La famosa Carrasca de Culla (el Maestrat) és una majestuosa joia botànica del País Valencià. Monumental i extraordinària per les seues dimensions i edat, aquesta carrasca (Quercus ilex) va nàixer a començament del segle XVI i des de llavors ha sigut testimoni mut, i ho continua sent, de les diferents transformacions, socials, culturals i mediambientals que ha patit el territori.
La vida d’aquest impressionant exemplar de Kaërquez, l’arbre dels celtes, una de les alzines més grans de la península Ibèrica, situat a 900 metres d’altitud, està tan vinculada a aquesta població que no necessita cap altre nom identificatiu. Antany formava part d’uns boscos que s’estenien per tota la comarca sense més interrupció que la que els imposaven les limitacions físiques del medi, i hui és part ja indissoluble de la Masia Clapès, vora la carretera de la Torre d’En Besora a Culla, a 4 km del municipi.
Des dels seus quasi 23 metres d’altura atalaia un magnífic paisatge, agrest, abrupte i amb profunds barrancs, llaurat pel riu Molinell i més enllà pel riu Montlleó; paratges on també l’aigua ha perforat la roca formant nombroses coves i avencs i on abunden els brolladors, com ara la Font de la Carrasca.
Del seu tronc, de 7 metres de circumferència, ixen formidables i retorçudes branques que s’estenen en totes direccions i sustenten, com a pilars d’una autèntica obra mestra arquitectònica, una àmplia capçada arrodonida de 25 metres de diàmetre.
Cada ferida, cada cicatriu de les seues immenses branques és un capítol d’una llarga història de més de cinc-cents anys que reflecteix els avatars del medi i la seua relació harmònica amb l’ésser humà. Hui aquest exemplar és en si mateix un xicotet ecosistema que proporciona hàbitat i aliment a gran nombre d’espècies, des d’insectes i fongs a aus, com el gaig i el picot (Garrulus glandarius) o picacarrasques (Picus viridis).
Sota la seua capçada s’han refugiat pastors i ramats transhumants de ruta pels diversos assagadors, cavalleries, comerciants de carbó o de gel i soldats. Conta la llegenda que, durant les Guerres Carlistes, una companyia de l’exèrcit, a les nits, s’aixoplugava davall d’aquella frondositat.
La Carrasca de Culla ha vist com bona part dels boscos de la comarca desapareixien transformats en carbó, en naus per a la flota de guerra de l’armada espanyola el XVIII o alimentant forns de calç. També ha sobreviscut a la gestió de terres de la Setena de Culla, coneguda com a «comunitat d’herbatge», formada per diversos municipis que, fins a la seua dissolució el segle XIX, tenien els drets d’explotació dels recursos pecuaris i forestals.
Aquest arbre, un dels més bells i longeus del nostre patrimoni, ha estat vinculat, al desenvolupament social i cultural del seu entorn, als canvis del medi, a la vida del poble. És una fita en el paisatge, un punt de referència de la localitat, un lloc de trobada. És única i irreemplaçable, admirada per gran nombre de visitants àvids de gaudir de la bellesa que la naturalesa desplega amb tota la seua força en aquest esplèndid entorn.
Fins i tot té la seua pròpia obra musical: La Carrasca de Culla, una de les cinc Sardanes vegetals que la compositora Matilde Salvador Segarra, una de les figures més representatives de la música i la cultura del País Valencià, li va dedicar el 1986 a partir del poema de Miquel Peris i Segarra.
El 1988, va ser reconeguda com a arbre monumental per la Generalitat Valenciana. En els últims cent anys, han desaparegut a l’estat espanyol el 80% dels arbres monumentals. Per això cal protegir meravelles com la Carrasca de Culla. Un magnífic tresor viu.
El 2021 la borrasca Filomena també la va afectar, ja que va patir diversos desperfectes, que afortunadament no han estat greus.
Aquest arbre singular es troba en una propietat de la família Bellés-Climent-. No obstant això, es pot veure perfectament des de la tanca a pocs metres i així admirar-ne tota la grandesa.
Fonts: «Un monument natural: la Carrasca de Culla», Castelló en ruta, Fundació Caixa Castelló / «La Carrasca de Culla», Al Maestrat
