriure i de dedicar-se a escriure en català des del seu poble era, tanmateix, un fet insòlit, que esclata amb la publicació d’El descrèdit de la realitat. Malgrat la precarietat intel·lectual del moment i l’escassedat de material bibliogràfic, però amb una intel·ligència prodigiosa que ha estat el motor de tota la seua obra, Fuster triomfà de ben jove entre la intel·lectualitat de l’època, especialment la de l’exili català a Amèrica, amb la qual va mantindre una interessantíssima correspondència.
Mira va passar després a enumerar breument les etapes i els moments inicials de la trajectòria de l’escriptor fins a desembocar en l’impacte de Nosaltres els valencians en tant que va representar una mirada diferent cap a la història i els problemes del País Valencià. Tot això per concloure que per damunt de tot Fuster va encunyar un model de prosa literària extraordinari i absolutament nou al nostre país, tant en català com fins i tot en castellà, ja que la literatura en aquest idioma feta ací també tenia un pes poc important. Òbviament, i en això es va centrar en un moment Mira, cal considerar el gènere de l’assaig i la influència de Montaigne com un altre dels puntals de l’eficàcia i de la repercussió de l’obra fusteriana.
En definitiva, a l’hora de fer balanç, resulta evident, en l’opinió del conferenciant, que molts partits polítics han hagut de tindre en compte d’una manera o altra les idees bàsiques de l’obra de Fuster. Fonamentalment, a tall d’exemples, Mira va esmentar l’operació de formació de professors que es va encetar els primers anys setanta del segle passat, encara en temps de la dictadura, i continua en l’actualitat, o el foment d’estudis d’història, de llengua, de literatura i de molts altres camps del coneixement humà. Tot això, sense Fuster no hauria estat possible o s’hauria retardat molt al País Valencià.
Mira va acabar la intervenció convidant els assistents a llegir Fuster, va qualificar l’assagista de «provocador de debats» i va citar aquell aforisme seu segons el qual «totes les meues idees són provisionals», i aquesta provisionalitat és la que ens fa entendre el paper d’agitador d’idees que va tindre i té Joan Fuster. Llegir-lo, no per beatificar-lo, prenent al peu de la lletra les seues idees, sinó per debatre-les i generar-ne de noves. I a la manera de l’autor del Descrèdit de la realitat, Mira va concloure amb un aforisme: «Diu Fuster, doncs a veure què diu». Aquesta ha de ser i és l’actitud més fusteriana de totes.
L’acte va finalitzar amb un interessant col·loqui que va donar peu al conferenciant a ampliar alguns dels punts exposats anteriorment.
Els Encontres a Beniarbeig continuaran l’any que ve amb un tema nou i el mateix objectiu de ser un referent cultural al País Valencià.
