Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
L’única veritat, de Francesc Bodí, publicat per Lletra Impresa, és la darrera novel·la que ha escrit aquest gran escriptor d’Agres que viu i és professor de filosofia a Alcoi.
Francesc Bodí és un escriptor que s’ha forjat escrivint novel·les com Volves i olives, Guerres perdudes (Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, L’infidel (Premi Enric Valor i Premi de la Crítica), Havanera (Premi Alfons el Magnànim i Premi de la Crítica), El soroll de la resta (Premi Enric Valor i Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana) o La passejadora de gossos (premi Ciutat de València). Les novel·les seues, les que m’he llegit, pel treball del llenguatge, per la trama i l’estil de la novel·la, mai m’han decebut i sempre he trobat punts d’interés ben valuosos.
En aquesta darrera novel·la, ambiciosa, fa un salt endavant de gegant. La dedica a la seua companya i família: «A Nati, Alba i Francesc, la meua pàtria».
A la manera d’un epíleg, «Una obvietat i uns quants agraïments», aclareix que la seua novel·la i cadascun dels personatges són de ficció, tot i que, «com tothom sap», la ficció forma part de la realitat; agraeix a Nati, la seua primera lectora, per no tenir pèls a la llengua; a Toni Cucarella, amic i escriptor per les seues observacions valuoses, i a Juli Capilla i Mercè Climent, per la seua aposta decidida.
Explica com va aconseguir ambientar-se en l’època de les guerres carlistes, amb obres i documents, posem per cas, el llibre Ramon Cabrera, a l’exili, de Conxa Rodríguez Vives (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989), per haver-li permés acostar-se al desconegut que s’oculta darrere de la complexitat del personatge de dues cares, el general carlí, i l’apel·latiu maliciós i llegendari del Tigre del Maestrat. També al·ludeix a un llibre de l’editor Cabrerizo, un valencià que havia sigut carlí i va escriure sobre Cabrera. Hi ha un carrer dedicat a l’editor Cabrerizo a València, prop del carrer de l’Hospital i el carrer Roger de Flor. La novel·la, L’única veritat, conta, entre altres afers, el pas d’uns personatges amb ideologia clerical, absolutista, dogmàtica i intransigent, com és la carlista (i també bona part de la monarquia borbònica, la Cort dels miracles, per descomptat) a unes maneres, diríem, més «liberals». En aquest cas, l’estada de Cabrera a Londres i els amors amb una aristòcrata londinenca, van obrar «miracles», tot i que sabem que no existeixen, els miracles. Siga com siga, va obrir una mica la ment. Potser per cansament, les guerres són fatigoses i fastigoses, un horror permanent; potser per tractar de treure profit per la sang vessada, pactant amb els isabelins; potser pel dessagnament. Fins i tot la guerra dels 30 anys, en temps de Montaigne, entre catòlics i protestants a Europa, va arribar a la fi, els havia deixat exhausts, i va generar els «fonaments» de la Il·lustració, l’intent de limitar les desmesures de la religió i el fanatisme. Perquè, afortunadament, res és etern. Inclús els capellans trabucaires que se n’anaven a les muntanyes amb la pistola i el trabuc a la mà per a defensar les seues prebendes i la dels «seus», ja que el monarca carlí (o qui fos) havia de tenir dret de cuixa, al remat, «afluixaren», en ser derrotats. Defensaven amb obcecació obscurantista que el rei, segons el seu «dret natural», era el representant polític de Déu a la terra, per «gràcia divina» i la resta havíem de sotmetre’ns, vulgues o no vulgues, i pagar-los el beure i tots els seus capricis i privilegis, eclesiàstics i reials. Desistiren, però no perquè s’adonaren que allò només duia rius de sang. No mostraren cap penediment. Alguns al seu interior, creurien fermament que estaven en possessió de la veritat absoluta, que allò, defensar amb armes els reis, era un dogma infal·lible, una obra de misericòrdia, una croada salvífica, «Por la gracia de Dios», com encunyaren en les monedes durant la dictadura de Franco, a sang i foc. Després de tants milers de morts, en l’holocaust (carlí, franquista, nazi) i amb tants milers d’exiliats, les presons, els camps de concentració i d’extermini plens d’assassinats, cal no tenir cap escrúpol per donar suport i «santificar» guerrers, cacics, monarques corruptes i dictadors criminals. Com veiem que fa el líder de l’església ortodoxa a Moscou davant la invasió i la guerra de Putin contra Ucraïna, amb amenaces atòmiques i tot. Les guerres treuen a la llum el pitjor de cada bàndol, s’encarna la barbàrie a la terra.
També esmenta Bodí que està en deute amb Pere Anguera, malauradament traspassat, especialment pel seu article: «L’anticlericalisme a Reus». Entre els fets que hi conta el senyor Anguera, relacionats amb episodis anticlericals que havien succeït a la seua ciutat a Francesc Bodí, un li va cridar particularment l’atenció: en 1818, durant un sermó predicat al convent de Sant Francesc, uns frares amagats a les voltes de l’església van simular ser ànimes en pena per atemorir la gent. Quan ho va llegir, fa una vintena d’anys, ell ja estava començant aquesta novel·la, i li va semblar que l’escena tenia molta força literària. Tanta, que va decidir incorporar-la, però traslladant-la a un altre convent de franciscans, el de Volves, que és el nom amb el qual nomena el seu poble Agres, i avançant-la quatre anys en el temps.
Aquests fets de Reus trasplantats a Volves, van adquirir tanta importància que va decidir que serviren per arrancar la novel·la, però, per la «màgia» de la literatura i les gotes de «realisme màgic» que ha conreat al llarg d’aquesta gran i extensa novel·la, fa que allà on hi ha hagut morts, esdevinga, sobretot, com a element central, el naixement d’un dels personatges principals d’un del relat. El predicador del sermó de Reus era un franciscà anomenat Peret de les ànimes. Quan va acabar la novel·la, Francesc Bodí, volia localitzar, per internet, al tal Peret de les Ànimes, però se l’havia engolit la terra, servava l’article (pàg. 318 i 319) cosit amb una grapa vella i una mica baldera, pensava que mancava alguna pàgina, i no sabia si l’havia tret d’un llibre d’història, d’una enciclopèdia, o d’alguna revista. No va trobar res i va decidir telefonar a la Biblioteca de Reus, que duu el nom de l’autor de l’article, Pere Anguera. D’allà la van posar amb la bibliotecària de la Biblioteca Central, la senyora Carmen Jiménez Gallardo, i li va demanar que volia citar la publicació com cal, i no només el nom de l’autor i el títol. Al cap de poques hores, ja tenia un correu electrònic seu amb unes fotografies de l’article, tot i que publicat en una altra compilació: Anguera, Pere. «L’anticatalanisme a Reus» (Històries de Reus, Reus, Centre de Lectura, 2004). No només volia fer una cita acurada, sinó comprovar que no havia perdut cap pàgina. I no l’havia perdut, però Peret de les ànimes s’havia esfumat… Misteris de la literatura, conclou a tall d’epíleg.
La novel·la està composta de tres grans relats que s’entrecreuen i es trenen amb habilitat, de manera experta i entretinguda: «El cel del retorn», «El saló de la nissaga» i «Les preocupacions del segle». El primer comença a l’inici de la revolució de Cuba, a finals dels anys cinquanta, com es detalla a la contraportada Aurora Martí abandona Cuba mentre els revolucionaris entren a l’Havana. Seixanta-huit anys, son pare havia arribat a aquell mateix port fugint del passat i amb la intenció de tornar, però l’illa l’havia embolicat en una teranyina de màgia i seducció. Aleshores la perla del Carib era l’última joia que encara quedava al collaret de l’imperi espanyol. Aurora havia nascut en aquell món fascinador que s’agitava sobre les brases convulses de la història. Li cal tornar enrere per recobrar el fil de la història del seu pare, per entendre’s. I això és el que fa, fugir a Miami, Nova York i després tornar al País Valencià; hi ha altres escenaris a l’estranger (Londres, Nova York, Miami, l’Havana), però sobretot al nostre País: Reus, Morella, València, Barcelona, Perpinyà, Mallorca, Alcoi, Volves… «El saló de la nissaga» se centra en Francesc d’Assís, que fa de secretari de Cabrera i torna a Volves, després de moltes batalles i «Les preocupacions del segle», si no recorde malament, en els frares del convent de Volves, en el món, el pecat i la carn.
La novel·la recorre, bàsicament, les guerres carlines, la revolució industrial, la revolució de petroli, la independència de Cuba del 98, la guerra incivil espanyola, la revolució cubana. Fa salts en el temps i manté l’interés i el suspens, i ho narra de manera molt creativa, amena i plaent, a la manera de Guerra i Pau de Tolstoi o Anna Karènina. M’ha recordat Vida privada de Sagarra, Jo confesso de Jaume Cabré, les de Gabriel Garcia Márquez, Cien años de soledad o Amor en tiempos del cólera, però escrita en valencià, en el català del País Valencià… Una novel·la de guerres, traïcions, amors, frustracions, baralles familiars que s’arrosseguen durant diverses generacions, traïcions i fidelitats polítiques i guerreres, i, sobretot, sembla un fulletó compost de nines russes, o de castells en l’aire sorprenents, on d’un relat en surten uns quants i d’aquests altres, uns quants més. Com afluents d’un llarg riu, com són les vides humanes, els conflictes familiars, d’amors, de guerres, de mort, les ombres i les llums, la bondat i la maldat… Apareixen les diligències, la invenció del tren, la fotografia, el cinema, la moda, el circ, la banca, l’arquitectura, el modernisme i noucentisme, la recerca en inversions rendibles, els artefactes i enginys del «progrés» contemporani.
Si es torna a editar, incorporaria un arbre genealògic al principi. Mentre la llegia, sovint, només per uns instants, em perdia. Són tantes les històries que brollen. Quan ets perds, però, la satisfacció és reprendre el fil, i descabdellar tantes trames plenes d’art, d’honestedat, de treball i bellesa, fins a la fi. L’art ens sacseja i esdevenim altres, diferents, ens transforma, després de llegir L’ultima veritat, no som els mateixos. Està feta amb un estil potent, creatiu, detallista, perfeccionista i ple de sorpreses. M’ha fet recordar mots en el català de la Vall d’Albaida i de l’Alcoià, que feia segles que no sentia. Una narrativa que flueix i brolla com deus d’aigua, cap al cel, que puja i baixa, torna a la terra, formant metàfores, imatges, figures, trames i viatges que recorren el nostre passat i les nostres vides, les condicions humanes, d’ara mateix, que toca des de la corrupció a la puresa, des de la prostitució fins a la «santedat», passant per totes les gammes dels colors de la vida, els negocis, la fortuna, la desgràcia, els amors i els desamors. Una novel·la bàsicament ubicada a les terres catalanes, però amb perspectiva universal. Toca les tecles nuclears dels humans, des de la complexitat i la senzillesa dels contes de fades. O de les grans novel·les de la història.
