Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Passejant per Oriola és ben comú trobar balconades que llueixen banderoles amb un lema reiterat: «Queremos aprender en la lengua de Miguel». Al costat de la frase hi ha el rostre del poeta Miguel Hernández, qui va faltar un 28 de març, concretament el de 1942, tot just ara fa vuitanta anys. La seua mort, tràgica, es va consumar a la infermeria de la presó alacantina ubicada on hui hi ha els jutjats del barri de Benalua. El poeta, compromès amb la República, va ser soterrat amb el silenci imposat pel règim fins que anys més tard començaria a ser reivindicat, políticament, en públic. Però no només per aquells amb qui Hernández es podria haver identificat.
En un primer terme, qui va reivindicar el seu llegat cultural va ser un altre poeta, l’andalús Vicente Aleixandre. 12 anys més gran que Hernández, Aleixandre, que obtindria el Premi Nobel de Literatura l’any 1977, es va dedicar a recollir diners per construir la làpida que va identificar la seua tomba, ubicada al cementeri d’Alacant. Poetesses com Carmen Conde van fer aportacions amb pseudònims, en aquest cas el de Constanza de Acevedo, personatge imaginat per Miguel de Cervantes segles abans. Així ho constata Jesucristo Riquelme, catedràtic de Literatura i una de les persones que més ha estudiat i investigat la vida i l’obra del poeta oriolà. «Hernández va morir en l’absolut silenci i la situació política va impedir que se celebraren actes immediats de record», explica.
Tot i així, a la dècada dels quaranta, des de l’exili ja era recordat. Concretament des d’Argentina, tal com testimonia Carmen Alemany, catedràtica de Literatura Hispanoamericana de la Universitat d’Alacant. L’editorial Austral va fer les primeres publicacions del poeta amb antologies encara incompletes, atès que no s’havia recopilat l’obra sencera. Des de Buenos Aires, una altra editorial, Losada, publicaria als anys seixanta altres recopilacions del poeta. Segons testimonia Riquelme, el gran recuperador de la seua obra va ser Aleixandre, gran amic de l’oriolà i de la seua vídua, Josefina Manresa, ajudada econòmicament i emocional per l’andalús, qui al seu torn va demanar ajuda a dos grans poetes i professors per rescatar l’obra d’Hernández. Es tractava de Dámaso Alonso i de Leopoldo Urrutia, que després d’un procés de correspondència van anar elaborant treballs per difondre els seus poemes i destacar la figura del poeta.
Políticament, la transcendència que va adquirir Hernández es va multiplicar al caliu del maig del 1968, quan el ressò de les revoltes estudiantils a França arribava més al sud i alguns antifranquistes aprofitaven del vent de canvi per recuperar vells referents. D’aquesta manera, explica Jesucristo Riquelme, «un grup procedent de Tolosa de Llenguadoc va tornar a Espanya i va fer un homenatge amb la representació teatral d’El labrador de más aire a Pedralba», a la comarca dels Serrans. Els impulsors formaven part de l’anomenada Associació del Teatre Espanyol, i al davant destacava l’històric Juan Mateu el Royo.
El moment era favorable per convertir Miguel Hernández en un dels mites de l’antifranquisme, tal com va passar. Integrava un trio de referents amb altres dos represaliats: l’afusellat Federico García Lorca i l’exiliat Antonio Machado, tots dos també reivindicats en aquell temps. «El 1976, un any després de la mort Franco, se celebrà un acte prohibit i perseguit d’Homenatge dels Pobles d’Espanya a Oriola per part del Partit Comunista –formació en què va militar Miguel Hernández– que va ser tancat per la Guàrdia Civil. Va ser la manera de consolidar la recuperació del poeta, que va quedar a l’ombra de la identificació política i la seua part cultural va ser eclipsada», explica Riquelme.
Però la dreta també va veure en el poeta oriolà un actiu a aprofitar a favor seu. Així, el 1977, abans de les eleccions constituents i quan les institucions encara restaven en mans de les autoritats franquistes –tot i haver mort el dictador–, la Diputació d’Alacant va dedicar un homenatge a Hernández amb referències a qüestions com ara la temàtica religiosa tractada en els seus escrits. L’obra Quién te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras, auto sacramental del poeta, va ser una de les més esmentades en aquelles jornades que servien per a institucionalitzar l’oriolà i per llevar càrrega política al seu llegat cultural. D’aquella obra, en aquell context, es va produir «l’estrena mundial» a Oriola, segons com es va anunciar.
«Així s’ha volgut fer fins i tot en alguna etapa de la Fundació Miguel Hernández, quan el van voler buidar del seu contingut polític, del seu esperit, de les seues reivindicacions i del seu compromís ferm amb la societat marginada», explica Jesucristo Riquelme, que es refereix al període amb Juan José Sánchez Balaguer al capdavant d’aquella fundació dirigida, quan es va fundar el 1992, per Joan Pàmies. «Volien fer de Miguel Hernández només una marca», apunta. Una tasca difícil quan el poeta, poques dècades abans, havia estat musicat per artistes compromesos com ara Paco Ibáñez, Joan Baez, Joan Manuel Serrat o Jarcha.
Malgrat els seus vincles polítics, la fortalesa de Miguel Hernández resideix en el fet que tothom es disputa el seu llegat i que és el poeta de tots. Així ho assegura Carmen Alemany, qui considera que el seu record és generalitzat pel fet, entre altres coses, «que és un poeta de nivell internacional que ha arribat més lluny que molts altres artistes i que ha fet que Oriola siga, en bona part gràcies a ell, mundialment reconeguda». La catedràtica, de fet, defensa que cal rememorar, sobretot, «el que va escriure, el que ens ha deixat, que ha sigut fruit d’interès internacional». Alemany lamenta que en un moment donat, les investigacions realitzades des d’universitats nord-americanes, franceses o italianes sobre el poeta es reduïren, però considera que el d’ara és un bon moment per tornar a exportar la seua obra. «Miguel Hernández ho abasta tot: la vida, l’amor, la mort i la guerra, tot es pot trobar a la seua obra, i cal donar d’ell una imatge àmplia».
Riquelme coincideix amb aquest parer, i destaca que Miguel Hernández «ha superat la disquisició ideològica, l’hem aconseguit incloure en els llibres de text i que siga matèria d’estudi obligat per a la selectivitat, cosa que evidencia que hi ha un consens respecte a la seua qualitat després de dècades en què ha estat desaparegut de les escoles». Un reconeixement que no és nou, atès que el catedràtic recorda també que Federico García Lorca, dotze anys més gran que l’oriolà, tenia Hernández com a referent artístic quan estava gestants els seus Sonetos del amor oscuro, coincidint amb l’èxit d’El rayo que no cesa, poemari d’Hernández.
Malgrat tota aquesta evolució, Hernández ha tornat a ser utilitzat recentment amb motivacions polítiques. Concretament, part de la dreta se l’ha volgut apropiar per rebutjar les classes en valencià impartides als centres del Baix Segura, tal com preveu la llei educativa impulsada des de la Conselleria dirigida per Vicent Marzà. Amb el lema esmentat de «queremos aprender en la lengua de Miguel», pares i mares d’alumnes s’han identificat amb el rostre del poeta per rebutjar el valencià, cosa que va molestar la família de l’oriolà. «Utilitzar la seua figura per qüestions idiomàtiques no té cap sentit, Hernández mai no es va expressar en contra del valencià, als qui el reivindiquen en aquest sentit els és suficient només el fet que el poeta escrivia en castellà, que era la seua llengua materna», diu Carmen Alemany. Pel seu compte, Riquelme considera que aquest ús del poeta és «fraudulent, fal·laç i detestable, perquè l’han tret de context i l’han reivindicat amb prejudicis supremacistes».
Riquelme recorda que no és la primera vegada que la dreta mira d’apropar la figura del poeta. «Ja van mirar d’utilitzar els seus poemes en què es tractava la tauromàquia per defensar aquesta festa», explica. També detalla que l’evolució de la seua obra, en una primera etapa vinculada a la religió i al camp, ha fet que part de la dreta «s’estanque interessadament en aquesta fase». L’última etapa, la més revolucionària, és la més destacada per l’esquerra, explica Riquelme, fins al punt que recorda l’episodi en què l’Ajuntament de Madrid, presidit per José Luis Martínez-Almeida (PP), va retirar recentment uns versos del poeta, corresponents a aquesta última fase, del memorial dedicat a les víctimes del franquisme ubicat a la capital d’Espanya.
Amb tot, vuitanta anys després d’una mort en condicions infrahumanes, víctima dels qui el van encarcerar per les seues idees, el llegat cultural de Miguel Hernández sobreviu a una politització exhaustiva. En canvi, la dimensió de la seua obra ha aconseguit esterilitzar aquests intents.
