Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Una antologia íntima de la pintora alacantina Juana Francés (1924-1990), pionera de l’abstracció i única dona membre i fundadora del grup El Paso i una de les millors artistes de l’estat espanyol de la segona meitat del segle XX, s’exposa al Museo Carmen Thyssen de Màlaga des d’aquest dimarts fins al 19 de juny.
Francés va ser una incansable investigadora plàstica, l’obra de la qual va transitar entre l’informalisme i la figuració, el matèric i el líric, els tons foscos i el colorit més vibrant. Aquesta mostra, composta per catorze peces d’«enorme potència visual i emocional», condensa en una única sala les creacions més originals dins de l’extensa i valuosa producció artística de quasi quatre dècades que l’artista va llegar al Museu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA).
Amb aquest projecte, el centre andalús pretén visibilitzar l’obra d’aquesta pintora, avançada al seu temps, d’inqüestionable qualitat i importància, però poc coneguda pel gran públic i escassament valorada en el món de l’art.
Amb un comissariat íntegrament femení, a càrrec de la conservadora del MACA, Rosa María Castells, i la directora artística del Museu Carmen Thyssen Màlaga, Lorda Moreno, l’exposició repta el visitant a enfrontar-se físicament en una mateixa sala als diferents moments del recorregut vital de l’artista per descobrir el seu món interior, espontani i directe.
Materials inusuals
En l’obra de Francés batega un art elemental, innovador en l’ús de materials inusuals i orgànics, com ara l’arena o la terra. Després d’un preludi figuratiu en els anys de formació, en la seua etapa inicial, entre els anys 1956 i 1963, va començar la producció d’informalisme matèric en la qual trobem peces de tons ocres, negres i blancs, ritmes frenètics i textures i relleus.
L’any 1957 es va integrar breument en el grup El Paso, al costat d’Antonio Saura, Manolo Millars, Luis Feito, Rafael Canogar, Manuel Rivera, Antonio Suárez i el seu company Pablo Serrano. Es va convertir així en pionera d’una plàstica revolucionària, en la qual presenta una obra lliure, oberta cap a l’experimentació i investigació, en línia de l’avantguarda internacional del moment. És en aquesta època, especialment, on resideix la importància de l’autora com una artista de personalitat i valor propi.
En el període més llarg de la seua trajectòria, del 1963 al 1979, Francés va imaginar un univers de figures aïllades, éssers deformes, compostos per materials i objectes reciclats i collages de deixalles tecnològiques amb els quals duu a terme una metàfora de la conversió de l’home en màquina i una crítica feroç de la seua pèrdua d’identitat personal, atropellat per les mateixes forces que ell ha creat. Un moment en el qual la pintora v aprofundir en el concepte d’«assemblage», en què també va ser pionera.
Enfront del caràcter monocromàtic de la producció inicial, en l’última dècada de la seua vida Francés va tornar a l’abstracció, però d’una forma colorista i lírica. En l’última part de l’exposició, que abasta del 1980 al 1990, prenen protagonisme el moviment dels cometes en l’aire i la vibració de la llum reflectida en els fons submarins.
Aquest va ser un període de calma interior, d’estabilitat, només interromput per la mort de Pablo Serrano el 1985, que va provocar un retorn als tons foscos i la intensitat expressiva de l’època informalista. Enfront de la càrrega matèrica anterior, ací destaca la lleugeresa amb l’ús del guaix i el paper.
Així, en «Juana Francés. Antologia íntima (1957-1985)», hi trobem una evolució significativa de la seua obra, que ens deixa veure el trànsit de la foscor i la severitat, en la joventut, a la sensualitat i el colorit, en la maduresa.
